Vacunes i mostassa a la boca

Te’n diuen el nom. I després, te n’ensenyen el braç. El braç esquerre, en aquest cas, però no sabem si és perquè la dona ha triat braç o han triat braç els científics infermers per qüestions mèdiques o per qüestions de càmera. La dona, de la qual en sabem nom i cognom, població on resideix, es disposa a actuar. Ara la vacunaran. Sortirà per la tele, serà notícia als diaris i és lògic. És la primera vacunada de l’estat espanyol, ha passat un càsting. Té una edat determinada, una professió determinada, qui sap si una ideologia determinada—perquè potser l’entrevistaran–, un pes determinat, una salut determinada. Aquesta dona sortirà potser a la viquipèdia.

Comença la vacunació. Tinc amics que no vacunen els fills, però que, en canvi, sí que vacunen els animals. Ja sé que tot és molt més complicat. Però la pandèmia ha sigut la complicació més bèstia que hem viscut en els últims anys. Jo vull que obrin els restaurants i els bars, vull que Barcelona sigui aquella ciutat que jo criticava tant, des de la barra de l’Ideal, del Dry Martini, del Pastrami o del Tàndem. Érem uns, i som uns altres. Aquesta setmana a esmorzar de set trenta a nou trenta. Si vols esmorzar a les deu, per emportar.

Perdre les coses alegres. Passa amb els matrimonis, amb les mares i les filles, amb les feines, amb els hobbies, amb les mascotes. T’acostumes a tot. Però en canvi, recuperar allò que tenies, aquella pell de gallina amb les carícies, aquell morir-se de riure amb les bromes, aquell plaer d’aconseguir el que és difícil, aquelles llepades de gos. Perdre només s’entén per tornar a recuperar. Jo vull recuperar. Tornar a anar als bars, a les cafeteries, als museus, vull trepitjar Barcelona alegrement, vull saltar pels carrers, cridar, riure, abraçar, vull menjar un entrepà del Conesa, a la plaça de l’Ajuntament, vull tacar-me de mostassa, vull anar al camp del Barça, vull anar al Poliorama, vull queixar-me de la gent que es toca massa. Vull això.