Cinquè capítol de la sèrie Hotels amb història i història d’hotels, que publiquem cada segon divendres a The New Barcelona Post. Aquesta vegada comencem a Sant Gervasi. El creuament dels actuals Balmes i Via Augusta forma la plaça de Molina. Quan Sant Gervasi de Cassoles encara era municipi independent, l’Ajuntament va voler honorar allà Francesc Daniel Molina i Casamajó, un arquitecte del qual van sortir, del seu cap i de la seva taula de dibuix, la plaça Reial, la façana del Teatre Principal després d’un dels seus incendis, la plaça del Duc de Medinaceli o l’obertura del carrer Princesa.
Molina també va projectar l’actual número 9 del Passeig de Colom, l’edifici que fa cantonada amb el carrer de la Plata i que avui ocupa el Serras Barcelona, protagonista d’aquesta història. En aquell mateix edifici, Pablo Ruiz Picasso, un noi de quinze anys acabat d’arribar de Màlaga amb la família, va estrenar el seu primer taller de pintura al terrat.
El seu pare acabava de guanyar la càtedra de l’Escola de Belles Arts de la Llotja, a dos passos. El fill hi va ser admès i hi va cursar dos anys. En aquell terrat, amb vistes espectaculars al port —avui convertides en una petita piscina, una terrassa, unes gandules elegants i una barra discreta—, el jove Pablo, que encara signava ‘P. Ruiz Picasso’ per honrar el llinatge patern, va traçar les primeres línies de la pintura que seria el seu gran debut: Ciència i Caritat.
L’hotel recorda aquesta fita amb un cartell, un racó dedicat exclusivament al pintor i, sobretot, respectant la finestra de l’estudi que mirava al mar. El quadre, un oli monumental de gairebé dos metres per dos i mig, va néixer d’una idea del pare: una al·legoria realista a l’estil acadèmic espanyol, amb una dona tuberculosa al llit de mort, una monja sostenint el nadó com la Caritat i un metge —el mateix José Ruiz Blasco va fer de model— prenent-li el pols com la Ciència. Picasso el va pintar amb pinzellades obsessives durant mesos, amb el pare corregint-li les mans de la monja i el fons.
L’any 1897 el va presentar a Madrid i va obtenir una menció honorífica que el va catapultar: medalles a Màlaga i Barcelona, la premsa el va batejar com a prodigi. Tot i així, ja llavors renegava de l’obra. “Era massa del meu pare”, diria dècades més tard. L’any 1970 la va donar al Museu Picasso de Barcelona, a només uns minuts a peu del Serras. Per tancar el cercle, el marc que avui protegeix el llenç està patrocinat per l’hotel.
Un edifici davant del mar
Durant el segle XX l’edifici de Molina va viure una existència tranquil·la, amb habitatges i oficines relacionades amb el comerç marítim. La petjada de Picasso es va diluir com la de tants veïns i comerços que van ocupar la casa, construïda l’any 1846. L’immoble veterà va complir 165 anys el 2011, el mateix any que Compuspar —multinacional catalana de components tecnològics— va ser venuda a l’americana Syncreon.
Aquí es tanca un altre cercle. El fundador de Compuspar, Jordi Serra, era un viatger en el sentit més ampli de la paraula. L’empresa l’havia portat per tot el planeta i, un cop venut el negoci que havia creat el 1984, va poder dedicar-se finalment al sector que feia anys que li rondava pel cap: l’hostaleria. Va posar els ulls en el número 9 del Passeig de Colom.
El va comprar i, durant els anys següents, va tenir un llenç en blanc per desenvolupar el tipus d’hotel i de servei que havia imaginat com a client en establiments d’Àsia, Amèrica i Europa. Volia un autèntic hotel boutique a Ciutat Vella. Alguns li van dir que estava boig. Ell, amb la seva família, d’aquí ve el nom Serras, el va tirar endavant fitxant professionals de l’alta hostaleria internacional.
El luxe discret
El Serras Barcelona va celebrar deu anys el 2025. Es va inaugurar la primavera del 2015 i un dels convidats va ser Xavier Trias, en les seves últimes setmanes com a alcalde. L’Ajuntament li va demanar a Serra que respectés escrupolosament la façana. Així es va fer; de fet, ja que en restaurar-la es va millorar, perquè va recuperar els colors i l’esplendor originals. A l’interior, 28 habitacions i suites que sorprenen per la calma. Dormir sobre el Moll de la Fusta i el Passeig de Colom fa pensar en soroll inevitable… i no n’hi ha. El silenci és absolut.
Al son també hi ajuden uns llits de 2 × 2 metres signats per Hypnos, la marca que des de fa gairebé un segle ostenta el Royal Warrant de la família reial britànica. Els seus matalassos han vetllat el son de Jordi VI, el d’Isabel II durant seixanta anys i continuen fabricant els llits de l’actual rei Carles III. Detalls que no criden, però hi són. Detalls que el Serras comparteix amb el Ritz o el Savoy de Londres.
També és luxe local l’oferta gastronòmica: van convèncer Fabio Gambirasi i Roser Asensio de traslladar el seu restaurant Agreste des del barri del Coll, a Gràcia, fins al port. Van obrir Agreste Mar i la clientela que abans peregrinava al carrer Funoses-Llussà, aleshores desconegut, ara ho fa davant del mar. Aquestes coses —cuina d’excepció, matalassos reials, la història de l’edifici, calma, discreció i impecabilitat— fan del Serras un hotel amb història i històries tot i tenir només una dècada. Intensa, això sí, com els mesos de la Copa Amèrica en què l’hotel va ser casa per al propietari i armador d’un dels equips participants i els seus convidats: una impecable casa davant del mar i la seva base.
Aquest primer hotel ha estat el germen de Serras Collection: dos establiments a Andorra, un d’obertura imminent a Sevilla i, qui sap, si potser futurs capítols en uns hipotètics The New Andorra Post o The New Sevilla Post… Temps al temps.
