Totes les Barcelones que caben en un Bar

Doncs sí, s’acaben de complir cinc anys des que El Bar del Post va aixecar la persiana per primer cop i, des de The New Barcelona Post, em demanen un balanç d’aquesta mitja dècada en la qual, setmana rere setmana, parroquians de molts àmbits del món de la cultura han parlat de la vida, de la seva feina, de les seves pors i inquietuds i, també, de la seva relació amb Barcelona.

Dones i homes, joves i no tan joves, més o menys coneguts i reconeguts; alguns famosos i altres (la majoria) no. Això sí, totes, tots, barcelonins –de naixement o adopció– que, amb el seu talent, amb la seva tenacitat, amb les seves idees i esforç, aporten quelcom especial i diferent al nostre entramat cultural urbà. De vegades han passat pel Bar secundant-se en algun ganxo d’actualitat –una nova iniciativa, un nou llibre o disc o exposició–, altres vegades, simplement, s’han recolzat a la barra per parlar del seu recorregut. 

L’objectiu de la secció, en qualsevol cas, sempre ha estat el mateix: posar en valor tot aquest treball, tota aquesta creativitat que és la que, més que qualsevol altra estratègia pensada en algun despatx, conforma l’ànima de la ciutat. El seu substrat sonor, literari, líric i plàstic. Barcelona com a conjunt d’idees i veus, de sons i pinzellades, d’acords i desacords, cridats de vegades, murmurats o suggerits unes altres. La ciutat com alguna cosa més que una marca, un eslògan que senyors amb corbates lletges i biblioteques plenes de manuals per a directius repeteixen des de llocs horribles amb logos molt grans i decoració sense ànima.

Barcelona a peu de barra, un lloc on tots som iguals i alhora singulars davant un cigaló fumejant, un te matcha, una ració de braves o un Dry Martini. La mateixa barra de fòrmica i les mateixes taules per a tothom. I, a partir d’aquí, la vida i miracles de cadascú.

I, abans que m’ho preguntin, no, no els he comptat ni els comptaré. Si volen xifres, calculin vostès mateixos: una entrevista setmanal durant cinc anys, exclòs el mes d’agost. A mi em dona mandra i, a més, aquest text no va de números, no pretén ser una estadística. Ni tan sols veure quins han estat els més llegits o recordar els més comentats. Res de tot això.

Viure la Gran Barcelona

El balanç que es pretén extreure és un altre i és el de constatar com, després d’aquests anys, la secció continua funcionant per a molts lectors que descobreixen (o redescobreixen) veus extraordinàries. Talents més o menys ocults que podrien enamorar-te amb la seva pròxima cançó, llibre, poema, quadre, dibuix… fonts de coneixement que aporten noves visions, aporten noves llums sobre la nostra percepció de la ciutat –i la seva àrea metropolitana– que compartim amb més o menys orgull, por, esperança o fàstic.

Totes les Barcelones que caben en un Bar, entre sorolls de plats, gots, la cafetera deixant anar vapor, el tràfec de la cuina, les veus i el fil musical que ho compassa tot. Des de primera hora del matí fins ben entrada la nit. Des de l’aroma dels cafès que inauguren el dia fins als gels xocant a la copa del penúltim gintònic.

“Hi ha qui prefereix viatjar molt, però tenir sempre el seu barri o poble on tornar. La seva llar, el seu refugi, el seu cau.”

Pel Bar del Post han passat barcelonins i barcelonines que volen fugir d’una ciutat que no reconeixen. Uns altres, en canvi, prefereixen resistir i no deposar les armes davant les hordes de turistes i expats. Hi ha qui viu la ciutat des dels seus marges, des d’una província que també és Barcelona, que també aporta i fertilitza aquest territori intel·lectual amb milers de propostes apassionants. La Gran Barcelona viscuda en primera línia de bar.

Hi ha qui no es planteja viure en cap altre lloc. Hi ha qui prefereix viatjar molt, però tenir sempre el seu barri o poble on tornar. La seva llar, el seu refugi, el seu cau. El paisatge i paisanatge que t’abrigalla i que, per molts quilòmetres que recorris, no podries trobar a cap altre punt del planeta. És comú la idea de la ciutat com a suma de barris, cadascun amb el seu caràcter, la seva idiosincràsia, petits universos interconnectats per carrers i una xarxa de transport públic. Qui va dir que l’ànima d’un lloc hagi de ser uniforme i homogènia?

Però (gairebé) mai la indiferència

La immensa majoria continua estimant-se el caràcter de la ciutat. La seva història convulsa i rica. La seva propensió a mossegar les mans que l’alimenten. La seva decadència portuària, la seva esplendor burgesa, la seva bel·ligerància proletària. Uns altres, molts, moltes, volen furgar en el seu passat, conèixer les capes de la seva història i superar una memòria a vegades massa selectiva, capaç d’ocultar o tergiversar esdeveniments, personatges i episodis de gran transcendència. 

“La pràctica totalitat plora la desaparició de racons autòctons en favor de franquícies i negocis pensats per al turista d’escassa exigència”

No han faltat historiadors i experts per bussejar en el nostre passat urbà que han reivindicat Barcelones inexplicablement inèdites, que ens han fet recordar allò que estàvem a punt d’oblidar per sempre. 

Honroses excepcions a part, els parroquians de la secció s’han mostrat molt crítics amb els poders de la ciutat. Amor-odi és, potser, el concepte més repetit quan han parlat de la seva relació amb Barcelona, la qual no deixa de ser, en si mateixa, una actitud molt barcelonina. La pràctica totalitat plora la desaparició de racons autòctons en favor de franquícies i negocis pensats per al turista d’escassa exigència. La idea d’una ciutat que es desdibuixa i es converteix en un decorat pel qual passejar i consumir en pocs dies. Un problema que reconeixen que no només sacseja la nostra urbs, sinó que és global, però que tothom identifica com de difícil solució. 

Com és lògic, els més joves no tenen la mateixa nostàlgia que els grans. Per a ells i elles, la ciutat és un ens que encara estan descobrint. Un lloc misteriós i magnètic replet de secrets per revelar, idees que absorbir i perills que esquivar. Els seus ulls ja tindran temps d’omplir-se de llàgrimes pels llocs que ja no hi són. De moment, tot és gana i exploració.

De totes maneres, i menys en un o dos casos, quan s’ha parlat de la ciutat els parroquians del Bar han manifestat amor, odi, afecte, neguit, il·lusió. Un ampli ventall d’emocions i sentiments, però mai (o gairebé mai) indiferència. Mai (o gairebé mai) la idea de viure en aquesta ciutat com es podria viure en qualsevol altra.

El Bar continua obert

S’hauran adonat que, al llarg d’aquest text, no s’ha citat cap dels centenars de visitants que, en el transcurs d’aquest lustre, s’han anat recolzant a la barra del Bar del Post. Citar uns i ometre altres seria injust i mataria l’esperit de la secció. La seva idea igualitària segons la qual tots estem en un mateix pla davant d’un cafè, una cervesa o una tapa. 

Els convido a descobrir tota aquesta gent que converteix aquesta ciutat en un lloc millor, en un lloc únic i intransferible. Buscar en el passat d’aquesta secció i seguir-la cada cap de setmana, perquè el Bar continua obert, amb la cafetera a punt, les neveres plenes i la cuina funcionant a tot drap. La barra llustrada i les taules llestes per continuar acollint barcelonins i barcelonines amb ganes de prendre’s alguna cosa i parlar de les seves vides, de la seva feina. De tot allò humà i diví que es pot encabir en una bona conversa a peu de barra.