Pablo Bravo: Anar reinventant-se entre els dos costats de l’oceà

“Tinc diverses vides dobles: em guanyo l’existència com a periodista, però les meves passions sorgeixen amb l’escriptura creativa. Alhora, tinc la meva ànima dividida entre dues ciutats, Santiago de Xile i Barcelona”. Pablo Bravo xarrupa un cafè matutí recolzat a la barra del Bar, mentre les notes de Quién mató a Marilyn, de Los Prisioneros, compassen l’atmosfera i nodreixen el gust —pronunciat, gairebé obsessiu— del parroquià pel rock clàssic.

Va venir a Barcelona amb vint-i-quatre anys, el 1998, impulsat “per un desig de fer un gir a la meva vida” i formant ja part d’una generació diferent d’aquella anterior, de xilens que havien fugit del seu país per eludir els embats de la dictadura pinochetista. Encara que pot ser que la seva també fos, d’alguna forma, una fugida. Travessar l’oceà escapant de les certeses i comoditats, dels paisatges coneguts i gastats, per buscar nous llocs, noves mirades amb les quals alimentar la seva veu periodística, literària i vital. Reinventar-se per no deixar de ser ell mateix. Però, a vegades, allò que es deixa enrere també arrenca a córrer.

“Quan vaig arribar aquí va coincidir que aquells mateixos dies Pinochet havia estat detingut a Londres, en virtut d’una ordre de detenció del Baltasar Garzón. El primer dia que vaig anar a la universitat, després del meu primer viatge en els Ferrocarrils de la Generalitat, vaig baixar a l’estació i el primer que vaig veure a la Plaça de la Vila va ser una foto enorme d’uns tres o quatre metres d’altura, en blanc i negre, que deia ‘Pinochet a la presó”. Xarrupa una mica de cafè, amb un somriure que encara denota el persistent pòsit d’incredulitat. “No m’ho podia creure! —continua—. Havia viatjat a l’altre costat del món per buscar una nova vida i, literalment, la primera cosa amb què em trobava era una imatge relacionada amb el meu país i amb la meva infància”.

— Una sensació intensa i contradictòria—, afegeix.

Allò que no es pot deixar enrere

La idea d’una fugida transoceànica que, tot i això, no serveix per impedir que allò que queda enrere ateny els seus protagonistes, d’una forma o una altra, és present en la producció literària de Pablo Bravo. Les dues novel·les que té publicades, Sean ellos el grito de muerte i Exilio en calles secundarias, aborden aquest vincle entre Santiago i Barcelona, punts de fuga que són, alhora, punts de trobada i retrobament amb un destí tenaç i ineludible amb el qual fer les paus o passar comptes.

Funcionen, en aquest sentit, com a autoficcions de l’autor que, des d’aquells últims compassos del segle passat, ha anat vivint per temporades en una ciutat o l’altra. “Crec que he tingut la capacitat per poder reinventar-me en diferents etapes, passant pels mitjans, anant a la comunicació corporativa, tornant als mitjans, i així successivament. I en cadascuna d’aquestes etapes he aprofitat per trobar alguna cosa que valgui la pena i que pugui, a la llarga, aportar al que més m’interessa, que és l’escriptura creativa”.

En aquest sentit, ho té clar: el sentit últim de la suma d’aquests passos i etapes és la literatura. “Tot, absolutament tot ha estat útil i ha contribuït a enfortir la musculatura per a sentir-me més còmode i segur escrivint”, postil·la, abans d’anticipar que ja està treballant en una tercera novel·la que, de nou, uneix aquests paisatges i paisanatges existencials que es retroalimenten en un joc d’atzar, culpes i anhels.

Ciutat de sensacions físiques

“De vegades, el meu fill de divuit anys em diu: ‘La teva vida actual no es pot entendre sense Barcelona’. I hi vaig tornant sempre, per veure les meves filles”. Aquell viatge per estudiar a l’Autònoma es va allargar. “Vaig conèixer a la meva exdona, ens vam divorciar anys després”. Però van continuar quedant aquí els afectes que l’empenyen a passar temporades a la ciutat, les sensacions físiques de la qual el continuen enamorant.

Pablo Bravo presentant el seu llibre ‘Sean ellos el grito de muerte’.“L’olor als cafès a les cantonades, l’olor de menjar pels carrers, l’olor de tinta de les llibreries. Estimo les biblioteques, com la Jaume Fuster a Lesseps, i caminar per racons que em resulten entranyables com la Plaça Sant Joaquim, Septimània, Saragossa”. I acaba el seu cafè abans d’arrufar lleugerament les celles i afegir: “No puc deixar de citar les velles botigues de discos de Tallers. Algunes, tristament, en procés d’extinció. Vaig lamentar molt el tancament de Revolver”.

— El que per sort no està en risc d’extinció és aquest Bar i la seva oferta gastronòmica. Per si vols aprofitar que ets aquí per fer un menú, que ja seria hora…

Pablo Bravo decanta un somriure. Les notes del Rip this joint dels Rolling Stones esclafeixen en l’ambient. “Prefereixo menjar un sol plat que satisfaci la meva temptació del dia”, respon, mentre pensa què li pot venir més de gust en aquest moment.