No és metròpoli per a joves?

Els mesos d’octubre i novembre solen venir acompanyats d’un gran nombre d’esdeveniments en què les ciutats i els seus reptes són protagonistes. A Barcelona acabem de deixar enrere una nova edició de rècord de l’Smart City Expo World Congress, però fa un mes s’hi celebrava també el World Metropolitan Summit i tot just fa una setmana es tancava la 20a edició de l’especialització en pensament estratègic urbà del Centro Iberoamericano de Desarrollo Estratégico Urbano. Altres ciutats com Seül, Vancouver o Istanbul, per citar-ne algunes, han estat escenari de debats i intercanvi global d’experiències.

Són molts els reptes i moltes les perspectives des de les quals aquests s’enfronten. Però n’hi ha una en particular que encara costa molt d’incorporar: la de la gent jove. És aquest un dèficit que gairebé sempre es reconeix en esdeveniments com els mencionats i pel qual encara no hem trobat respostes efectives. Des de la meva experiència, crec que en no poques ocasions hi ha un plantejament erroni de partida: es reclama la participació de la gent jove argumentant que si estem planificant les ciutats del futur, el jovent d’avui en seran els principals protagonistes del demà. 

On és l’error? En el fet que encara no tenim gaire assimilat que en les nostres ciutats, si no canvien molt les coses, a mig i llarg termini predominarà la gent gran. Dit en altres paraules, mai hi haurà tanta gent jove com ara. Per tant, no és que l’haguem d’implicar en la construcció de la ciutat del futur, sinó que hauria de tenir un paper molt més rellevant ja en la ciutat del present. Perquè, a més, des de molts punts de vista la ciutat actual resulta molt poc amable per a la gent jove. Cert, les grans ciutats ofereixen oportunitats d’accés al coneixement, a una primera experiència laboral, a la cultura, a teixir xarxes, a alternatives d’oci, però també acumulen friccions que marquen la vida de joves i adolescents.

Quan parlem de la ciutat dels cinc milions, que en realitat són ja 5,4 i dels quals avui en dia prop de dos milions tenen entre 0 i 35 anys (o sigui, força menys de la meitat, i baixant), les tensions entre el potencial urbà i les dificultats reals es fan ben visibles: manca d’espais adequats per al lleure, estigmatització i hostilitat envers els grups joves en l’espai públic  —accentuades per a determinats grups—, sensació de soledat i problemes de salut mental, baixa implicació en la vida cívica i barreres estructurals per emancipar-se o accedir a una feina estable. En fem un breu repàs a continuació, focalitzant ens el grup entre 15 i 30 anys, que amb prou feines superen els 900.000 efectius a la regió metropolitana.

Comencem per l’element més urbà, com són els espais de trobada i de lleure per a joves. Fa temps que es ve reconeixent que sovint són escassos i mal adaptats. Els parcs, places i carrers acostumen a estar pensats per a usos diversos, però no sempre ofereixen àrees segures i atractives perquè grups d’adolescents puguin fer activitats, assajar música, jugar o simplement conversar. La conseqüència és doble: els joves es desplacen a interiors privats, que de vegades suposen haver de consumir, deambulen per centres comercials o similars o s’apropen a espais urbans no adaptats, fet que sovint genera conflictes amb veïns i amb la policia i reforça narratives de “molèstia” associades a la joventut.

És cert que a la gran majoria de municipis metropolitans s’ha apostat per mantenir i expandir xarxes d’equipaments, com els “espais joves” o els casals de joves, que ofereixen sales polivalents, tallers, activitats i espais de llibertat supervisada i autogestionada. Aquests equipaments treballen, a més, l’educació en la participació per exercir en la mesura del possible d’escola de ciutadania. Tanmateix, només cobreixen una part de les necessitats, tant pel que fa a continguts com a forma d’organització o distribució territorial, i tot i així la demanda supera sovint l’oferta.

A partir d’aquí, quan un grup de joves es reuneix a la via pública no és estrany que percebi, i arribi a patir realment, hostilitat: denúncies per soroll, intervencions policials o campanyes de rebuig que estigmatitzen comportaments juvenils normals. Aquesta dinàmica no només dificulta usos saludables de l’espai públic, sinó que alimenta una relació de desconfiança entre joves i administració, però també amb el veïnat. Les polítiques de “tolerància zero” davant conductes incíviques poden aprofundir la marginalització si no van acompanyades d’alternatives d’oci i d’equipaments accessibles.

Algunes iniciatives municipals porten temps prioritzant estratègies de mediació i co-disseny: implicar joves en la planificació de l’espai públic, promoure activitats culturals que ocupin els carrers de forma ordenada (per exemple programacions de festivals locals amb espais per a joves) i ampliar horaris dels equipaments o obrir-ne d’ociosos, com els patis de les escoles, per afavorir la trobada. Aquest enfocament busca passar de la repressió a la regulació compartida i a la creació d’espais amb més marge per a la tolerància.

“Les dades indiquen que l’indicador d’emancipació juvenil a Catalunya ha caigut de manera sostinguda des de 2007 (el 2024 era del 17,4% per als joves entre 16 i 29 anys, molt lluny de la mitjana europea: 31,5%)”

En un altre terreny, la salut mental dels joves ha esdevingut una preocupació prioritària, encara més després del traumàtic episodi de la covid. Les manifestacions són molt diverses, i van des de l’estrès acadèmic i la pressió de les xarxes socials, fins a la precarietat laboral i les dificultats per emancipar-se. Totes aquestes circumstàncies alimenten l’ansietat i la depressió. En un estudi elaborat per l’empresa BankmyCell l’any 2018 es desvetllava que un acte tan simple com fer o rebre una trucada generava ansietat al 81% de joves enquestats. 

