Una Europa millor

[dropcap letter=”S”]

i la primera meitat del segle XX es va definir per una llarga guerra civil que es va allargar durant tres dècades, l’Europa que emergeix del 1945 respon a una curiosa paradoxa: d’una banda, la Gran Bretanya i França havien aconseguit mantenir intactes les fronteres dels seus imperis; de l’altra, la seva debilitat era ja manifesta. No hem d’oblidar que el procés d’integració comunitària va néixer com a conseqüència de la fragilitat del continent i de la por als nacionalismes. La pobresa constituïa el signe palpable d’aquells anys. Segons ha destacat l’economista Barry Eichengreen, “el 1950, molts europeus escalfaven els seus habitatges amb carbó, refrigeraven els aliments amb gel i depenien del que eufemísticament podem anomenar formes rudimentàries de fontaneria d’interior”. Es tractava, per dir-ho d’alguna manera, d’un món antic dins un context canviant. No obstant això, la segona meitat del segle XX va transformar per complet la cara d’Europa occidental. El 1957, França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia i el Benelux van signar els Tractats de Roma i, malgrat que cal apuntar —com sosté Tony Judt— que no convé exagerar la importància d’aquests acords, la veritat és que el seu èxit va impulsar la cooperació supranacional fins a convertir-la en un fet inevitable. El llarg període de pau interna, la demografia favorable, l’increment de la productivitat, l’estat del benestar i el consens polític configuren una època daurada per a la prosperitat europea. En aquest llarg cicle, que arriba fins a finals dels vuitanta, Europa va passar a ser una societat de classes mitjanes que va normalitzar l’accés a béns com el cotxe o l’habitatge en propietat, tradicionalment reservats a la burgesia. La fortalesa de les polítiques públiques va facilitar un generós pacte social que permetria consolidar l’evolució ascendent de l’economia i dels estàndards de vida.

El consens liberal havia triomfat, igual que el model de desenvolupament capitalista. I, si som raonables —fins i tot malgrat la impugnació que plantegen els nous populismes i el retorn de la sentimentalitat política—, la tesi central de Fukuyama continua vigent.

 

Amb la caiguda del Mur de Berlín, el 1989 va ser el corol·lari lògic a la història de les dues Europes sorgides de la postguerra. En aquell any, Francis Fukuyama va escriure el seu famós article “El final de la història”, que seria la base d’un llibre no menys cèlebre publicat el 1992. El consens liberal havia triomfat, igual que el model de desenvolupament capitalista. I, si som raonables —fins i tot malgrat la impugnació que plantegen els nous populismes i el retorn de la sentimentalitat política—, la tesi central de Fukuyama continua vigent. Amb els matisos que calgui, el marc que afavoreix la solució de problemes complexos segueix exigint llibertat de mercat, obertura comercial, seguretat jurídica, protecció social i drets democràtics. Però el 1989 va significar alguna cosa més que la caiguda del socialisme real, ja que es va consolidar l’autèntica revolució d’aquests últims trenta anys: el despertar de la Xina i la seva decidida entrada a la roda de la globalització. Des de la perspectiva europea, aquest salt endavant va oferir trets distintius després de dècades de creixement. El llançament de l’euro i la lliure circulació de treballadors, béns i serveis van accelerar la construcció d’un gran mercat únic. No obstant això, com observa Tony Judt en la seva obra de referència sobre la postguerra europea, “les coses ja no eren com abans, quan els períodes d’auge econòmic tendien a proporcionar als desfavorits llocs de treball més ben pagats i més segurs. Dit d’una altra manera, Europa estava creant una classe marginada enmig de la bonança”.

El crash del 2008 va agreujar algunes de les tensions que s’havien anat acumulant. L’envelliment de la població i l’alt endeutament públic i privat, l’estancament de la productivitat i la desocupació estructural van enfosquir de sobte el relat d’èxit de la Unió. Després de trenta anys de progrés indubtable i trenta anys més de manteniment del benestar, ha ressorgit el fantasma dels populismes, amb l’episodi del Brexit com un dels seus capítols culminants. Però, sobretot, ha tornat l’espectre de l’atomització social que, si bé anuncia una nova geografia de la intel·ligència, també divideix la ciutadania entre apocalíptics i integrats, amb el deteriorament d’expectatives de la classe mitjana i treballadora i el descrèdit de l’elit política com a teló de fons. Guiat per un profund escepticisme, l’assagista Pierre Manent ha advertit sobre el perill d’un moment ciceronià per a Europa, la qual es debat entre el desig d’una millor integració i la temptació de renacionalitzar la sobirania. Davant aquest dilema, cal pensar que el futur de la UE passa per un reformisme que permeti adaptar les institucions comunitàries als reptes del nostre temps i que, al seu torn, sigui capaç de mitigar el malestar social i reforçar els estàndards de vida —i l’horitzó d’oportunitats— dels ciutadans. Es tractaria de recuperar el valor d’una política raonable per a una època marcada per profundes transformacions estructurals. Res gaire diferent, en definitiva, del desig d’una Europa compartida i millor que va néixer a Roma ara fa seixanta anys.