Oda al periodisme amb Ramon Besa

Llegeixo que un estudi de Harvard confirma que ChatGPT ja pensa com un nord-americà mitjà. M’entra el dubte: com pensa un nord-americà mitjà? La veritat és que no ho sé, però sí que crec saber com escriu un periodista català de tota la vida. El Col·legi de Periodistes li acaba de donar el Premi Ofici de Periodista 2025 pel seu compromís amb el periodisme rigorós i independent. No em puc treure el seu discurs del cap: “Difícilment es pot exercir l’ofici sense tensió informativa. El periodisme vol temps i espai. Si vols prosperar a la vida sempre has d’aprendre i anar amb algú que en sap més que tu.” En tres paraules: persones, temps i espai.

Parlant de metres d’ofici, Ramon Besa recorda els periodistes Antonio Franco, Agustí Fancelli i Fermí Puig. Del primer destaca la seva aposta per la masia de directors i caps de diari i la seva habilitat per relacionar-se amb el poder polític i empresarial. Trobar la paraula exacte, ser curiós i perdre la por i res de socialitzar l’error. Del segon va entendre la necessitat de fer secció i de fer diari, va aprendre a apropar-se a la cultura i a trobar els seus propis límits. Del tercer posa en valor l’exercici sa de polemitzar i guanyar-se el respecte del lector, la cura de l’ego i allò d’opinar només quan és necessari.

Per cert, Ramon Besa és el col·legiat número 88.057 i assegura que només volia ser periodista per conèixer món i conèixer gent, no per ser conegut ni premiat. Diuen que aquells que no volen el poder són els que sovint millor l’exerceixen, i que aquells que no busquen reconeixement són els que més reconeguts haurien de ser. Servir i no servir-se. “Encara que el periodisme vol temps i espai, una cosa és ser ràpid i una altra molt diferent anar de pressa, que no és ben bé el mateix… El dia que l’ofici hagi caducat, no respongui a l’essència pel que ha estat concebut, com diuen que passarà amb el paper, m’aviseu i vindré, però aleshores ho faré d’oient. I si fa falta, si algú em convenç, si hi ha qui em digui com es domina la informació de la manera que ho van fer els que ara ja no hi són, aquell dia aplaudiré més que mai”, reflexiona Besa a boca de gol i entre aplaudiments.

Acabem com els millors partits de futbol. És a dir, amb la crònica que trenca el rellotge i s’escriu del temps afegit al xiulet inicial. Jordi Basté fa els honors de la presentació de l’homenatjat amb una nova oda a l’ofici: “La crònica del Ramon és la crònica moral del país i una forma de filosofia quotidiana. El periodisme, com la vida, no és entendre el que passa, sinó per què passa. El periodisme que pensa abans de parlar i, sobretot, escolta. El periodisme és un servei i una manera de ser i l’ofici no és una carrera, sinó una vocació”. Com a les millors festes, una llarga llista de periodistes o escriptors acompanyen Ramon Besa com, Mònica Terribas, Santiago Segurola, Sergi Pàmies, Joan Maria Morros, Francesc Marc Álvaro, Olga Viza, Martí Anglada, Frederic Porta, Xavi Torres, Emilio Pérez de Rosas o Daniel Vázquez Sallés, entre molts d’altres.

Marxo de Rambla Catalunya recordant encara l’estudi de Harvard, però sobretot el perquè del nostre ofici que pregunta, escolta i escriu. Definitivament, és massa bo tenir “referents inabastables”.