Merli Marlowe: ‘Elle est folle, cette gauloise!’

“He picat molta pedra, però estic contenta d’haver fet els salts al buit que m’han permès acabar dedicant-me a les meves passions: ser guionista i directora de cinema i, a més, cantar en una banda”. Ha fosquejat i, després de delectar-se amb unes tapes i sortir a fumar una Gauloise Rouge, la Merli Marlowe corona el seu pas pel Bar amb un Gimlet. Els acords d’As cores d’Abril, de Vinicius i Toquinho, ressonen i la parroquiana, somriu. “La veritat és que sempre he sigut bastant kamikaze i molt pel·liculera”, agrega.

Va aprendre francès perquè de joveneta volia viure instal·lada en un film perenne de la Nouvelle Vague, “i no en tenia prou amb llegir els subtítols, em calia entendre-ho tot”. Va estudiar ciències polítiques “i, quan vaig acabar la carrera, vaig saber que allò era el que no volia fer”. I es va posar a estudiar cinema. No obstant això, atzars de la vida van portar a aquesta lleidatana a treballar per a la Comissió Europea, a Brussel·les.

“Era un sou increïble i realment et senties part d’alguna cosa, però al cap d’un temps vaig veure que aquell tampoc era el meu món”. La crida del cel·luloide s’intensificava. “Vaig decidir fer el primer salt al buit, deixar la comoditat d’una feina fixa i molt ben remunerada i posar-me a col·laborar amb la Cinémathèque Royale de Belgique”. La seva família i amics no donaven crèdit. “Em deien que estava cometent una bogeria, però jo crec que quan alguna cosa s’acaba has de passar pàgina, donar els passos que cal i assumir-ne les conseqüències”. Elle est folle, cette gauloise!, que dirien als còmics d’Astèrix.

Després de deu anys a la capital belga, va recalar a Barcelona, on es va incorporar en el departament creatiu d’una agència de publicitat. “Allò tenia coses bones, però al final aquella etapa també va arribar al seu final i vaig fer un nou salt al buit, per poder dedicar-me totalment als meus projectes”.

Així, ha dirigit la sèrie OFF Comedy (que es pot veure en Filmin), ha guionitzat el pòdcast de ficció Mix97 i la sèrie Tot anirà bé (TV3), ha desenvolupat diverses propostes de sèries que es troben sobre la taula de diferents plataformes, forma part de l’equip del pòdcast literari Los lanzallamas, està treballant juntament amb Lorena Fuster de la UB en un documental sobre la arpista Esmeralda Cervantes, filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, i està escrivint la propera pel·lícula del cineasta Javier Polo, de la qual avança que serà “un thriller veritablement trepidant”. I, quan tingui temps, promet ficar-se a fons amb el guió per a l’adaptació a pel·lícula de Les històries naturals, de Joan Perucho.

Punk en conjunt de Courrèges

Impecablement vestida amb un conjunt de minifaldilla i camisa Courrèges, Merli Marlowe es transforma sobre els escenaris. “Tinc consciència, però me la salto”, riu. És la seva altra naturalesa d’amant de la música, amb especial recalcament en la dècada dels 60.

Ha estat Dj i ha dirigit el petit segell musical Marlowe Records. Però també puja als escenaris, primer amb les Mortettes (una mena d’homenatge a les Headcoatees britàniques) i ara al capdavant dels Rencards, potent banda de beat & roll barcelonina, això sí, amb lletres en francès, “perquè escriure en aquesta llengua és una cosa que portava moltíssim temps volent fer, amb l’afegit de poder escriure sobre els aspectes més mundans, sexe, depravació, festa, en un francès exquisit”. Pura follie.

Acaben de treure nou disc, Angles morts (Groovie) —“el títol reflecteix la doble naturalesa de vulnerabilitat i perillositat que tenim tots en un context o un altre de la vida”—, produït pel Marc Tena i que presenten el 27 de juny al Almo2Bar de Gràcia. Allà es podrà assistir a la metamorfosi de Merli, com aquesta noia es torna un pur animal d’escenari. Punk amb roba chic i cridat amb versos dignes del millor La Fontaine.

El parany de la facilitat

“Barcelona és una ciutat molt fàcil per viure-hi. Aquí tot és còmode”, raona l’artista. Xarrupa un glop del seu Gimlet. “És excessivament còmode —afegeix—, i això fa que ens acabem aburgesant i que a aquesta ciutat li faltin estímuls, li deixin de passar coses a nivell cultural i es torni superficial”.

— Tot i això, aquí encara hi ha un bon substrat d’iniciatives cuinant-se…

La parroquiana arrufa les celles. “Potser sí —replica—, però jo crec que ara mateix ja no hi ha un underground a Barcelona. Almenys, no un comparable al que hi havia fins fa pocs anys”. I confessa que allò que essencialment la uneix a aquest lloc “és la gent, la meva gent”.

— Això que dius gairebé sona a un possible nou salt al buit dels teus, potser mirant cap a nous llocs.

Els acords de Senza paura, de Vinicus, Toquinho i Ornella Vanoni irrompen de sobte. “Sense por”, diu la cançó. Merli Marlowe decanta un somriure i demana un altre Gimlet.

— Mai se sap—, respon, enigmàtica.

I pica l’ullet.