“La Llibreria Sant Jordi demostra que Barcelona té solució”

En Rafa Serra ve del món de les agències de viatges, però ha tingut ja experiència en recuperar espais emblemàtics de la ciutat per tornar-los a donar vida. Primer va ser l’Espai Quera, i ara té la intenció de salvar la Llibreria Sant Jordi d’un tancament que estava cantat.

El misstage de Serra és que, si es troba la creativitat per actualitzar els models de negoci a fórmules més viables, els espais de sempre tenen futur a Barcelona. Un es pregunta si aquest esperit, el creatiu, el disruptiu, valdria per salvar també l’accés local a l’habitatge. Però, de moment, el comerç: no, no tot seran carcasses. Hi ha esperança. Sant Jordi pot matar el drac.

— D’entrada, moltes gràcies per haver estat la persona que ha pogut salvar un establiment emblemàtic de la ciutat que semblava perdut.

— Ho faig amb molta estimació, molta il·lusió, però també és un marron, eh?

— Ara en parlem. Però gràcies. Suposo que els manifestants també se senten agraïts.

— Ja saps que ens va passar un cas similar a l’Espai Quera, que també va ser una coincidència. En aquell cas em va trucar un dels germans, dient que la llibreria l’havien de tancar, que si els pujaven el lloguer havien de muntar un altre negoci, i ens ho van proposar. Jo vaig dir, per què no fer-hi una activitat complementària, que permet el pla d’usos de Ciutat Vella, i amb una rebotiga potser s’equilibra el negoci i funciona. Llavors el Raimon, que és el fill que estava a la llibreria, em va dir “Mira, jo estic cremat, porto 10 anys aquí, i ara vull fer una altra cosa”. Doncs vinga, som-hi, em vaig dir.

— Quan va ser això?

— Això era el novembre del 2019. L’usdefruit és del pare i són els quatre hereus. Però el que està a la llibreria des que va acabar la mili és en Raimon. El cas és que ens vam posar d’acord, vam fer tota la moguda, vam treballar amb l’Ajuntament, vam recuperar l’hidràulic original, vam recuperar el rètol de fora, i vam muntar l’espai de degustació complementari (amb la complexitat que tenen aquests espais petits).

— Semblant a aquest espai de la Sant Jordi.

Exacte. És que ja em conec la moguda, saps? Amb l’Espai Quera vam aconseguir superar la Covid i ara és un negoci sostenible. Sense una aportació pública, vam aconseguir que un espai emblemàtic s’autofinanciés, tot reservant la llibreria antiga i mantenint tot el local exactament igual que estava l’any 1910. I això, per a mi, és el gran repte.

— I ara passes a fer-ho aquí.

— M’imagino que com a vosaltres, em van arribar quatre whatsapps de quatre persones diferents: “Escolta, sapigueu que tanquen la Sant Jordi, que si voleu anar a comprar…”. I aleshores és quan la Cristina Riera diu que ja no es pot fer càrrec de la llibreria, perquè li pujaven el lloguer. I que volien vendre els estocs.

— Va ser un moviment solidari de la ciutadania de Barcelona.

— Sí, a mi m’arriba com a ciutadà normal i corrent. Però aleshores em fan una segona trucada, aquesta més seriosa, sabent de la meva experiència amb l’Espai Quera. Vaig venir fins aquí, vaig fins i tot comprar un llibre, em vaig presentar, li vaig explicar qui soc… I, després de no entendre’s amb una fundació que s’hi havia interessat primer, li vaig dir que d’acord. Que m’hi llenço.

— Ja havies viscut el procés anterior.

— El viacrucis, sí. I aleshores es produeix una cosa molt especial, com un d’aquells senyals de la vida…

— Quin?

— Anem a la immobiliària, a l’administrador de finques, per signar el contracte i fer la transferència… I llavors s’apaga el llum, és el dia de l’apagada famosa. Per tant, no puc fer el pagament, i ens quedem amb la Cristina fora, en una llibreria al costat… i ens hi trobem en Quim Monzó, que viu allà al costat.

— Ostres!

— Va ser ell qui va dir “això és un senyal!”. Ens hi vam fer una foto i ens va firmar en el contracte com a testimoni!

— Que bo.

— “A veure què m’esteu fent signar”, deia.

— I llavors…

— Lavors, no és que sigui culpa de ningú… però les normatives són molt estrictes. Aquí està assegurat l’aparador, tota la llibreria, i la façana a l’edifici. I si per a una llibreria normal una llicència de vida te la donarien en dos minuts, això és una miqueta més complicat perquè demanàvem l’activitat complementària.

— La de llibreria ja la teníeu.

— És clar. I llavors ve tota la burocràcia, que és costosa psicològicament. I els dies que van passant els vas pagant, és clar. Mentre vas posant en marxa tota l’obra.

