Pisos i pensions: dues bombes de rellotgeria

Deixem-nos, de moment, dels pisos i de les pensions i comencem per l’esquema de Ponzi, una mostra més que l’ambició (i la barra!) humana no té límit. Que no us espanti  aquest nom tan acadèmic: l’esquema o sistema de Ponzi és allò tan tristament comú que tots coneixem com a estafa piramidal. Recordem el funcionament d’aquesta martingala: un “gestor” promet rendiments força atractius per les seves inversions, tan atractius que acaben sent irresistibles i molta gent entra en el joc. El problema és que aquests fantàstics rendiments no es paguen amb les inversions que fa el gestor, sinó amb les aportacions de nous inversors. Així, doncs, mentre vagin entrant nous inversors, cap problema: els rendiments promesos es pagaran amb facilitat. Ara bé, tot se’n va pel pedregar el dia que s’atura el flux de nous inversors i s’acaben els rendiments espectaculars. 

Tot i que ja hi havia exemples previs, cap als anys 20 del segle passat l’espavilat Carlo Ponzi la va fer tan grossa que al final va ser ell qui va “institucionalitzar” i donar nom a aquesta pràctica fraudulenta. Suposo que hi va ajudar que hi convergissin tots els tòpics: EUA, gloriosos anys 20, personatge d’origen italià… Dels exemples previs que us deia n’hi ha de reals i de ficticis. Dels casos reals sorprèn el de Baldomera Larra (filla de Mariano José de Larra, el del cèlebre “Vuelva usted mañana!”) que prometia retorns del 30%… mensuals!! Pel que fa als casos ficticis, una ment tan brillant com la de Charles Dickens ja havia exposat la trama d’una estafa piramidal en un parell de novel·les.

Bé, arribats a aquest punt estem en condicions d’afirmar que el sistema de pensions espanyol és un esquema de Ponzi: els rendiments (pensions) que cobren els jubilats no provenen de les seves inversions (quotes d’afiliació, autònoms…) sinó de les aportacions que fan els nous inversors (treballadors). I el problema es veu agreujat pel fet que les retribucions a vegades són més altes que les noves inversions (és a dir, que moltes pensions són més altes que no pas les aportacions al sistema via quotes). Avui dia, la insostenibilitat del sistema és tan evident que el “papà Estat” li ha de cobrir les vergonyes any rere any.

Parlem ara de la Catalunya dels 10 milions. Per poc que seguiu la premsa, generalista o econòmica, haureu vist que ens estan atacant per terra, mar i Twitter amb la Catalunya dels 10 milions. Quin sarcasme que es parli de les infraestructures de la Catalunya dels 10 milions quan encara no tenim resolta, ja no la dels 8 milions actuals, sinó la de 6 milions… En fi, deixem-ho aquí que, en teoria, el post d’avui és per parlar de pisos i pensions i la relació que hi ha entre ells. El que em sorprèn de la Catalunya dels 10 milions és que gairebé tothom en parla en termes de planificació, donant per fet que s’hi arribarà (cap allà el 2050 segons les projeccions demogràfiques actuals).

Si aquesta fita és necessària o no sembla que no forma part del debat. Suposo que és el que interessa, que discutim el “com” i el “quan” però no el “perquè”. Mentrestant, el pas del temps és implacable i aquest estiu hem sabut que Catalunya ha arribat ja als 8,16 milions d’habitants… Si heu arribat fins aquí entenc que haureu lligats caps: el sistema de pensions fa aigües per totes bandes i una manera de maquillar el desgavell és créixer en població per poder incorporar al sistema nous inversors treballadors. Compte que el creixement descontrolat no només ens afecta a Catalunya. Fixeu-vos, sinó, en què ha passat a Espanya en els darrers anys: som a punt d’assolir els 50 milions d’habitants, segons l’Institut Nacional d’Estadística, mentre l’any 2000 la població era amb prou feines de 41 milions.

El creixement desbocat de la població a Catalunya (amb un increment del 33% en 25  anys) ens ha portat a un escenari on l’oferta d’habitatge és totalment insuficient

Finalment, last but not least, els pisos. No me n’havia oblidat. Recordem que patim un greu problema matèria d’habitatge. El creixement desbocat de la població a Catalunya (amb un increment del 33% en 25  anys) ens ha portat a un escenari on l’oferta d’habitatge és totalment insuficient. Fem  ara uns números ràpids de cara al futur: imaginem una mitjana de 4 persones per pis (tot i que l’estadística diu que en són menys). Això vol dir que per allotjar els 2 milions de nous catalans que comportaria arribar als 10 milions es necessitarien un mínim de 500.000 pisos nous. 

Davant d’aquesta imponent xifra la proposta del govern de fer sumar 50.000 nous pisos (que ja ho veurem…) és una aportació ben minsa. I més, sabent les dificultats administratives (i la mala premsa) que pateix el sector privat per desenvolupar nous habitatges. En resum, que l’equilibri entre pisos i pensions és força inestable. Tant que m’havia plantejat titular aquest article “pisos o pensions”. Ara bé, un cop rellegit el Pst veig que la cosa podria haver estat un “Ni pisos. Ni pensions”. 

Epíleg 

Els últims dies hem vist moviments a diferents països d’Europa que donen per fet que  això de les pensions és totalment insostenible: Dinamarca avisa que la jubilació l’any 2040  ja serà als 70 anys; per la seva part, Alemanya sorprèn amb una proposta tan poc ortodoxa com animar els joves a destinar 10 € mensuals a renda variable; a França, Bayrou no ha superat la moció de confiança que s’ha vist obligat a presentar després d’anunciar un important programa de retallades que, entre d’altres, afectava el model actual de pensions. Veurem si, ara que altres ja han obert via, aquí algú s’atreveix a fer moviments similars. Amb tot, soc pessimista sobre la possibilitat que algun retoc sobre el sistema de pensions tingui cap mena d’impacte a curt o mitjà termini en l’accés a  l’habitatge.