Robert Juan-Cantavella: Amb el somriure del millor punk

Va arribar a Barcelona “a finals del segle passat” perquè volia escriure per les revistes que llegia i estimava, Lateral i Ajoblanco. “Em vaig posar l’excusa d’estudiar un doctorat en Teoria de la Literatura a la Pompeu Fabra, i vaig venir aquí”. Recolzat a la barra, Robert Juan-Cantavella xarrupa el primer glop de la canya acabada de servir i s’embolica un cigarret que es fumarà més tard a la terrassa. Decanta un somriure tènue. “Al final, no em vaig doctorar”, afegeix.

Venia d’Almassora, un poble prop de Castelló, on tocava a la banda punk The Vidre, “que vaig deixar enrere per venir aquí a provar sort escrivint”. Aixeca el got i observa durant uns segons el líquid ambre a contraclaror. “Aquest va ser un dels errors de la meva vida, perquè tenir una banda és molt més divertit que escriure novel·les”, prossegueix, i torna a deixar el got sobre la barra. “Però bé, el que està fet, està fet”, determina.

De totes maneres, l’aposta li va sortir bé. En periodisme cultural va passar “diversos anys pràcticament vivint a la redacció de la revista Lateral, sota la tutela de l’escriptor i periodista hongarès Mihály Dés, que va morir fa uns anys, però abans va tenir temps de ser per a mi un veritable mestre”, a més de ser coeditor de la revista literària digital The Barcelona Review. D’altra banda, els seus coneixements de francès, resultat d’un any vivint a Tolosa i de nombroses visites a París, “on uns col·legues sempre tenien un sofà per a mi”, li han permès dedicar-se a la traducció de llibres i còmics de noms com Virginie Despentes, Daniel Pennac, Benoît Peeters, Moebius o Mathias Enard.

Imparteix classes de literatura a l’Ateneu Barcelonès i a aquella Pompeu Fabra on no es va doctorar, “i quan tinc una estona gargotejo folis que després, amb sort, passats els anys, es converteixen en novel·les”. Així és com han sorgit obres com Y el cielo era una bestia, Asesino cósmico, Nadia o la recentment publicada Detente bala (Candaya), artefacte epistolar de sàtira i humor absurd que interroga al lector sobre els límits del seny a través del personatge Franco Piatkun i les vivències que aquest narra —a través d’al·lucinades i al·lucinants missives—, en les quals revela un món interior que sovint fricciona amb el d’aquí fora. Punk literari en estat pur.

Quan es tanquen les portes, més val tirar-se a la piscina

Com a bon escriptor, Robert Juan-Cantavella portava ben dins el fet de crear mons escrits. El 2001 havia debutat amb la novel·la experimental Otro, però l’impuls va arribar en un moment d’absoluta crisi, quan se li van anar tancant, una a una, totes les portes.

“La revista Lateral va fer fallida i em vaig quedar sense feina, perquè a més feia poc m’havia quedat sense unes traduccions d’audioguies que feia per al Louvre”. Les desgràcies mai venen soles. “A més, em van fer fora del pis en el qual vivia perquè la titular del lloguer va sortir del país”. Només tenia a la seva parella, “que va pagar els plats trencats al meu costat”.

El Robert entrava cada dos per tres en portals de cerca de feina, però mai no en sortia res. “Llavors, la meva germana es va apiadar de mi, em va donar 300 euros, em va dir que deixés de plorar i que em posés a escriure ‘la novel·la aquella que dius que vols escriure sobre Marina d’Or’. Així que m’hi vaig posar i la vaig escriure, es va titular El Dorado”. Es va tirar a la piscina i, per sort, semblava que estava plena. Aquella obra, inspirada en el periodisme gonzo d’un Hunter S. Thompson o un PJ O’Rourke, posava el dit en el forat de l’especulació immobiliària llevantina i va tenir una excel·lent acollida, arribant a ser traduïda al francès. El punk, a vegades, rep els aplaudiments que es mereix.

“En qualsevol cas, del que més orgullosos estic —afegeix l’escriptor—, és d’haver aconseguit que aquella persona que va pagar aquells plats trencats al meu costat, quan em vaig quedar sense res, segueixi amb mi”. Junts, crien les seves filles i, quan pot, ell arrenca hores “al territori verge que és la nit”, per escriure i gaudir d’hores que sembla que passin més lentes, sense trucades ni altres interrupcions.

El record necessari de La Canadenca

El parroquià porta més de mitja vida a Barcelona i, reconeix, “més o menys tinc allò que buscava tenir quan vaig venir aquí. No em porto malament amb la ciutat, hi ha coses que m’agraden i altres que no, com a qualsevol altra”. Xarrupa un glop de cervesa. “De totes maneres, ara mateix no em veig a cap altre lloc”, afegeix, malgrat l’evident molèstia “que els turistes hagin decidit venir per hordes, en lloc de per grups; per milions en lloc de per milers; que es fiquin a tot arreu, no com abans que, per exemple, al Raval gairebé no hi entraven. I que no els facin un mínim test d’educació preventiu!”.

Viu al Poble-sec, molt prop d’aquelles xemeneies que el 1919 van presenciar el seu episodi històric preferit de la història de Barcelona: la vaga de La Canadenca, organitzada per la CNT, que va paralitzar la ciutat durant 44 dies. “És un lloc de la memòria amb el qual em sento molt còmode, un fet bonic que aquesta ciutat va regalar al món”.

— Una altra cosa molt bonica que aquesta ciutat ha regalat al món és la nostra oferta gastronòmica. Que ja és migdia i et podríem temptar amb un menú o unes tapes…

Robert Juan-Cantavella medita uns segons. “Triaré menú —decideix—. I que porti postres, que la meva relació amb el dolç assoleix un punt absurd”. Remata la cervesa i afegeix: “I si podeu encendre la tele, millor”.

— La tele? Per què?

— Quan vaig sol a dinar m’agrada mirar la tele, perquè a casa no en tinc, i així veig com avança semblant prodigi —replica, amb el somriure incendiari del millor punk.