Un itinerari de lectures per 2026, mes a mes

Com bé ens recordava Irene Vallejo en el seu Manifiesto por la Lectura, els llibres són aquest “invent que ens permet vèncer al temps i a la solitud”, una alenada d’aire quan el món sembla asfixiar-nos. Llegir no és només un acte de resistència, sinó una forma d’hospitalitat cap allò desconegut: “a través dels llibres, niem en la pell d’uns altres, acariciem els seus cossos i ens enfonsem en la seva mirada. […] (Llegir) és un acte col·lectiu que ens acosta a altres ments i afirma sense parar la possibilitat d’una comprensió rebel a l’obstacle dels segles i les fronteres”, afirma Vallejo.

Amb aquest esperit d’acollida, tracem aquest mapa literari per al 2026: un viatge mes a mes perquè la paraula sigui, durant tot l’any, la nostra brúixola i la nostra llar.

L’hivern de la identitat i el misteri

Iniciem l’any amb el fred de gener, un mes que ens exigeix tornar a la rutina però també a nosaltres mateixos. En aquest reinici, l’honestedat gràfica d’Agustina Guerrero a Hoy (Lumen) actua com un bàlsam per a transitar les vaques magres de gener amb amor propi. Coneguda pel seu icònic personatge de “La Volátil”, en aquest nou treball ens convida a baixar les revolucions. És un llibre que ens diu que està bé no tenir-ho tot sota control i que la veritable rutina hauria de començar per escoltar-nos a nosaltres mateixos. No és només una successió de vinyetes, sinó una reflexió profunda sobre l’ara i aquí.

I mentrestant, els més petits poden buscar les seves pròpies coordenades a Beland: mi lugar en el mundo, de Laura Torres i Raquel Aparicio (Brau Edicions), un àlbum il·lustrat que és una joia visual, on s’utilitza la metàfora del viatge i el territori per a parlar de pertinença. L’inici d’any acostuma a portar amb si preguntes sobre qui som i cap a on anem. Per a un nen, entendre que el seu lloc en el món és allà on se sent estimat i acceptat és el missatge de confiança més poderós per a començar el calendari escolar i personal. És un llibre ideal per a llegir en família i obrir un diàleg sobre què ens fa sentir a casa.

En arribar febrer, Barcelona es tenyeix d’ombres amb el festival BCNegra. És el moment de davallar al pati inquietant d’Elvira Navarro en La sangre está cayendo al patio (Random House). Aquest llibre de relats és una dissecció precisa de la fragilitat mental. L’autora no busca l’esglai fàcil, sinó que treballa sobre aquest malestar subtil que apareix quan alguna cosa en la nostra vida familiar o laboral no encaixa. Els seus personatges estan sovint desorientats, movent-se en situacions límit que revelen les fissures de la nostra societat contemporània. És una lectura que ens obliga a mirar aquestes zones de nosaltres mateixos que preferiríem ignorar.

Elvira Navarro @ Penguin Random House – @ Ruben BastidaPerò també podem deixar-nos atrapar pel mestratge de la tensió de Samanta Schweblin en El buen mal (Seix Barral). Schweblin és, possiblement, l’escriptora viva que millor domina el sentiment de l’amenaça latent. En aquests contes, lo estrany irromp en lo normal sense previ avís: una trucada telefònica, un veí que es comporta de manera inusual o un objecte fora de lloc. L’autora ens submergeix en una sensació constant de desassossec on la culpa i la por s’entrellacen. És el complement ideal per al mes del gènere negre perquè redefineix el que entenem per perill. Tots dos títols ens recorden que la veritable sospita neix sempre en els racons del quotidià.

“El text de Lucía Solla Sobral dialoga amb aquesta idea que allò personal és també polític i que cuidar la pròpia ferida és també un acte d’afirmació”

Per a suavitzar l’hivern, març s’alça amb la força del 8M i el renaixement de la naturalesa. La veu de Lucía Solla Sobral a Comerás flores (Libros del Asteroide) ens ensenya que la reconstrucció personal és, en si mateixa, una manera de florir. Aquesta és una novel·la poètica sobre el dolor, la pèrdua i, sobretot, la capacitat humana de tornar a aixecar-se. Un text que ret homenatge a la resiliència femenina, i que dialoga amb aquesta idea que allò personal és també polític i que cuidar la pròpia ferida és també un acte d’afirmació. Aprendre a sanar és, en les seves pàgines, aprendre a viure d’una forma nova, més conscient i més connectada amb l’essencial.

