Pol Guasch, entre la salvació i la disfressa de l’amistat

Pol Guasch (Tarragona, 1997) recorre a la ficció per trobar respostes. Després d’indagar sobre l’amor a Napalm al cor (Premi Llibres Anagrama), traduït a diversos idiomes, l’autor volia anar cap a un altre lloc, l’amistat, sobre la qual creu que s’estan abocant molts valors que abans es projectaven sobre les parelles. “Per a mi, l’escriptura de ficció és un lloc on exploro qüestions que no tenen una resposta evident en el meu dia a dia”, defensa Guasch, sempre moderat, però acompanyat de raonaments ferms que concorden amb tot el que diu. “Volia pensar una pregunta molt òbvia, però difícil de respondre, què fan els amics?, però també, com es pensen?, què esperen de l’altre?, què es diuen i què no es diuen?, què no es poden dir?… Aprofundir en els silencis, les traïcions i els secrets”, explica un narrador que ha bolcat en els últims anys la seva veu poètica a la ficció, havent publicat anteriorment llibres de poesia com Tanta gana i La part del foc.

El Liton i la Rita són els dos amics d’aquest experiment social que ha executat Guasch a Ofert a les mans, el paradís crema (Llibres Anagrama), una novel·la amb la qual s’ho ha passat bé i ha fet el que ha volgut, començant-la a escriure poc després de l’èxit del seu primer títol, la qual cosa no l’ha aclaparat, sentint que l’única pressió que sempre té és saber si allò de què escriu serà necessari. “És una història temptativa, com tot el que faig, mai em poso a escriure amb res planificat i tampoc sé cap a on em portarà l’escriptura. Però sí que hi havia unes quantes veritats que tenia clares”, enraona, una diferència respecte a Napalm, on l’exploració va ser total.

“L’amistat salva vides. Hi ha persones que ens costa ser al món i els amics et salven. Però, com a qualsevol altra relació, no és genuïna, pura, transparent, innegociable, també hi ha egoisme i necessitat”, continua Guasch, pensant en allò que ha pogut entendre posant en acció a la Rita i el Liton. “L’amistat està plena de fractures, fracassos i dolors. Diem que els amics s’ho diuen tot i no és veritat, també tenen secrets i s’envegen i no per això són menys amics”, reflexiona.

La principal veritat d’Ofert a les mans, el paradís crema ha estat l’amistat, “una disfressa per oblidar que estem profundament sols al món”, però també volia parlar de classe, desig i una malaltia el nom de la qual no s’esmenta a la novel·la, però fa referència a la sida. “No escric sobre coses que m’interessen, sinó sobre coses que em travessen, em preocupen, em fan mal i m’inquieten, que no són innocents i que no pots sortir indemne. Una d’aquestes qüestions és quina és la memòria de la sida. Fins a quin punt la manera com estimem té a veure amb una cosa que no hem viscut i com la mort, la indiferència i els silencis que es van produir als anys 80 encara bateguen avui en la nostra manera de relacionar-nos”, sosté l’autor, qui remarca que no té la sensació d’haver escrit una novel·la queer, com tampoc la va tenir amb Napalm tot i que així s’interpretés: “Per a mi, escriure sobre maneres d’estimar no normatives no és una intenció, és una realitat”.

Com pot ser que una cosa que no s’ha viscut marqui l’avui, Guasch ho resumeix així a l’inici d’Ofert a les mans, el paradís crema: “Totes les vides comencen abans de néixer: hi ha una mare que repassa la llista de noms abans d’anar a dormir, indecisa, o un pare que imagina el rostre absent de la criatura que encara no existeix”. Aquesta herència, moltes vegades inconscient, dificulta saber qui som, llastrant la plenitud a la qual es pot aspirar amb inquietuds i malestars que no s’entenen. “Els personatges estan constantment preguntant-se sobre la seva identitat i origen, però estan marcats per un conjunt de coses que ja no existeixen”, subratlla l’escriptor.

“No escric sobre coses que m’interessen, sinó sobre coses que em travessen, em preocupen, em fan mal i m’inquieten”

Aquesta barreja de passat i present es veu en el paisatge trist que els envolta, absolutament desolat pels incendis i la sequera, però amb una materialitat minsa que recorda el que hi havia abans. També per aquelles conegudes com a velles, tres dones que són l’únic testimoni que queda d’aquest món anterior, reviscut amb les seves històries que semblen massa llunyanes. Sobrevola una fi del món quotidiana, ara que la falta de pluja és una realitat, amb l’objectiu de poder assajar futurs possibles, preguntant-se com s’actuarà quan tot això arribi, tenyint-ho amb un punt melancòlic per les promeses no complertes, detall en el qual sent que ha estat més generacional: “És una resposta a la consciència que els personatges tenen sobre la seva incapacitat per poder canviar el rumb de les coses. Sento que, al meu voltant, estem molt trencats i tristos, sabem l’espai que se’ns ha deixat”.

Un temps que no mira passat, present i futur sinó que ho fa tot alhora. “Intento crear una espècie de temps alternatiu, nou, que barregi aquestes temporalitats”, indica, una clara herència de Napalm, “la novel·la torna a no tenir temps ni lloc, aquesta desubicació em permet crear mons que funcionen per si sols i poder anar a atendre les qüestions que realment em preocupen”. Uns llimbs que es combinen amb una història desendreçada on es barregen records, escenes i imatges de diferents personatges, encara que tots girin al voltant de la mateixa història: “Té molt a veure amb com experimento la realitat. Per a mi, endreçar la vida és trair-la”. Una aposta que beu d’un dels seus referents, Ursula K. Le Guin, per a qui els llibres havien de ser com petites farmacioles a on cadascú anava a buscar el que necessita, fent que cada capítol funcioni per separat i en conjunt.