Okupar l’espai públic

Si aquest vostre escriptor de la Punyalada es presentés a alcalde de Barcelona, cosa que sortosament (pels conciutadans, aclareixo) mai no passarà, ho faria amb un ambiciosíssim programa electoral que es podria resumir en una sola proposta; aconseguir que els barcelonins puguin passejar en pau pel carrer. Sembla poca cosa, però la idea implicaria una revolució urbanística a l’altura del Pla Cerdà.

Fixeu-vos per exemple en el cas del Portal de l’Àngel; si hom té la pretensió de caminar per aquesta curiosa avinguda barcelonina cap al carrer de Cucurulla —ja sigui per cascar-se una divina orxata a can Planelles Donat o, simplement, per asseure’s a la Font de Santa Anna— comprovarà com, en poc menys d’un quilòmetre de trescada hipotèticament joliua, el vianant toparà amb un incomptable i pesadíssim nombre d’obstacles que li castren el dret inalienable a embadocar-se.

Estic segur que els meus fidels lectors podrien completar molt bé aquesta llista de ploms que han nascut amb el pèrfid objectiu de matar-nos el passeig, ja sigui aquells nanos i nanes que omplen enquestes absurdes (i que t’aturen maltractant-te l’ànima a base de diminutius; “Que tens un segonet?”, “Només serà un minutet!”), passant pels habituals i nefastos músics de carrer als que hom pagaria manta bitllets perquè deixessin de bramar amb tanta impunitat, i acabant amb els activistes de causes impossibles —com ara la pau a Palestina o la preservació de les foques a l’Antàrtida— que decideixen embrutar la via pública amb les seves espantoses performances. D’ençà un lustre, a tot aquest zoo de l’esperpent se li ha sumat uns pèrfids grupets de jovenalla que un dia maleït tingueren la idea de torturar-nos la vista amb les seves nauseabundes coreografies dansaires de carrer.

Si el sofertíssim i pacient barceloní continua la ruta esmentada amb la intenció d’arribar a la plaça del Pi, palesarà com —al bell mig d’aquest indret— hi ha un grup d’acròbates esculturals fent el mec amb la teòrica intenció d’entretenir la gent que intenta abeurar-se una estona en locals tan simpàtics com el Bar del Pi, on encara hi ha indígenes recalcitrants de Ciutat Vella que es resisteixen a abandonar el seu barri.

Que un grup d’argentins cridaners vulguin exercitar la seva musculatura fent saltirons entra a formar part dels deliris que implica la llibertat d’expressió; però el nostre Ajuntament hauria d’entendre que aquest exercici topa amb la prerrogativa del dret-a-passejar-tranquils que tenim els ciutadans de Barcelona. Si hom vol organitzar balls escolars o assajar tombarelles que ho faci, només faltaria, però que tingui la bondat de fotre el camp de la via que (teòricament) és de tots els ciutadans.

La crisi reputacional (ecs) de la nostra ciutat no només s’expressa en termes de manca d’habitatge o de precarietat social; també és un afer relatiu al bon gust. Si, com diu el tòpic, som una ciutat europea, no caldria haver de citar Baudelaire o Robert Walser per recordar que el primer dels nostres manaments cívics hauria de consistir a permetre que tothom pugui trescar en pau per la via pública.

Okupar l’espai públic hauria de començar a ser vist com un crim contra la humanitat

Una ciutat on no es pot passejar tranquil·lament és una ciutat que no produirà ni una sola idea de mínima importància. Un barri on no sigui possible de perdre-s’hi sense acabar estressat per un eslàlom impossible entre monstres de l’antiestètica no és un indret on valgui la pena de viure. Tot això, encara que no ho sembli, és molt més important que el preu del bacallà o les inversions en intel·ligència artificial. Okupar l’espai públic, en definitiva, hauria de començar a ser vist com un crim contra la humanitat.

Estimats ciutadans, sé que no estic sol en aquest clam. Podeu estar tranquils, que això no és un escrit de precampanya electoral. Però si algú vol emprar-lo per iniciar un moviment cívic —o fins i tot polític!— estic capaç de trencar el meu absentisme (circumstancial) per tornar a participar en la festa de la democràcia. No podran amb nosaltres, els passejants.