La primavera de la paraula compartida

Abril és el cor de l’any bibliòfil. En el brogit de Sant Jordi, busquem una gran novel·la que detingui el temps, i per això us proposem la bellesa de Lluvia pequeña, de Garth Greenwell (Random House). En aquesta novel·la, el retorn a Bulgària del seu protagonista serveix d’excusa per a una introspecció radical sobre la intimitat i la solitud. Greenwell és un arquitecte del desig, ideal per a llegir en plena primavera.

I perquè Sant Jordi és també un llegat, la Minibiblioteca de Maurice Sendak (Kalandraka) s’ofereix com el regal perfecte, un objecte de col·leccionista per a iniciar als nous lectors. Aquesta petita joia és un recordatori que les millors històries no necessiten centenars de pàgines per a ser eternes; són refugis que caben en el palmell de la mà d’un nen. I val la pena destacar, que és una obra traduïda per la sempre admirada Gloria Fuertes. Una peça per a gaudir grans i petits.

Al maig arriba el torn de la lírica. Mentre a la ciutat se celebra el Festival Barcelona Poesia, ens submergim en Ecografia de Greta Sibling (Galerada), un poemari que observa el cos i la memòria amb una precisió gairebé clínica però profundament sensible, que funciona com una mirada cap a l’interior. Obra guanyadora del 60è Premi Amadeu Oller de Poesia, és un llibre per a llegir a poc a poc, deixant que cada vers ressoni com un llambreig en una sala buida.

I abans que la calor refermi, al juny arriben els grans festivals musicals com el Primavera Sound o el Sónar, per la qual cosa cal buscar el llibre ideal per a portar en la motxilla entre concert i concert. Aquest és El pa dels àngels (Club Editor), memòries íntimes de Patti Smith que ens condueix pels seus viatges, els seus cafès escollits i els seus records de les persones que ja no estan. Ens recorda que, més enllà del soroll i les multituds, el que ens forma són els vincles profunds i la nostra capacitat de sorpresa davant el món. És una oda a la llibertat de ser artista i a la importància d’honrar les nostres arrels emocionals mentre caminem cap al futur.

L’estiu de la distància i l’escenari

Quan cau la nit al juliol, s’encenen les llums del festival Grec, i en la literatura busquem el contrapunt escènic amb Audición, de Katie Kitamura (Sexto Piso), una novel·la que segueix a una dona que viatja a un país estranger per a una audició de teatre. Kitamura és una mestra de la incomunicació, i a través d’una prosa sòbria i elegant, explora com ens projectem davant els altres i l’abisme que existeix entre el que diem i el que realment sentim. És una novel·la sobre la vulnerabilitat d’exposar-se davant el judici aliè, alguna cosa que ocorre tant en un escenari de teatre com en un nou entorn professional o personal.

“L’obra de Samantha Harvey permet veure el món des de tan lluny ens ajuda a entendre què és el que realment importa quan tornem a ell“

Però és a l’agost, en el silenci de les vacances, quan alcem la vista al cel per a visionar, entre altres coses, la pluja dels Perseids. Guanyadora del prestigiós Booker Prize, Orbital de Samantha Harvey (Anagrama), ens proposa observar la Terra des de l’espai. Aquesta novel·la transcorre en un sol dia a bord d’una estació espacial. Sis astronautes donen setze voltes a la Terra, observant glacials, deserts i llums nocturnes. És una lectura contemplativa que no necessita grans girs de guió perquè la seva força resideix en la prosa lírica i en la perspectiva que ens regala: veure el món des de tan lluny ens ajuda a entendre què és el que realment importa quan tornem a ell. Llegir-la estirats a la sorra o sota l’ombra d’un arbre és l’experiència definitiva de desconnexió: mirar el nostre món des de la distància per a entendre què significa estar viu.

La tardor dels retorns i les ombres

Setembre a Barcelona és un mes de contrastos: el dol per la fi de l’estiu, l’energia de les festes de La Mercè i l’aterratge forçós en la rutina, però la mirada de la Premi Nacional del Còmic Ana Penyas en En blanc (Salamandra Graphic) ens ofereix el consol de l’humor i la realitat compartida sobre la criança i la rutina. Amb un estil visual únic que barreja el dibuix amb el collage d’època i textures quotidianes, En blanc ens diu que no estem sols en aquesta sensació de no arribar a tot i dignifica la vida quotidiana amb una sensibilitat exquisida.

