Rigoberta Bandini s’acomiada (de moment) de Barcelona

El fenomen Rigoberta Bandini ha estat com una tempesta d’estiu. Fa una mica més de dos anys, el febrer de 2020, va llançar el seu primer senzill, amb un títol poc suggeridor, Too many drugs. En pocs mesos, amb el confinament i les seves successives pròrrogues, vindrien Fiesta, Que cristo baje, Cuando tú nazcas, passant una mica desapercebuts, fins que va arribar In Spain We Call It Soledad, el mes d’agost del primer any de la pandèmia. Més canyera, i quan ningú podia sortir de festa, marcava un estil que culminaria en Perra, el gran èxit de Paula Ribó, al qual després seguirien Aviam què passa i el ja clàssic universal, tot i que no eurovisiu, Ay mamá.

Nascuda en plena pandèmia, descoberta a través de stories i concerts confinats on ningú es podia imaginar quan tornaria a saltar, suar i cridar en un Palau Sant Jordi ple de gom a gom com el d’aquest dijous. Rigoberta Bandini ha aconseguit un èxit inesperat i meteòric, fins i tot ha escrit un llibre. Tot això, ha fet que ja estigui “fins al cony” i s’acomiadi dels escenaris un mes després de publicar el seu primer àlbum, La emperatriz, en el qual recupera la majoria dels senzills que ja havia anat publicant i afegeix algunes cançons inèdites.

Sembla que ha començat a l’inrevés i s’ha cansat aviat, però ha consolidat un públic suficient a qui no li importa massa tot això. La cantant, sentint-se ja nostàlgica, els ha retut homenatge començant amb In Spain We Call it Soledad, sabent que aquí va començar tot. Després ha inclòs Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa, per si no havia quedat clara la benvinguda. Ha seguit amb Canciones de amor a ti, títol inèdit del seu primer i últim àlbum de moment, dedicada al seu fill, un dels seus temes recurrents. També han sonat altres cançons flamants del disc com Tú y yo o Que vivir sea un jardín, així com algun dels seus últims senzills, entre ells, Julio Iglesias i A todos mis amantes, amb l’aparició inclosa d’un capgròs que venia a representar a tots els ex.

En Jacinto, com li ha anomenat Ribó, ha fugit espaordit quan ha aparegut un ramat de gosses. “Però si això està ple de perras”, ha constatat, “i aquí hi ha la perra més gran”, ha dit, quan ha irromput la seva cosina, Belen Barenys, corista que l’ha acompanyat durant aquests dos anys fins que ha baixat el ritme pel seu embaràs. Però el Sant Jordi és el Sant Jordi i Barenys s’ha marcat un rap.

L’èxtasi ha seguit, com no podia ser d’una altra manera, amb Ay mamá, amb cor inclòs. I la Rigo i la seva cosina han ensenyat els pits, sabent que sobre l’escenari no hi ha píxels que censurin. Després ha vingut el moment fan, fent-se la moderna i protagonitzant un BeReal, encara que ha reconegut que per a això ja se sent una mica boomer.

La segona sorpresa no s’ha fet esperar. Amb Así bailava, el dubte era si apareixeria l’Amaia, que viu a Barcelona. No ha defraudat. El Palau Sant Jordi ha tronat amb la versió d’una cançó que ha envellit molt ràpid de Los Payasos de la Tele. Amb l’adaptació d’Amaia i Rigoberta, que ens hagués anat molt millor escoltar de petites, s’ha ballat i s’ha saltat la corda, escalfant per al final. La cantant barcelonina ha volgut acabar per on realment va començar tot, acomiadant-se de la seva ciutat amb la cançó de Caillou amb què es va estrenar en el món musical de petita i Too many drugs, la primera que ja va ser exclusivament seva. Ha estat llavors, quan els seus veïns s’han adonat que caldrà esperar per tornar-la a veure, però, coneixent-la, no serà massa.