Repensar el món des de Barcelona

El vell món es mor i el nou triga a aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres de la història. Aquesta famosa frase del filòsof marxista i teòric polític italià Antonio Gramsci que va escriure als seus Quaderns de la presó el 1930, anticipava el sorgiment del feixisme a Europa i bé pot radiografiar el moment que vivim l’any 2025. En molt poc temps hem transitat des d’un món multilateral amb les seves imperfeccions i carències cap a un món multipolar, fragmentat i molt més violent. Un nou context geopolític i geoeconòmic caracteritzat per la pugna entre els EUA i la Xina, l’agressió de Rússia a Ucraïna i noves amenaces per a Europa, el conflicte a l’Orient Mitjà i el genocidi de Gaza, la crisi climàtica i energètica, l’auge de les migracions, les creixents desigualtats Nord-Sud, els nous cops d’Estat a la regió del Sahel o la cronificació de certs conflictes. Tot plegat amanit amb una nova capa de complexitat que aporta la geopolítica de la tecnologia i de les dades. La carrera dels xips, la IA, la ciberseguretat i les grans plataformes digitals esdevenen també nous instruments de poder i influència.

Vivim a un món que muta molt ràpidament en termes geopolítics alhora que es reconfiguren les cadenes de valor global i les cadenes de subministrament a l’albir de la nova economia de la seguretat i del replegament identitari. En aquest nou escenari, la vella diplomàcia dels Estats liderats pels seus ministeris d’exteriors i recolzats a les ambaixades implantades de llarg a llarg del món, ja no són suficients per defensar els nostres interessos o el de les empreses. Per la seva banda, la Unió Europea continua ancorada en una cultura i formes polítiques d’un món que deixa d’existir. Els europeus —i els nostres valors— ens hem quedat pràcticament sols en un món molt més transaccional i agressiu. Ja no n’hi ha prou amb ser una potència declarativa o benintencionada, també cal ser potència des del punt de vista funcional, material i militar.

Europa va confiar en un món globalitzat basat en el comerç obert i el multilateralisme. Va externalitzar les fàbriques cap a Àsia, va confiar la seva suficiència energètica a Rússia i es va aixoplugar còmodament sota el paraigua dels EUA en matèria de seguretat i defensa. Avui aquest món ha esclatat i obliga Europa a atrapar el temps perdut construint una autonomia estratègica a la carrera. Els europeus vam fer bé la primera part dels deures encarregant a Mario Draghi una estratègia sobre el futur de la competitivitat europea per frenar el declivi econòmic davant d’altres potències.

Igualment, un segon informe de l’exprimer ministre italià Enrico Letta desgranava les mesures a prendre sobre el futur del mercat únic per dinamitzar el mercat interior i la competitivitat europea. Dos anys després, seguim pensant i fent estratègies mentre el nostre en altre temps aliat, els EUA, reflecteix al seu document estratègic en política exterior que Europa s’enfronta a la desaparició de la seva civilització per no seguir els seus dictats, que no són altres que els de l’extrema dreta i dels oligarques tecnològics.

Tot i el complex del context cal reaccionar i posar-se a la tasca de construir noves coherències i aliances. Això exigeix pensar diferent, superant els plantejaments tradicionals dels Estats i els seus tradicionals think tanks que estan majoritàriament assentats, finançats i orientats als interessos de les seves respectives capitals. Avui el pensament s’ha de fer amb una dimensió europea i internacional. I és aquí on Barcelona, ​​com una de les noves ciutats globals de referència, té l’oportunitat i la responsabilitat de fer un pas endavant per posicionar-se com un centre de pensament estratègic internacional.

La ciutat compta amb un ecosistema de laboratoris d’idees en diverses matèries gens menyspreables que pot permetre fer un salt endavant i fer valdre la seva capacitat de repensar el nou món. El CIDOB, el Centre d’Informació i Documentació Internacionals a Barcelona, ​​fundat l’any 1973 per un grup de persones de la societat civil, té trajectòria i capacitats instal·lades i està reconegut com un dels 100 millors think tanks del món de l’Índex Global Go To Think Tank. Cal potenciar-lo i cuidar-lo, i encara que les institucions s’han posat mans a l’obra, cal que s’involucrin en el finançament les grans empreses catalanes i espanyoles per dotar-lo dels mitjans necessaris per exercir un lideratge potent tant a Europa com a escala internacional.

