El MNAC es deixa fascinar pel misticisme de Zurbarán

Amb la foscor imposant-se a cada racó, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) se submergeix en l’obra de Francisco de Zurbarán, un dels grans mestres del Segle d’Or espanyol. L’exposició Zurbarán (sobre)natural. El misteri de la realitat reuneix per primera vegada, i qui sap si l’única, les tres versions que el pintor barroc va fer de La visió de sant Francesc pel Papa Nicolau V, una imatge suggestiva sobre un fet llegendari reportat a mitjans del segle XVI, amb un papa i el seu seguici albirant, gairebé a les palpentes, un cadàver que sembla que hagi tornat a la vida.

Les rèpliques han viatjat des de Boston i Lió per trobar-se amb la seva homòloga barcelonina, una fita amb encara més valor si es pensa que l’estatunidenca no s’havia prestat fins ara. Una trobada que feia temps que es reclamava, tal com recorda el director del MNAC, Pepe Serra, qui ho tenia al cap des de la seva arribada a la institució l’any 2013. No se sap quina de les tres en va ser la primera, però cadascuna d’elles és diferent, com es pot comprovar anant de l’una a l’altra al MNAC. Històricament, la versió conservada a Barcelona s’havia considerat molt diferent, amb un imponent fons fosc que sustituïa les formes al voltant de la figura central que hi ha a les altres dues. Tampoc es podia veure el peu de sant Francesc, un detall clau per a la història present a les altres dues pintures.

Amb motiu de la mostra, que es pot visitar fins a finals de juny, La visió de sant Francesc pel Papa Nicolau V del MNAC s’ha sotmès a una profunda restauració que ha permès descobrir que no era tan diferent de les seves homòlogues. Abans que passés a formar part de la col·lecció del museu fa 120 anys, es va afegir una capa de pintura negra i vernissos que la van modificar substancialment. No se sap ni per què ni quan es va fer. Potser per dissimular el desgast que anava acumulant o per una qüestió de moda.

“No vèiem tots els elements que ajudaven a llegir el que Zurbarán ens estava explicant”, diu la cap de Restauració, Carme Ramells, qui està acostumada a toquejar un centenar de peces cada any, però no li resulta tan habitual tenir entre mans una obra com aquesta. Per poder rescatar la pintura original i respectar el traç de l’artista extremeny, els restauradors del museu han anat aïllant el negre afegit a posteriori. Ho han fet d’una manera curiosa, veient que en aquest dominava el ferro i en el de Zurbarán no, cosa que els ha permès diferenciar-los i veure quin calia retirar i quin no.

Mirant els sant Francesc de Zurbarán, es troba Antoni Tàpies, tot i que, amb la fascinació mística que desperten els tres quadres de Zurbarán, passa molt desapercebut fins que un no es gira. L’exposició barreja les obres del pintor, conegut per la seva temàtica religiosa de caràcter intimista, amb artistes contemporanis com Tàpies, però també Antoni Llena, qui va ser monge franciscà abans de ser artista, Aurèlia Muñoz i Eulàlia Valldosera. Una trentena de creacions, la meitat de l’extremeny, conviuen en una sala plena “d’art immersiu analògic”, en paraules del conservador d’art contemporani del MNAC, Àlex Mitrani. Es posa així en valor la col·lecció del museu, amb gairebé 80 obres del Segle d’Or espanyol i Zurbarán sent un dels pintors més representats, i s’encarreguen noves peces als artistes d’avui perquè dialoguin amb el passat i assenyalin preocupacions atemporals. “Tots ells es multipliquen i ofereixen una experiència total”, subratlla Mitrani.

Per fer tot aquest desplegament, s’han teixit complicitats amb altres equipaments, no només amb el Musée des Beaux-Arts de Lió, on es van veure primer les tres versions de La visió de sant Francesc pel Papa Nicolau V, i el Museum of Fine Arts de Boston, però també, i sobretot, amb el Prado. El museu madrileny ha cedit una obra recentment comprada perquè s’exposés a la capital catalana, fins i tot abans que a casa seva (Mare de Déu de la Mercè amb dos mercedaris), a més de prestar Natura morta d’atuells per poder enfrontar-la per primera vegada a la ciutat amb la seva rèplica dipositada al MNAC. “Tot el que fem té un sentit, forma part d’un treball més de fons”, agrega el seu director, sempre pensant en les col·laboracions per poder arribar més enllà. Per això ja apunten a l’ampliació del museu, a punt de conèixer els guanyadors del concurs internacional d’arquitectura que li donaran forma.