De comptar números a obrir ostres al mercat de la Boqueria

Entrar al Mercat de la Boqueria, d’uns anys ençà si més no, ha esdevingut una experiència majoritàriament reservada als turistes —tot i la voluntat del mercat d’apropar-se al públic local. I és ben cert que les seves parades —com ha passat també en altres mercats de Barcelona i d’altres destins urbans com París— han anat adaptant la seva oferta i, fins i tot el seu aspecte i estructura, al client que entra al mercat com a gran reclam, per tastar coses bones, coses més o menys típiques locals, i per a recrear-se la vista i disparar tantes fotos com motius i enfocaments trobi atractius per a fer-ho.

Així és també el dia a dia a la Boqueria. La consigna del boca-orella que duen els qui aterren i desembarquen a Barcelona és que hi ha d’entrar. És el mercat més visitat de la ciutat, un capítol ineludible a les guies de viatge, en paper i digitals. Avui nosaltres hi entrem, però ho fem per passar una estona observant l’activitat, concretament, de la parada d’OstresBCN. Al darrere del taulell, la Soraya Neciosup ja porta posat el seu davantal negre, i, mentre en una mà enfundada en un guant, agafa el ganivet obreostres, a l’altra hi té ja una ostra. Preparada per endinsar la punta del ganivet tan estratègicament que pugui sentir de seguida el clic que permet alliberar la carn gestada al mar, tancada en les seves dues closques d’aspecte salvatge. Tan salvatge com la manera d’engolir aquest mol·lusc tou i lliscós, amb tant de sabor a mar. 

Obrir l’ostra, col·locar-la en un recipient de cartó, i l’opció de tirar un rajolí de llimona per sobre, salsa mignonette, o la ponzu, japonesa. Apropar el datàfon al pagador i tornar a agafar el ganivet i una altra ronda d’ostres. Així és l’activitat contínuament a la parada que la Soraya va posar en marxa ara fa un any. Bé, la parada —que són dues parades juntes— ja eren dedicades a la venda d’ostres quan ella les va comprar. Quan menys s’ho esperava, va sorgir-li la possibilitat d’adquirir aquest punt de venda a l’emblemàtic mercat barceloní.

De clienta a paradista

“Jo a la Boqueria ja venia per Nadal a comprar coses més especials, o quan havia de preparar bé un sopar diferent. Hi venia perquè aquí trobava sempre aquell detall extra que em feia quedar molt bé”, diu. Ara és ella qui, des del darrere del taulell, obre i entrega ostres a la gent per menjar-les allà mateix, a peu dret, o tot passejant pel recinte de la Boqueria, que és ara un gegant aparador de tota mena de desitjos culinaris, dolços i salats, freds i calents. 

“Les ostres estan de moda”, comenta la Soraya. “Per a qui agradin, és un producte deliciós i accessible, i que es pot menjar ràpidament mentre es camina”. Parlem d’ostres, doncs. “La fama de les franceses és increïble —diu—, però a la parada, les que tenen més èxit són les ostres gallegues. Els qui ja les coneixen, les demanen directament, i repeteixen, perquè la gallega és una ostra més intensa, menys salada, però amb un gust potent, molt marí”. De les franceses que venen de Normandia, la Soraya comenta que són carnoses i sucoses, fines de gust, amb un punt dolç i lleugerament mineral. 

Despatxar ostres no és, però, la seva única dedicació. Ni la seva feina principal. Ella va estudiar Administració i Direcció d’Empreses (ADE). De fet, quan fa un any va decidir agafar les parades d’ostres, va haver de buscar qui li ensenyés a obrir-les. I va trobar un bon mestre, el campió europeu d’obertura d’ostres, Ferran Sentís.

I, a la pregunta de si algú demana ostres, en català, la resposta és ràpida: “Sí que passa, però malauradament, passa poquíssim. Algun cop atenem gent del País Valencià o gent de Girona, però locals d’aquí, molt pocs”.

També de tant en tant algú demana cebiche, un plat típic del seu país, perquè la Soraya va néixer a Trujillo (Preú), i va arribar a Barcelona l’any 2004. El cebiche és una preparació gastronòmica a base de peix cru, ceba vermella, suc de llimona i una mena de guindilla, conegut al Perú com a ‘ají’. El prepara de manera excel·lent el Bruno, que també és peruà, i que, juntament amb el Pipe (de Felipe), es reparteixen els horaris amb la Soraya per atendre a la parada, la part comercial de la qual porta el Sergi, l’altre membre de l’equip d’OstresBCN. 

La jornada laboral de la Soraya, en realitat, comença al despatx de l’empresa on treballa fa vint-i-un anys. Quan va acabar d’estudiar ADE, uns temes laborals la van dur a conèixer Marc Sala, un empresari barceloní que va veure en ella tots els valors que tot propietari d’empresa aprecia. I va creure en ella.

