Era 1918 quan…
Fa 108 anys, Finlàndia va ser reconeguda internacionalment com a Estat independent, Moscou es va convertir en la capital de la nova Rússia soviètica i el llegendari Baró Roig va ser abatut mentre volava a baixa altura. Europa vivia els darrers compassos de la Primera Guerra Mundial, un conflicte que va acabar aquell mateix any. A Barcelona, mentrestant, un jove Joan Miró exposava per primera vegada en públic a les Galeries Dalmau de Portaferrissa. Va ser un fracàs sonat: no va vendre cap obra i la crítica va ser especialment dura amb aquell artista encara desconegut.
A vint minuts a peu d’aquella galeria d’art, l’empresari italià Èrcole Cacciami inaugurava el seu segon hotel a la ciutat. Després de l’èxit de l’Hotel Inglaterra, a Fontanella amb plaça de Catalunya, va obrir el Majestic Inglaterra al Passeig de Gràcia, convençut que Barcelona estava preparada per a un nou concepte d’hotel de luxe urbà.
Afegir el terme Majestic al nom de l’establiment no era casual: ja apuntava una ambició i una filosofia. L’edifici, de façana neoclàssica i inspiració francesa, evocava el París de finals del segle XIX, i va obrir les seves portes el 28 d’abril del 1918. Disposava de tot just trenta habitacions, però la idea era molt clara: atreure l’elit local i internacional en una ciutat que vivia un moment d’intensa efervescència econòmica i cultural.
El xamfrà corbat no només aprofitava la perspectiva privilegiada sobre el Passeig de Gràcia, sinó que simbolitzava una Barcelona que es volia moderna, europea i cosmopolita, envoltada d’icones arquitectòniques com la Casa Batlló o la Pedrera. Marbre, vidre, amplis salons i una acurada decoració artística van convertir el Majestic en un hotel pensat tant per ser viscut com per ser contemplat.
Des dels seus primers anys va ser molt més que un allotjament. Es va transformar en un autèntic epicentre social i cultural. Pot sonar a tòpic, però és absolutament cert: durant les dècades de 1920 i 1930, els seus salons van acollir artistes, escriptors, intel·lectuals i polítics que el consideraven un espai de trobada natural. El 1923, Victòria Eugènia Julia Ena de Battenberg, reina d’Espanya i esposa d’Alfons XIII, va dormir a l’hotel. La fotografia de la seva arribada va ser utilitzada com a material publicitari de l’establiment, en el que avui anomenaríem un flyer. El dramaturg i poeta Federico García Lorca s’hi va allotjar durant les seves estades a Barcelona; un Joan Miró ja més reconegut va mantenir una estreta vinculació amb la casa i hi va exposar obres, aquesta vegada amb èxit. Pablo Picasso també en va ser visitant habitual, connectant l’hotel amb les avantguardes artístiques del moment. A aquest univers s’hi sumaven figures internacionals com Josephine Baker, la presència de la qual va omplir de glamour les nits barcelonines dels anys trenta.
Obert en guerra
La Guerra Civil va marcar un punt d’inflexió. L’edifici va ser requisat per la Generalitat i destinat a funcions de propaganda i allotjament de corresponsals estrangers. El poeta Antonio Machado hi va trobar refugi durant aquell període convuls, afegint una nova capa de memòria a unes habitacions plenes d’història i d’històries. Com la ciutat, el Majestic va sobreviure al conflicte i va saber adaptar-se als nous temps.
El 1940 va desaparèixer el nom Inglaterra del rètol i es va adoptar definitivament el d’Hotel Majestic. Durant les dècades de 1950 i 1960 va viure importants ampliacions que el van portar a superar les 270 habitacions, incorporant un edifici annex sense renunciar a la seva identitat clàssica. L’hotel va continuar sent escenari discret, però rellevant, de la vida política, econòmica i cultural de Barcelona. No és casual que el 1996 fos el lloc on es va signar el conegut Pacte del Majestic, un acord polític clau en l’Espanya democràtica de finals del segle XX, pel qual el Partit Popular va arribar per primera vegada al govern amb el suport de Convergència i Unió.
La continuïtat del projecte s’explica, en gran part, per l’arribada als anys seixanta de la família Soldevila-Casals, que va assumir la gestió amb una visió a llarg termini. Sota la seva direcció, el Majestic ha sabut conjugar tradició i modernitat, mantenint una gestió familiar, gens habitual en un hotel de la seva categoria. El 2007 va obtenir la distinció de cinc estrelles Gran Luxe i, el 2013, una profunda renovació va actualitzar habitacions, suites i l’spa, adaptant-lo als estàndards del luxe contemporani sense perdre’n el caràcter.
Només un tancament
L’hotel només va tancar breument durant la pandèmia de la Covid-19, el 2020, i ho va fer durant uns mesos: una pausa mínima en més d’un segle d’activitat ininterrompuda que reforça la seva imatge de resiliència i continuïtat.
Avui, amb 108 anys d’història, el Majestic forma part de The Leading Hotels of the World, una de les associacions hoteleres més prestigioses de l’àmbit internacional, que agrupa establiments amb una forta personalitat històrica i un alt nivell d’excel·lència. Una pertinença que no respon a modes o a guardons efímers, sinó a una trajectòria sostinguda en el temps. Pel que fa a les celebritats que hi han dormit i gaudit de l’hotel en els darrers anys, la llista és tan extensa com la discreció del personal de la casa. No es tracta només de respectar escrupolosament la intimitat de figures de l’escena o de la pantalla, sinó també la de caps d’Estat o personalitats del món de les finances.
El 2026, l’hotel mira cap al futur sense nostàlgia paralitzant. Al març iniciarà una reforma per fases que actualitzarà habitacions, zones comunes i l’spa, amb una atenció especial a la sostenibilitat i a les noves experiències de luxe, sense tancar portes ni alterar la vida quotidiana de l’establiment. Alhora, el grup Majestic continua la seva expansió amb nous projectes a La Rioja, Andalusia o la Costa Brava.
Des del seu xamfrà privilegiat del Passeig de Gràcia, el Majestic continua sent molt més que un hotel: és un observador privilegiat de la història de Barcelona. Un lloc on la ciutat no només passa, sinó que s’hi queda… des de fa ja 108 anys.