Sense ànim de ser alarmistes, alguna llum d’alarma cal encendre. Les dades sobre suïcidi mostren que, malgrat oscil·lacions anuals, hi ha augments rellevants en grups joves en alguns períodes i la salut pública s’està prenent el tema cada cop més seriosament, amb plans específics. Aquestes estratègies combinen atenció sanitària, formació a docents i agents comunitaris i campanyes de sensibilització.

És important subratllar que la sensació de soledat, especialment en adolescents i joves adults, no sempre es correlaciona amb la manca de relacions, sinó amb la qualitat d’aquestes relacions i la percepció d’absència de suport. Intervencions comunitàries i programes de companyia o mentoria, sumats a serveis de salut mental accessibles per a joves, són clau per revertir aquesta dinàmica.

I arribem a l’altre gran tema: l’accés a l’habitatge. Aquesta és probablement una de les barreres més tangibles per a l’autonomia juvenil. Les dades indiquen que l’indicador d’emancipació juvenil a Catalunya ha caigut de manera sostinguda des de 2007 (el 2024 era del 17,4% per als joves entre 16 i 29 anys, molt lluny de la mitjana europea: 31,5%) i que, en molts casos, els joves que s’emancipen han d’assumir una part del sou molt elevada per pagar un lloguer o fins i tot per recórrer a pisos compartits. Aquestes circumstàncies retardaran decisions vitals (formar família, fer estudis fora, arriscar amb un projecte professional…) i exacerben la precarietat. 

Coneixem àmpliament les propostes que les administracions estan posant dia sí dia també sobre la taula: polítiques de foment del parc d’habitatge assequible, programes d’ajuts al lloguer per a joves o mesures per promoure alternatives com l’habitatge compartit i les cooperatives d’habitatge. Sabem també que les mesures són en general molt tímides i d’execució lenta, de manera que conviurem amb aquesta problemàtica durant molt de temps. El que és clar és que la seva magnitud requereix acció coordinada a escala metropolitana i autonòmica, incloent mesures sobre regulació del lloguer, control de l’especulació sobre l’habitatge i incentius per a la construcció habitatge públic, concertat o privat, però en qualsevol cas, assequible i digne.

Si els costos d’accés a l’habitatge són elevats, l’altra cara de la moneda, l’entrada al mercat de treball per als joves i, en conseqüència, l’obtenció d’ingressos per viure, segueix marcada per la precarietat. Els indicadors estatals i autonòmics mostren una reducció global de l’atur juvenil en anys recents, però la qualitat de l’ocupació i la transició a contractes estables i salaris adequats continuen sent un important obstacle. Sense anar més lluny, acabem de saber per l’Institut Nacional d’Estadística que mentre els salaris mitjans han pujat un 5% en general, per als joves entre 16 i 24 anys hi ha hagut un descens real de 14 euros.

La situació és una mica desconcertant: al mateix temps que atraiem joves expats que ocupen feines de qualificació mitjana i alta, veiem marxar el nostre talent a altres indrets on obtenen major remuneració. És cert que una part no menor d’expats viuen aquí però treballen per a empreses de fora, amb salaris més alts que els locals (per això es poden permetre viure on els locals no poden), però tot plegat genera una gran sensació de frustració entre la sobrequalificada joventut autòctona.

I què hem de dir dels nois i noies procedents de famílies d’immigració recent i estrat social modest, per als qui els trets físics o el cognom suposen per norma general un agreujant en qualsevol de les circumstàncies relatades fins ara, des de l’hostilitat de l’espai públic fins a les oportunitats laborals. Una bona part del nostre futur es juga, com ja apuntava en aquest article, en com trenquem aquests estigmes i entenem que no només la nostra societat és irremeiablement diversa, sinó que qüestions com la salvaguarda del català es troben en mans d’aquest jovent que l’estudia a l’escola pública.

“Hem de trobar fórmules per implicar més la gent jove tant en el disseny i gestió de la metròpoli actual com en la del futur”

Amb tot plegat, i malgrat que molts joves manifesten interès per temes com el clima, la igualtat o els drets socials, la seva implicació en canals formals de participació acostuma a ser escassa, com mostren els resultats de l’Enquesta sobre generacions i participació realitzada l’any 2023. La imatge que tenim avui de la ciutadania jove és que s’informa per les xarxes socials i que, per tant, es manifesta molt vulnerable a les manipulacions de les fake news i la radicalització, amb conseqüències importants pel que fa al viratge en les seves tendències polítiques.

És per això que hem de trobar fórmules per implicar més la gent jove tant en el disseny i gestió de la metròpoli actual com en la del futur. Si la ciutat dels cinc milions vol retenir talent, fomentar salut i construir comunitat, cal transformar l’urbanisme, la política social i les pràctiques participatives perquè la joventut trobi no només oportunitats, sinó també espais d’autonomia i reconeixement. I per això cal escoltar-los i compartir responsabilitats en l’acció en tots aquests fronts.

Sense això, la promesa urbana quedarà a mig fer per a una generació que ens entestem en encasellar alfanumèricament (Z, millenials, centennials…) com un tot homogeni, cosa que tampoc deu afavorir gaire la seva autoestima, però que, malgrat tot, conté la creativitat i l’energia extra per repensar la ciutat que segurament ens manca als que ens hi dediquem de fa temps.