Confiança que enforteix

La Soraya sempre diu que aquesta fe dipositada en ella d’algú que la veia capaç la va fer capaç. Capaç de tirar endavant amb la feina, la família —té dues filles i ara ja un net—, i quan diem feina, diem feines diverses en les quals es desenvolupa amb total professionalitat. ‘No posar tots els ous al mateix cistell’, ella ho fa. “Valoro molt el coneixement i, saber una mica de tot em fa sentir bé i segura de que em puc desenvolupar en més d’un sector. I això també em permet ajudar més gent amb el meu coneixement de diferents oficis. Qui necessiti un consell, una ajuda, també personalment, em tindrà més ben preparada. Hi ha una part de mi que se sent molt orgullosa d’abraçar diferents aspectes i tipus de feina”, expressa.

La Soraya és responsable de comptabilitat en el departament fiscal d’una assessoria. A banda, assessora en compravendes immobiliàries, aquí i a l’altra banda dels Pirineus. “M’agrada moltíssim”, diu. Les primeres vendes les va fer fa deu anys, i també fa gestió de lloguers. “M’agrada perquè estàs en contacte amb la gent, els compradors i els venedors i llogaters, diferents perfils amb els quals apliques psicologia, et fas una idea del que estan cercant, i del que els aniria bé”, explica. I, puntualitza que en el cas dels lloguers, “aconsello als propietaris que pensin en l’estabilitat, jo recomano que optin per lloguer d’habitatge habitual”.

Empenta, esperit de lluita i un gran optimisme fan que la Soraya, més que treballar, vagi desfent nusos en cada matèria que l’ocupa. Quan al despatx és època de rendir comptes amb Hisenda, per sortir de l’estrès i el col·lapse de les declaracions de renda, s’endinsa en el bullici dels turistes a la Boqueria i això li fa de bàlsam. Perquè, en el fons, a la Boqueria, cada dia es respira l’esperit de les vacances que tots portem amb nosaltres quan viatgem. “El turista t’explica de quin país ve, si ha arribat en creuer… i aquesta felicitat de les vacances, aquest somriure de la descoberta de sabors i intercanvis de conversa amb llengües diferents, es contagia”, diu la Soraya. “A més, si no fos per ells, què seria de nosaltres? El públic local no trepitja massa el petit comerç, compra en grans superfícies, o fa que li portin les coses a casa a través de grans plataformes”.

“Ens falta consciència com a habitants d’aquesta ciutat que està perdent el seu petit comerç i, amb ell, la relació amb qui despatxa i aconsella, sigui de sabates o de llegums cuits”

La Soraya s’estima molt Barcelona. S’hi va trobar bé des que va arribar. “Abans de venir, jo ja sabia que aquí es parlava una altra llengua, perquè coneixia gent que tenia ja la família aquí i ens deien: si no vas a Madrid, a Barcelona parlaràs una altra llengua, l’hauràs d’estudiar, no serà gaire fàcil. I efectivament, jo vaig haver d’estudiar”, recorda.

Era l’any 2004, i va compaginar les hores de feina com a teleoperadora amb les classes de català al Consorci de Normalització Lingüística (CNL), al costat de la parada de metro de Llucmajor, a Nou Barris. “Al principi no entenia pràcticament res, però soc molt aplicada”, diu. Recorda que era l’època de la campanya del Dona corda al català, amb la Queta, la boca que cantava Parla sense vergonya, parlo amb llibertat, i si m’equivoco, torno a començar”. I, sense correctors encara, la Soraya al despatx ben aviat es va llençar a escriure en català. “La llengua és superimportant, però també les ganes de treballar, la disposició, l’esforç que fas per integrar-te, com t’involucres, tot això la gent ho valora molt”. 

De tot el que la Soraya fa en treu bon suc, també dels viatges, tan lluny com són els que procura fer un cop cada any. L’agost passat va estar al Japó. “M’agrada descobrir cultures, veure com es desenvolupa una societat diferent de la nostra”, comenta. També en escapades a la Cerdanya francesa i en pobles de la costa catalana fa les seves descobertes.

Obrint ostres a la Boqueria, també té la seva manera de viatjar. Escolta els turistes que expliquen d’on venen. “Alguns es queden una estona a parlar, d’altres van més amb el temps limitat perquè segueixen un grup organitzat. Els que han desembarcat d’un creuer, ens arriben per onades. N’hi ha de tots els països, i tu sents que, de cop, estàs entrant en contacte amb el món sencer”.

La Soraya reconeix que, per a la gent que viu en certs barris molt freqüentats per turistes, això que no puguis caminar tranquil·lament sense aglomeracions en espais tan emblemàtics com és la Rambla o a la vora dels edificis que tothom visita com la Casa Batlló, la Pedrera o la Sagrada Família, és incòmode, però, insisteix, que “per als comerciants és una porta oberta perquè amb el públic local, no ens enganyem, avui ja no es pot comptar. Tothom lluita per defensar els seus interessos, però ens falta consciència com a habitants d’aquesta ciutat que està perdent el seu petit comerç i, amb ell, la relació amb qui despatxa i aconsella, sigui de sabates o de llegums cuits”.