En un món que necessita ser reinterpretat, una aportació de qualitat des d’una ciutat global que no és capital d’estat pot ser molt útil per a una Europa necessitada d’idees noves. La UE necessita un pensament basat en un idealisme realista, és a dir, que tingui ambició ètica i moral global, alhora que es fa càrrec de l’estat del món i dels diversos valors i interessos, prenent distància de les adherències i els servilismes respecte als diversos governs nacionals. Afrontar les velles i els nous reptes a què ens enfrontem exigeix ​​una visió molt més innovadora, atrevida i creativa, i Barcelona és una ciutat que quintaessència una sèrie de capitalitats múltiples i té notables eines de diplomàcia pública com les xarxes de ciutats, econòmiques, culturals o cientificotecnològiques.

D’una banda, exerceix la capitalitat del procés de Barcelona i de la cooperació euro mediterrània, i és seu d’institucions i xarxes com l’IEMed, la Unió per la Mediterrània o MedCities. És igualment una capital de referència euro-llatinoamericana, com ha demostrat l’èxit de la Fira del Llibre de Guadalajara, sent la seu de la Casa Amèrica de Catalunya, la primera que es va crear a Espanya a inicis del s.XX i que està pendent de tenir una seu com es mereix. La ciutat és igualment la principal porta d’entrada d’Àsia al sud d’Europa, amb una comunitat xinesa important, així com connexions intercontinentals directes i relacions econòmiques i polítiques estratègiques amb Singapur, Corea del Sud, Índia, Japó o Xina, sent la seu principal de Casa Àsia.

D’altra banda, Barcelona s’ha consolidat els darrers anys com un hub europeu de ciència, tecnologia i innovació amb institucions de referència mundial com el BSC, esdeveniments líders globals com el Mobile World Congress, l’Integrated Systems Europe (ISE) o l’Smart City World Congress, i un potent ecosistema de recerca i parcs científics. Finalment, el seu ecosistema educatiu i associatiu la posiciona una ciutat hub que atrau inversió, talent i xarxes empresarials. El rànquing anual del Financial Times 2025 de les 100 millors escoles de negocis europees, inclou tres centres de Barcelona: ​​IESE, Esade i EADA.

És temps, doncs, de reactivar el millor de l’esperit de Barcelona com a ciutat de referència que es projecta amb el diàleg, la cooperació i com a capital de la geoeconomia del coneixement adaptat al segle XXI en un moment en què països com els EUA espanten i menyspreen una bona part del talent progressista o liberal. Utilitzar la ciència, la tecnologia, la cultura o les xarxes de ciutats com a eines d’una nova diplomàcia basada en actors no estatals, pot generar noves plataformes i dinàmiques que generin idees estratègiques i aliances noves per a Barcelona, ​​Catalunya, Espanya i Europa. Si maridem intel·ligentment l’idealisme (drets humans, ètica i democràcia) amb el realisme (un món de relacions transaccionals, l’economia de la seguretat i de l’era d’IA), entre d’altres, podem convertir-nos en una de les capitals mundials del club de les ciutats lliures.

Barcelona ha de fer un pas endavant, i conjuntament amb altres ciutats i institucions, generar narratives alternatives a les lògiques de la por, del replegament identitari i la securitització que dominen avui molts discursos geopolítics. L’alternativa pot ser l’impuls de noves escoles i programes de formació en diplomàcia de ciutats i lideratge global, escalar iniciatives ja existents com a laboratoris de polítiques públiques que provin solucions noves a problemes globals com la crisi climàtica, l’impacte de la digitalització, l’actualització de la governança democràtica, o models integradors d’acollida a la immigració. Podem i ho hem de fer, sempre que generem sinergies i complicitats entre tots perquè treballem amb recursos limitats. No caiguem en la temptació de crear xiringuitos o capelletes en què cadascú dona la batalla pel seu costat. És temps d’eficiència, col·laboració i impacte, no pas d’egoismes autoreferencials. Ens juguem molt, en realitat gairebé tot. Si fallem, s’imposaran els nous monstres.