Manolo Laguillo: La llibertat de qui és artista

“Fa quaranta anys estava mal vist reivindicar que els fotògrafs també som artistes”. Recolzat a la barra, Manolo Laguillo xarrupa un primer glop del seu Dry Martini, deixant que les Gymnopédies d’Érik Satie emmarquin el capvespre en primera línia de Bar. “De fet, quan ho penso, sempre recordo una frase de Miserachs que deia que els fotògrafs som com artistes de circ: una mica per sota dels pallassos i una mica per sobre de les foques”. Riu.

Va obtenir la seva primera Reflex de la mà del seu pare, com a regal per la seva llicenciatura en Filosofia. “Fins llavors jo havia fet els meus primers passos en fotografia, però quan vaig tenir aquella càmera, ja no vaig parar”, recorda qui, ara, es defineix amb tota justícia com “un artista el mitjà del qual és la fotografia”. A més d’haver contribuït, i molt, a dignificar i elevar la professió, formant a generacions de fotògrafs.

Parlar de la seva vida és parlar de la fotografia en aquest país. Amb una obra tan àmplia com influent, majoritàriament centrada en el tractament del paisatge urbà, el parroquià tendeix a centrar el focus en els edificis, explorant l’ànima que els confereix la mescla entre la llum i l’ombra i el context urbà. Un plantejament arquitectònic que l’ha portat a treballar amb noms majúsculs com Josep Llinàs, Josep Lluís Mateo o Eduard Bru, “però sense acabar mai d’ajustar-me als estàndards, anant una mica per lliure”. Aquesta llibertat que es respira en la seva producció pretèrita —“com aquelles imatges que captem a cavall entre finals dels 70 i els primers 80 amb el meu estimat Humberto Rivas, en barris com el Poble Sec, Poble Nou o aquella Estació del Nord en aquells dies abandonada— i, com no podia ser de cap altra manera, en els projectes que estan en marxa.

D’aquests, destaca “les fotografies d’un parell d’edificis realitzats pel Josep Vendrell a Sant Just i Montgat”, un projecte de vuit ciutats gallegues en marxa per al Centro Galego de Arte Contemporáneo i Manolo Laguillo 1986-2023, l’exposició que inaugura a la galeria Moisés Pérez Albéniz de Madrid, la seva ciutat natal, el 24 de maig vinent.

Amb el peu entre dos mons

“Hi ha dos tipus de persones, les que són més visuals i s’expressen millor amb imatges i les que són més verbals, més capacitades per expressar-se amb les paraules. Jo estic amb un peu en els dos costats”. L’obra i llegat de Manolo Laguillo no pot entendre’s només des del punt de vista de la seva producció fotogràfica o als llibres amb continguts tècnics sobre el mesurament de la llum. El parroquià també ha aprofundit en qüestions teòriques com la finalitat de la fotografia i ha traduït al castellà obra de Walter Benjamin o, gràcies als seus coneixements en Filologia Germànica, Siegfried Kracauer.

Aquesta solvència intel·lectual és la que el va portar a ser un dels dos primers professors de la Càtedra de Fotografia de la Universitat de Barcelona (UB), juntament amb Joan Fontcuberta. “Fins que, el 1979, Juan José Gómez Medina no va introduir la fotografia en la facultat de Belles Arts de la UB, a Espanya no s’estudiava aquesta disciplina a nivell universitari”. En aquella època, Manolo havia fet unes oposicions i ensenyava en un institut d’FP, “on cobrava un bon sou, unes cent mil pessetes de l’època”. Durant un temps va combinar totes dues feines, però el 1981 va haver de prendre una decisió: deixar el seu lloc de funcionari per ensenyar a la facultat.

— El sou era aproximadament la meitat, però ni m’ho vaig pensar, vaig dir que sí. I això ho va canviar tot en la meva vida, és clar.

Va obtenir el doctorat el 1988 i, a partir del 1995, va exercir ja com a catedràtic. En aquell moment, la fotografia era, indiscutiblement, una de les Belles Arts. Pocs eren encara capaços de negar-ho, i el parroquià havia tingut molt a veure amb aquell canvi de mentalitat. Avui, entre els molts dels seus reconeixements, es mostra especialment satisfet de formar part de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, una institució fundada en el segle XVIII que integra astrònoms, matemàtics, físics, científics i, per descomptat, artistes.

Amor de barris

“Vaig venir a viure aquí als 19 anys, perquè el meu pare havia trobat una bona feina a Barcelona. Molta de la meva obra retrata aquesta ciutat amb projectes com ara Una ciutat desconeguda sota la boira que vaig fer per al MACBA i, molt especialment, els seus llocs perifèrics, que és el que més m’interessa a mi de les urbs”, relata l’artista.

“El que em fascina de Barcelona és el que deia Vázquez Montalbán de les Barcelones, en plural, perquè cada barri és un món en ell mateix. I a això jo li sumo els marges, el Vallès, el Baix Llobregat, que també em semblen interessantíssims”. Paraules sostingudes per un consistent coneixement de causa perquè, des de la seva arribada en aquell llunyà 1972, ha viscut —i estimat— la pràctica totalitat de barris barcelonins fins a arribar, fa quatre anys, al Raval que reflexa, això sí, “com aquesta ciutat s’ha estat fent malbé en els últims temps”, lamenta en relació a un procés de despersonalització, massificació i deliqüescència que afecta una Barcelona que fa fora als seus habitants. I, quan pronuncia aquestes paraules, no pot evitar que una ganyota de tristesa es dibuixi al seu rostre, alhora que liquida el seu Dry Martini i observa, amb ull fotogràfic, les llums del fosquejar a través dels finestrals del Bar.

— El que no s’ha fet malbé és la nostra exquisida oferta gastronòmica i, com ja és hora de sopar, potser se’t pot temptar amb un menú, una ració o unes tapes…

Amb el somriure recuperat, Manolo Laguillo triga menys d’un segon a respondre.

“Menú, menú! Amb el primer, un segon de carn i, per descomptat, postres”, determina, visiblement satisfet, al compàs de Satie.