“La nostra relació amb la fotografia ha canviat radicalment en les últimes tres dècades. La forma que tenim de fer, consumir i interpretar la imatge és completament diferent ara, amb la fotografia digital, que com es va fer entre 1826 i finals del segle passat, en què continuava sent un procés químic”, reflexiona Martí Llorens, colzat a la barra davant d’un Negroni vespertí. “En termes de conservació també és molt diferent, perquè ara és impossible gestionar tot el cabal d’informació fotogràfica que es produeix a cada segon, cosa que sí que es podia fer amb els arxius físics”, afegeix, donant-se per satisfet amb el fet què, de fons, “soni qualsevol cosa que no sigui reggaetón”.
Sobretot, es defineix fotògraf, “perquè al final això és el que faig i tota la meva activitat gira al seu voltant”. Llicenciat en Belles Arts, especialitat Imatge, per la UB i Màster en Teoria i Història de l’Arquitectura per la UPC, Martí s’ha dedicat a la documentació fotogràfica de projectes d’arquitectura i enginyeria i a l’estudi de la història de la fotografia, cosa que el va portar a la pràctica de procediments fotogràfics històrics conformant, al costat de la seva parella i partner in crime, Rebecca Mutell, l’associació Factoría Heliográfica. “No m’interessa la tècnica com una fi en si mateix, sinó que m’interessa la manera en què el fotògraf i l’espectador es relacionen amb el món a través d’aquesta tècnica”.
Així, han sorgit projectes de creació com a Memorias revolucionarias, fotografies preses durant el rodatge de la pel·lícula Libertarias de Vicente Aranda, però positivades de tal forma que semblaven antigues fotos originals de la Guerra Civil; Estratos, una exploració del Castell de Montjuïc emprant una càmera de gran format i negatiu de paper encerat, una tècnica del s. XIX, que redefineix l’espai convertint-lo en un entorn fora del seu temps i lloc o Berlín-Potsdamer Platz, emprant diverses cambres, des d’una panoràmica de mig format fins a una ‘cambra pobra’ de baquelita dels anys 50. Ha guanyat premis i beques com el European Photography Award, Arts Plàstiques Fundació Endesa, Arte y Derecho o Recerca i Creació CONCA.
Destaquen els tres volums –publicats recentment– de l’antologia Buscando lo imposible (Museu Universitat de Navarra), editats i comentats per ell i per Rebecca i traduïts al castellà per Ana Galán. Es tracta d’un centenar de textos originals, en francès i en anglès, relatius a l’origen de la fotografia, la majoria dels quals mai no havia estat traduïda a l’espanyol. “És el resultat del nostre interès en el fet de crear una bibliografia bàsica en castellà que ens remeti a l’origen del mitjà, com a vehicle per a poder interpretar millor el seu present i el seu futur”.
El projecte d’una vida
Investigar sobre l’origen de la fotografia i dels primers procediments tècnics, ha portat Martí Llorens a un acostament filosòfic que indaga sobre com la societat ha entès i s’ha relacionat amb el món a través d’aquest mitjà. Però, al mateix temps, l’artista és part de la memòria fotogràfica del seu entorn.
“Als vint-i-cinc anys vaig construir una càmera estenopeica amb la qual vaig anar al barri d’Icària, al Poble Nou, per fotografiar-ne la desaparició, en ple moment de mutació olímpica de Barcelona”, explica amb un somriure. No era la primera càmera que construïa, però aquelles imatges van quedar com a testimoniatge únic d’aquell procés de transformació, de la mort d’una Barcelona ansiosa per mudar de pell i tornar-se europea.
“Vaig tenir la sort que, en aquell moment, era més fàcil que no pas ara que un projecte així fos remunerat, la qual cosa em va permetre comprar més material i continuar aprenent, creixent tècnicament i professionalment”. Les imatges capturen l’abans i després d’aquells enderrocaments i suposen un tros de memòria viva d’una Barcelona que el parroquià està ampliant a través del projecte en construcció Archivo Icariano: un retrat incomparable del pas entre una i una altra ciutat i que, amb el temps, podrien fins i tot definir-se com dues urbs distintes.
Un projecte que, a més, entronca amb un altre que té en curs des de fa ja uns anys, que també explora en el passat de Barcelona, encara que excavant amb més profunditat: “centrat a redefinir el traç de muralla que encara es pot intuir en alguns punts de la ciutat, a través d’una tècnica amb negatiu de paper encerat similar a la que vaig utilitzar per a Estratos”.
Luxe excloent
Per a l’artista, sortir de casa seva a la Barceloneta, el seu barri de tota la vida, i poder veure la mar, atalaiar l’horitzó, és una cosa que l’atrapa i l’ancora a “aquesta ciutat que, a més, té a la vista tants estrats de la seva història”.
Però, amb els anys, la relació s’ha tornat tibant “per aquest afany que les castes que governen Barcelona com si fos la seva finca particular tenen de complicar-ho tot”. I, sens dubte, no tot això d’aquella urbs pretèrita de finals dels 80 era millor, “però era habitable, mentre que ara crec que no anem enlloc, i el fet de viure en un piset a la Barceloneta i tenir un espai de treball al Raval, coses que abans eren d’allò més normal del món, s’han acabat convertint en un luxe impossible d’assumir per a qui no és milionari”. Liquida el seu Negroni amb una ganyota de contrarietat, abans de rematar: “en aquest context, jo em sento aquí cada dia més fora de lloc”.
— El que et farà sentir com a casa, i no és cap luxe, és l’oferta gastronòmica del nostre bar, per si vols sopar alguna cosa. Hi ha menú, tapes, plats combinats. Tot molt bo…
Martí Llorens recupera el somriure. El cel ha enfosquit i el paisatge s’anima davant les promeses d’una nova nit que tot just acaba d’arrencar els seus primers compassos.
“Els plats combinats em recorden aquelles infames safates d’alumini de la mili que et donaven a l’hora de dinar, i les tapes se’m solen posar molt malament —explica—, així que fàcil: optaré per menú o carta”. I, davant la perspectiva d’una intensa xerrada sobre el passat i el present del nostre lloc, i la forma que tenim de configurar-lo en imatges, demana un altre Negroni, sense perdre el somriure acabat de recuperar.
