Victoria Bermejo: En defensa de la diversió profunda

De nena volia ser matemàtica i arquitecta. I també volia ser Oriana Fallaci, perquè el gust per contar històries, per explicar les coses vistes, interrogades i viscudes, ja era allà, en algun lloc de la seva inquieta i prodigiosa ment. Sobre aquesta passió ha donat voltes i tombs al voltant de la vida sense (gairebé) mai perdre una certa dimensió lúdica i autàrquica. “Soc abans de res una persona que estima la diversió profunda i la llibertat de moviment”, il·lustra la Victoria Bermejo, recolzada a la barra davant una copa vespertina d’Albariño. De fons sona Inbetweenies d’Ian Dury i l’escriptora, cineasta i periodista amb ànima de rondallaire somriu, satisfeta. Divertida.

La seva primera feina va ser als 19 a l’Arxiu Històric de Barcelona. “Per les meves mans va passar de tot, —explica— fins i tot una novel·la inèdita de Raimon Casellas!”. Van ser sis anys que recorda amb un afecte enorme i que van acabar en gran, amb un viatge a la Nova York d’aquells primers anys 80, “quan tothom se n’anava a París o Londres”, un autèntic festí iniciàtic d’on va tornar plena d’idees i ganes de fer coses.

Es va ficar en el còmic i la premsa underground i així és com va aterrar a Cairo, subtitulada Neotebeo, la revista que apostava per la línia clara i per una nova concepció del còmic adult. Allà va tenir la secció d’entrevistes Conocerlo es amarlo que aquests dies l’editorial EfeEme recupera en un bell volum que recull les converses de Victoria amb alguns capdavanters d’aquella nova historieta, com Montesol, Roger, Ramón de España, Tha o els exponents de la Nova Escola Valenciana, Daniel Torres, Sento o Micharmut.

Un document essencial per a entendre el moment de transició de la contracultura de la dècada anterior a uns 80 que, en aquells incipients compassos, alguns dels seus protagonistes encaraven amb interessantíssims apetits creatius. “A més, realment eren així. Realment, conèixer a aquestes persones era estimar-les”, riu la parroquiana que —es nota en cada línia d’aquestes entrevistes— s’ho va passar bomba al capdavant d’aquesta secció.

Rondallaire inesperada

Des de llavors, Victoria Bermejo ha fet moltes coses, gairebé de tot. Cinema, amb els documentals Barcelona, antes de que el tiempo lo borre i Volver a casa con 50 años (“que vam fer amb el Sergi Garriga amb poquíssims recursos). Ha treballat en publicitat, ha fet televisió en programes com el mític Continuará. Va viure durant uns anys a Berlín, on “vaig trobar la llibertat i creativitat que s’havia perdut a Barcelona” i ha escrit contes i novel·les com l’aclamada Sí, lo hice. I en cap d’aquests fronts sembla que hagi deixat de divertir-se profundament.

“Com diu Ramón Colomina, tinc el feliciòmetre molt alt. Em continuo despertant cada matí amb ganes de menjar-me el món i de deixar-me sorprendre”. I una d’aquestes sorpreses és el fet d’haver-se descobert, en un moment donat, com una fecunda creadora de contes infantils i juvenils.

“Tot va començar quan em van encarregar escriure contes breus per al programa Los cuentistas, de Via Digital. Aquests relats els narrava algun famós i es tancaven amb una il·lustració de Miguel Gallardo”. Un dia, va acompanyar el dibuixant a Edicions 62 i d’aquella trobada amb l’editorial va néixer la idea de fer llibres de contes que ella escrivís i ell il·lustrés. “Total, que amb ell vam fer uns quinze llibres, més uns altres que he anat fent, juvenils, a més d’ocupar-me d’Una mà de contes de TV3”, explica Victoria, que va descobrir un aspecte insospitat de si mateixa. “Jo de petita llegia Dickens o Agatha Christie, i després les meves altres grans passions van ser la música, amb Kevin Ayers, i el cinema. Però en la meva infantesa i joventut els contes no van tenir massa presència”.

Ciutat a peu

Al marge de les seves etapes viscudes a Nova York, Berlín i, durant un moment de la seva infància, Valladolid, la parroquiana ha viscut tota la seva vida a Barcelona, alternant diferents barris. “El que més m’agrada és que és una ciutat totalment caminable. Pots arribar a peu al mar i a Montjuïc i a la plaça de les Glòries que ha quedat molt bonica, passejant, veient les capes de la seva història, els seus arbres, els seus xamfrans i els seus cementiris. També m’agraden els seus terrats i el tarannà discret dels barcelonins”.

Com a ànima lliure, discrepa amb les que considera “directrius absurdes com que hagin tret els sortints dels bars, que donaven molt de caràcter als carrers”, o amb la despesa inútil “de promoure actituds cíviques a través d’anuncis, quan el civisme és una cosa que ha de dependre de l’educació i no pas de la publicitat institucional”, lamenta liquidant la seva copa de vi.

— El que no depèn de cap publicitat institucional és la nostra oferta gastronòmica, perquè no ho necessita. Voldràs sopar alguna cosa i corroborar-ne la delícia?

Victoria Bermejo somriu amb amplitud, divertida davant d’aquesta proposta. Fosqueja i Rendido a tus pies, de Carlos Berlanga, omple l’atmosfera del bar.

— Com a acèrrima defensora de les cases de menjar, soc una devota del bacallà. M’agrada de totes les maneres! A la llauna, en bunyol, amb la seva mussolina d’all…

I es recrea davant l’imminent banquet, mentre agraeix una nova copa d’Albariño.