— És el mateix que l’Espai Quera?

— No ben bé, aquí tenim tres eixos vertebradors: la llibreria com a tal, pràcticament tal com estava; l’espai de degustació, que és la part de dins, que complementa la llibreria, i després hem demanat el que se’n diu la Cultura Viva a l’Ajuntament de Barcelona, que és un model de llicència d’activitat que et permet fer un mínim de 40 activitats culturals a l’any. Sopars, col·loquis, presentacions… Amb aquestes tres potes, pensem, esperem i desitgem que això pugui ser sostenible. Fins i tot un dels dos principals grups editorials de Catalunya va venir a dir-me que, vist com a llibreria i prou, els números no sortirien.

— No?

— Som en un carrer molt comercial de Barcelona, el lloguer està ajustat, etcètera, però el model de negoci d’una llibreria avui en dia és molt complicat. Jo soc una mica il·luminat, soc optimista, em crec les coses, jo crec que això ho podrem salvar. Fàcil no serà. Crec que serà menys complicat que l’Espai Quera: això és el carrer Ferran, aquí pots arribar amb cotxe a la porta.

“Seguirem la línia de l’arquitectura, la pintura, fotografia… i voler posar el focus també en el tema Barcelona”

— Quina és la idea?

— Volem que això sigui un espai únic a Barcelona. Ja és un espai màgic ara, tal com el veieu, en el pitjor moment de la pel·lícula. Ara ve la part divertida: posar eels elements decoratius, muntar les cuines, les taules, els llibres… aquell punt on dius: “No sé si els recuperarem, els diners, però val la pena fer-ho”.

— Per quan es preveu?

— Vull que la primera quinzena de desembre estiguem oberts, abans del dia quinze.

— I escolta, una cosa…. qui ets?

— La gent ràpidament t’identifica com un llibreter o un restaurador, no soc cap de les dues coses. Jo seria un emprenedor, vinc del món de turisme, tinc tres agències de viatges: una que està emplaçada a l’Àfrica, una altra a Barcelona (Temps d’Oci), i un petit grup d’hotels a la Costa Brava, Salat’SHH, que són hotels-boutique a Llafranc, Tamariu, Sa Riera, Begur, Sant Feliu…

— Externalitzes la rerebotiga?

— Vam parlar amb la Judit, de la Bodega de Palma, que és un dels emblemàtics d’aquí a Barcelona, i ràpidament ens vam posar d’acord. Aquí al barri som com la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, quedem quatre o cinc o sis. A mi em dona la tranquil·litat que la part de la degustació serà de qualitat, i amb un equip al darrere. Productes pocs i de qualitat. Quatre formatges, però impecables. Que ningú pugui dir que s’hi menja malament.

— De quin any és, el local?

— De finals del XVIII. Era al principi una botiga de guants i paraigües, i els dependents hi vivien. Després ja vas devenir llibreria ben aviat, suposo.

— I els llibres que hi havia?

— La Cristina va vendre molts llibres, els que hi havia apilats a la rerebotiga, gairebé no podies ni entrar. Es van vendre unes dues terceres parts del que hi havia, ara hi queden uns 2.500 volums. Amb l’acord de traspàs ens els hem quedat nosaltres. Tots. Per tant, seguirem una mica la línia seva, que era d’arquitectura, de pintura, de fotografia… Volem fer una mica de focus també amb el tema Barcelona, per mi és molt important. I que també hi trobis novetats.

— Hem fet una victòria contra la gentrificació?

— Els establiments emblemàtics no poden assumir la pujada de preus. Ja no és només que la generació següent no vulgui, sinó que, a més a més, no pot. Perquè no dona. Però jo crec que és possible, i que el model nostre és molt replicable amb la majoria dels locals emblemàtics de Barcelona. Crec sincerament que ho és, i de fet no és que ho digui, sinó que ho puc demostrar amb el cas de l’Espai Queda. Si aquest espai és tan xulo, és tan màgic, és com un petit museu, com una petita Sagrada Família.

— L’Ajuntament ha estat flexible?

— He après que depèn del funcionari amb què et trobis. Alguns són molt cap quadrats. Per sort vam topar amb algun de flexible. Aleshores, potser et permeten fer una activitat de restauració que no hagi de complir les condicions estàndard, però que en compleixi unes altres.

— Quin és el truc per no acabar com tants altres locals emblemàtics que no han funcionat?

— Si crees un producte artificial, s’acaba morint. És clar. No és suficient que l’Ajuntament t’ajudi perquè és emblemàtic. Cal una cosa autèntica, amb sentit. La gent del barri ha de poder entrar aquí i gaudir d’aquest espai.

— Per tant, Barcelona té esperança?

— Totalment, totalment. La Llibreria Sant Jordi s’ha convertit en una icona. No, no estic protegit: he creat un model viable i autèntic.