Roger Alier, mestre

La nostàlgia és un dels esports predilectes de la tribu catalana i avui m’és quasi impossible deixar d’aferrar-m’hi com si fos un bot de fusta a l’oceà o una piscina portàtil. Van morint-se els meus mestres; primer Francesc Garriga, després Ricard Salvat… i ara l’Alier. Pensant en el Roger viatjo a una aula de la facu d’Història de l’Art fot més de vint anys, dilluns i dimarts del primer quadrimestre, de vuit a dos quarts de deu. Hi cardava un fred dràsticament polar (a Zona Universitària, la UB hi tenia un sistema de calefacció infal·lible, una potent central tèrmica situada a Física que, a base de repartir l’aire a la resta de centres mitjançant canonades sense cap mena d’aïllament, ens regalava una ventada d’aire condicionat geladora), l’Alier hi arribava tentinejant com un pingüí badoc, amb una maleta de ministre curulla de cedés d’òpera i, en pocs minuts, ja tenia tot déu incendiat de sons.

Passió, entusiasme. Aquests són els mots que, de ben segur, llegireu en tots els panegírics que parlin de Roger Alier. La figura mediàtica, com a crític a La Vanguardia i ànima del programa Nit d’Arts (de quan el canal 33 era referència cultural del país), ombrejarà el perfil d’un acadèmic que fou dels primers musicòlegs en interessar-se per l’eclosió del gènere operístic a la nostra ciutat. Però de tot plegat, els seus alumnes recordem sobretot la passió mestrívola d’unes lliçons que valien tones d’or. S’ha dit manta vegada, però val la pena insistir-hi: primer, sobtava la memòria enciclopèdica d’un home que tenia el decurs del teatre cantat a la closca, declamat amb un recitatiu inconfusible i una veu histriònica d’escurçó negre. Després, no és cosa menor, la convicció que el saber només pot contagiar-se als altres fent ús d’aquesta poderosa espasa anomenada alegria. 

Roger Alier no només va obrir el camí de la divulgació de l’òpera a casa nostra, essent un dels pilars fonamentals d’aquesta curiosa secta anomenada liceistes. També va inocular l’amor per la música als seus alumnes i oïdors amb una tenacitat fora mida. Amb en Roger sempre ens vàrem entendre, car pensàvem que això de l’òpera romàntica és una mica conyàs i la gent hi fot massa crits. L’Alier era un home del XVIII; estimava Cimarosa, s’agermanava amb Rossini i adorava Mozart. Opinava, i en això tenia tota la raó del món, que el teatre del rococó tenia més gràcia que el dels herois amb cornamenta perquè, afortunadament, s’assemblava més a tot allò que esdevé als humans. Però fos quina fos la seva dèria estètica, ho contava to amb idèntica generositat. Recelava de la modernor escènica, of course, però ho justificava des de l’amor purista a la metòdica ancestral. 

Roger Alier no només va obrir el camí de la divulgació de l’òpera a casa nostra, essent un dels pilars fonamentals d’aquesta curiosa secta anomenada liceistes

Serà molt difícil tornar a trepitjar la platea del Liceu sense contemplar la figura d’ewok de l’Alier escoltant-se a les butaques, molt pocs segons abans de la performance. Aquest és un país malaltissament pòstum i resulta una pena –què coi una pena, és una puta vergonya– que el Liceu hagi esperat tants d’anys per entregar-li una Medalla d’Or que rebrà des de la tomba. Com és que sempre, però refotudament sempre, arribem tard a tot, en aquesta tifa de país? Espero sense gaire esperança que el nostre primer equipament públic esmeni aquesta nova taca amb un acte d’homenatge que l’Alier creuria innecessari, però que mereix sense cap mena de qüestió. En Roger fou un acadèmic important i un gran coneixedor del gènere (esperem que la UB també estigui l’alçada del seu llegat), però la seva contribució més essencial és la legió immensa d’opereros que afillà de franc.

Sense tu, magnífic mestre joliu, res no hauria estat el mateix. Avui toca plorar-te, estimat panxut, divertidíssim company de sons. Ja saps que et trobaré a faltar. Continuarem treballant. Una centèsima part del que tu vas currar, això sí.