Mentrestant, els adolescents que tornen a les aules trobaran en la Hiperràbia de Ferran Grau (Angle Editorial) aquest ressò de tensió urbana, convertint-se en un llibre que batega al ritme dels carrers de Barcelona després de les vacances. La novel·la se submergeix en l’alienació d’un grup de joves que intenten trobar la seva identitat en una ciutat que a vegades sembla ignorar-los. Barreja la crítica social amb una reflexió molt necessària sobre la incomunicació contemporània.

I quan les tardes comencen a ser més curtes i l’aire es torna esmolat, la literatura ens demana històries que ens mantinguin alerta. En aquest octubre de dies curts, ens endinsem en l’univers de Fernanda Trías per El monte de las furias (Random House). Un jove torna al seu entorn rural per a enfrontar-se a secrets familiars que mai van acabar d’enterrar-se. És una novel·la sobre la culpa, la memòria del cos i com els llocs que habitem guarden les cicatrius del que allí va ocórrer. És la lectura perfecta per a les tardes de pluja, quan el silenci de la casa comença a omplir-se amb el ressò de les històries que llegim.

El tancament d’allò fantàstic i el refugi familiar

Novembre ens convida a travessar el llindar de l’invisible. Per als amants de l’atmosfera inquietant de “Tots Sants”, els relats de Cristina Fernández Cubas a Lo que no se ve (Tusquets) són una cita ineludible amb la reina del gènere fantàstic. No necessita grans monstres per a fer-nos por; en te prou amb un mirall, una porta mal tancada o un record que no hauria de ser aquí. En aquests contes, allò estrany es filtra per les esquerdes d’allò habitual, recordant-nos que la realitat és molt més fràgil del que pensem.

Però també és el mes ideal per a aquesta altra obra perquè la seva estètica i la seva càrrega emocional connecten amb aquest moment de transició i melancolia que precedeix a l’hivern. Meteoros: Historias de gente que pasa, de Tommy Redolfi i Jean-Christophe Deveney (Salamandra Graphic) ofereix una travessa emocional enlluernadora. A través d’un estiu ple de descobriments, les seves pàgines capturen com els conflictes interns poden ser tan explosius com un cos celest creuant el cel. És una obra sobre el canvi i la intensitat de viure, ideal per a llegir quan l’any comença a donar els seus últims espeternecs. És el pont perfecte entre la realitat i aquesta espurna de màgia o estranyesa que tant ens atreu en aquesta època de l’any.

Finalment, desembre ens retorna al refugi. És el mes de tornar a casa, de les reunions llargues i de la literatura com a espai de resistència i cura. Entre reunions familiars i balanços, Los ilusionistas de Marcos Giralt Torrente (Anagrama) ens convida a disseccionar amb elegància aquests vincles que ens defineixen. En un mes marcat per les expectatives familiars, Giralt Torrente ens ofereix un mirall cristal·lí. Els seus relats exploren la memòria i els desencantaments de les relacions personals amb una precisió sorprenent. És una invitació a mirar als qui estimem sense els filtres de la nostàlgia, acceptant les seves ombres i les nostres.

“Al final del camí, cada biblioteca personal és un mapa de qui hem estat“

I ara que l’hivern és real, aquest àlbum de Séraphine Menu i Raphaëlle Barbanègre que es titula Los niños del frío (Errata Naturae) es converteix en el conte perfecte per a abans d’anar a dormir. La seva atmosfera gèlida i la seva curiositat pel desconegut tanquen l’any amb una nota de sorpresa i valentia, recordant-nos que fins i tot en la foscor més profunda, sempre hi ha una cosa fascinant per descobrir. Així tanquem l’any recordant que, com diu Irene Vallejo, cada llibre és una conversa que mai acaba.

I fins aquí el nostre mapa dels tresors. Segur que ens deixem molts títols recomanables per omplir la nostra motxilla, molts altres que trobarem fent ruta i, per descomptat, totes les novetats que estan per venir. Però, al final del camí, cada biblioteca personal és un mapa de qui hem estat. Diu Irene Vallejo que “objectes que freguen la perfecció, els llibres han estat bots salvavides per al nostre tresor de paraules en els naufragis del temps”. Deixa’t guiar doncs per aquests tresors; al cap i a la fi, el pròxim gran viatge sempre comença en obrir la primera pàgina.