Mari Ito: Solcant els oceans del desig

“Quan era petita, pintar i dibuixar era el que em feia sentir lliure”. L’artista Mari Ito rememora aquelles hores de vol mental que l’alliberaven de l’angoixant pressió dels exàmens d’accés de l’escola japonesa. Asseguda a la terrassa, xarrupa una matutina tassa de cafè amb llet i gaudeix del silenci. “Quan pinto és quan m’expresso completament: les meves idees, els meus sentiments, les meves sensacions. Tota jo”, afegeix.

El gruix de la seva obra es basa en una suma de conceptes limítrofs: desig, voluntat i determinació. “M’interessa l’associació d’aquests conceptes amb la idea de nedar, surar o enfonsar-se, cosa que es reflecteix, per exemple, als meus autoretrats on surto amb un vestit de bany daurat, i que just evoquen aquesta idea de nedar en allò que vull i desitjo”.

Una altra constant en el seu treball són les flors. “Les pinto perquè, en japonès, usem l’expressió ‘tenir una flor’, hana ga aru, en al·lusió a algú carismàtic o especialment encantador. Així i tot, penso que cada persona té un tipus d’encant diferent, únic. Per això, en les meves obres represento diferents flors imaginàries, com a símbol d’aquesta diversitat d’atractius que existeixen en cada ésser humà”. De la suma de desitjabilitats.

Tot això, sumat a la necessitat de situar-se en l’espai temps, “per això, surto sovint en les meves pròpies obres com un recurs per a indicar el lloc i el moment en què van ser creades”. Beu un glop de cafè. “A vegades penso que, si un dia no pogués usar l’iPhone, si desaparegués Internet o no tingués un calendari a mà, potser deixaria de saber en quin moment estic vivint. Precisament per això, em dibuixo a mi mateixa tal com soc ara”. El desig de marcar l’ara, de deixar constància del present.

La vida d’aquesta artista contemporània, que barreja tècniques i pigments tradicionals japonesos amb colors locals, en una potent amalgama de saber ancestral asiàtic i alegria i colorit mediterrani, ha estat una mica així: marcada per la capacitat de navegar sobre els corrents i marees a les quals la seva voluntat l’han anat abocant.

Tòquio-Viena-Barcelona

“Quan vivia a Tòquio ja volia anar-me’n d’allà, veure altres cultures, altres mons”, explica Mari Ito que, seguint la seva aspiració de dedicar-se a l’Art, va començar els seus estudis de pintura tradicional japonesa, “en una universitat on només admetien dones!”. Però la necessitat de volar lluny ja era aquí i, “després de dos anys aprenent alemany, em vaig traslladar a Viena per a estudiar Belles Arts, atreta per la seva Escola de Realisme Fantàstic”. Un moviment que explora, a través d’obres entre l’al·legoria i el surrealisme, aspectes consubstancials a l’experiència humana —l’esperit, l’ànima, l’existència— de la mà d’artistes com Arik Brauer, Alex Grey o Rudolf Hausner.

“No obstant això, aviat em vaig adonar que, malgrat els seus increïbles museus i el seu gran llegat artístic, Viena no era el meu lloc”. Després d’un parell de mesos, Mari tornava a Tòquio en recerca d’un pla B. “Llavors, un galerista em va dir que per què no provava Barcelona”. Tal dit, tal fet. Es va posar a estudiar castellà i, als pocs mesos, volava a la ciutat. Era febrer de 2006. “De seguida vaig saber que aquest era el meu lloc”, rememora amb un ampli somriure, encara que al principi no tot van ser bones notícies. “La universitat d’aquí no em convalidava els estudis realitzats al Japó, amb la qual cosa al final no vaig poder cursar Belles Arts”. D’aquesta manera, de seguida es va posar a pintar, a produir.

Al cap d’uns dos anys, després de trepitjar diverses galeries amb el seu portfoli, debutava amb la seva primera exposició en la Zenbu. A partir de llavors, tot ha vingut més o menys rodat per a l’artista que ha exposat a Barcelona, Saragossa, Tòquio i Nova York i que s’enorgulleix especialment de quan “després de veure el mural que havia pintat en 2017 per a l’estació de metro d’Universitat, l’any 2020 em van cridar d’AFANOC per a fer-ne un a la Casa dels Xuklis”. I parpelleja expressivament, abans d’afegir: “jo no acostumo a pintar pensant a transmetre alegria a les persones, però quan la gent em diu que les meves obres els transmeten energia positiva, que els carreguen les piles… doncs m’agrada molt!”.

Integrada a fons en l’entramat artístic de la ciutat, prepara la seva pròxima instal·lació per a la Fundació Palo Alto al setembre: “una escultura de quatre metres composta amb teles i que tindrà forma de núvol atòmic, per a commemorar el 80 aniversari de les bombes de Hiorshima i Nagasaki. Una cosa que com a societat no hem d’oblidar, i menys ara”.

Ciutat de mentalitat oberta

Després de dinou anys a Barcelona, la relació de l’artista amb la ciutat és d’amor pur. “És la meva llar, casa meva, amb aquesta llum que fa que els colors semblin més vius, que afegeix profunditat i multidimensionalitat”. Però hi ha quelcom més. Una qüestió de mentalitat, de manera de ser. D’apetit estètic capaç de fagocitar el millor de cada casa. “M’encanta que un escultor japonès, Etsuro Sotoo, estigui en l’equip que està treballant en l’ampliació de la Sagrada Família. Per a mi aquesta és una prova que aquesta és una ciutat de ment molt oberta. Al Japó, una cosa així seria impensable!”, riu, liquidant els romanents del seu cafè.

— El que seria impensable és que, sent aquí, i acostant-se ja l’hora de dinar, et perdessis l’oferta gastronòmica d’aquest Bar…

Mari Ito no pot reprimir una incipient riallada.

— A mi m’agrada molt el concepte de menú del dia— replica.

I es pren uns segons, abans d’afegir, sense perdre el seu somriure: 

— Encara que després de tants anys a Barcelona continuo sense poder-me acostumar als horaris dels àpats… Aquí es menja tan tard!