El Gran Teatre del Liceu compta amb desenes d'empreses i entitats mecenes
Quan, davant d’un auditori de centenars de persones, demano que aixequin la mà aquelles que han fet una donació el darrer any a La Marató de TV3, que són sòcies d’alguna entitat sense ànim de lucre o que han contribuït a una causa social, a un banc d’aliments o a la recerca, sortosament la majoria l’aixequen. Quan el que pregunto és: “Qui de vosaltres és —o vol ser— mecenes?”, la resposta canvia. Es fa un silenci.
A Catalunya i a Espanya hi ha un percentatge molt significatiu de població donant, però gairebé ningú es reconeix com a mecenes. I, tanmateix, a qui no els agrada passejar pel passeig de Gràcia i aturar-se a contemplar el patrimoni que els mecenes hi van deixar com a llegat per a les generacions futures? Qui afirmaria que la Sagrada Família té un impacte negatiu en la nostra societat? Tota aixecada pedra a pedra per l’esforç de centenars de milers de persones que n’han estat mecenes. Però, malgrat tot, el mecenatge que hi ha al darrere —aquest motor econòmic invisible i silenciós— continua sense reconeixement social.
En quin moment, com a societat, hem capgirat la percepció del mecenatge?
En societats madures, la col·laboració publicoprivada és sovint l’única via perquè el talent avanci i es desenvolupi. Seria ingenu creure que l’administració pública pot sostenir tota la creativitat, les necessitats socials i la recerca que impulsem, i encara menys a Catalunya, un país innovador per naturalesa i amb una capacitat de resiliència molt per sobre de la mitjana. Fa pocs mesos, una persona del nord d’Europa em preguntava, sorpresa, on era el problema a l’hora de trobar recursos quan hi ha talent. “Nosaltres —em deia— el que no tenim és tant talent; això sí que és un problema”.
A Catalunya hi ha molt talent. I gaudim d’un llegat que ens posiciona al món i que ens ha mostrat els beneficis del mecenatge. En som benefactors directes de les seves conseqüències. Però, quan serem capaços de sentir orgull de pertinença i responsabilitat col·lectiva? Quan voldrem ser mecenes i participar del que pot arribar a ser aquest país si hi aportem recursos —en la mesura de les nostres possibilitats— per impulsar aquelles persones que poden dur-nos a un altre nivell?
No cal ser empresari. No cal ser milionari. Només cal sentir els colors i voler formar part d’una mirada ambiciosa i d’una voluntat de millora de la nostra comunitat, on vivim i compartim qui som i com som.
“En societats madures, la col·laboració publicoprivada és sovint l’única via perquè el talent avanci i es desenvolupi”
Mentrestant, a la Fundació Catalunya Cultura seguirem treballant amb tots els sectors implicats perquè aquesta aportació i col·laboració que fem els mecenes —aquest gest— sigui reconegut i, en la mesura del possible, bonificat.
Amb tot i això, cal tenir molt clar que un mecenes no es mou pel retorn econòmic. El mou el plaer i l’orgull de sentir-se part d’una millora col·lectiva, d’aconseguir plegats allò que, en solitari, mai hauria estat possible. Perpetuar una oportunitat, respondre a una necessitat o deixar un llegat.
Pensa-t’ho bé. I la pròxima vegada que algú et pregunti respon: Sí! Jo vull ser mecenes.
Les flors es mudaran a Plaça Catalunya en un parell de setmanes, mentre s'ultima la…
Conversem amb Víctor Medem, director de L’Auditori de Barcelona, sobre el rol de la música…
Observa el fum sortint de la tassa de te negre, “el meu actual vici”. Les…
El pianista Grigory Sokolov va tornar al Palau de la Música per satisfer les ànsies…
Com t’imagines el 22@ en els pròxims 10 anys?
L’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana s’enfronten a…