Xavi Casinos: La mirada de la Gran Barcelona

Observa l’avançament gradual de la cendra, mentre degusta el fum inhalat del Romeo y Julieta que s’està fumant a la terrassa, desafiant el fresc de la tarda amb l’ajuda no només del puro sinó també d’un got de Lagavulin de 16 anys. Des de dins del Bar, les notes de Bottle of red wine d’Eric Clapton escampen cap al carrer i, com a devot dels grans guitarristes del rock clàssic, Xavi Casinos no pot evitar moure cap i peus.

“Abans de res soc periodista, que, encara que és complicat i no sempre agraït, em continua semblant el millor ofici del món”, reflexiona, desplaçant la mirada cap als seus divuit anys. Quan va entrar a El Periódico de pura casualitat. “Canviaven de redacció i van contractar alguns nois perquè ajudessin amb la mudança –somriu, sense perdre la mirada enigmàtica–. Jo era un d’aquells nois”. I, coses que passaven abans i que avui sonen a ciència-ficció, un cop acabada la mudança, Xavi –que estudiava psicologia– va entrar a treballar en aquella redacció on es va quedar durant vint anys. 

“Vaig viure el que crec que és el final de l’era daurada de la premsa escrita, els anys 90”. I recorda amb especial afecte quan va fundar i va dirigir una secció transcendent com va ser Gran Barcelona. A través de les seves pàgines, va glossar la vida d’una ciutat de la qual portava enamorat des de nen, amb llibres com La Barcelona de Cervantes de Luis G. Manegat, el fulletó decimonònic Barcelona y sus misterios, d’Antonio Altadill i, ja més tard, El misterio de la cripta embrujada d’Eduardo Mendoza, “que em va canviar la vida”.

Després de dues dècades, va arribar el que,sens dubte, va ser el moment més complicat de la seva carrera, “canviar de registre i anar-me’n de director de comunicació a Infraestructures del Llevant de Barcelona, societat encarregada de la transformació urbanística vinculada al Fòrum Universal de les Cultures de 2004”. El salt al buit va sortir bé. “Vaig tenir el millor cap que he tingut mai, Jaume Castellví”, rememora.

Maçoneria, àrea metropolitana i secrets ocults

Des de llavors, Xavi Casinos ha donat molts tombs. Va tornar breument a El Periódico, “però vaig fotre el camp perquè allò ja no era el mateix”; ha dirigit l’edició barcelonina de 20 Minutos; ha estat cap de premsa de l’Hospitalet de Llobregat; conseller delegat de COM Ràdio i director de comunicació de la Diputació de Barcelona. Ha fet classes i conferències i, abans de res, no ha deixat d’escriure sobre la seva ciutat i la seva professió.

Ha publicat El misterio del yogur caducado o cómo reinventar los periódicos, sobre com afronta la premsa escrita l’arribada del digital. Ha escrit la novel·la Tren de venganza, sobre la construcció del ferrocarril que unia Barcelona amb Mataró. Ha recollit en cinc volums les seves columnes setmanals de La Vanguardia Barcelona secreta, en les quals dona a conèixer alguns misteris ocults en el subsol de la memòria urbana de la ciutat. 

També ha escrit molt de sobre el desenvolupament de l’àrea metropolitana barcelonina, tant per a mitjans com The New Barcelona Post o Política&Prosa, com a través de llibres com el darrer que acaba de publicar: Barcelona Metropolitana: del Consell de Cent a la ciutat global (Ajuntament de Barcelona), on abasta el desenvolupament de la relació entre els poders de la ciutat i la seva àrea circumdant.

— Un altre tema sobre el qual ets un periodista expert de referència és el de la maçoneria…

“Sí! –riu–, arran del llibre El enigma sagrado, de Henry Lincoln, Michael Baigent i Richard Leigh, un company periodista i jo ens vam començar a interessar per aquest tema”. La cosa es va anar embullant i, al final, ha acabat tenint cinc llibres publicats sobre aquesta fraternitat (més o menys) secreta, com Barcelona maçònica o Masones, 100 inventos y aportaciones a la humanidad.

Ciutats superposades

Barcelona no s’acaba, per al parroquià, que adora passejar pels seus carrers, pels seus barris, cadascun diferent. “I més ara, que vaig a la recerca dels seus secrets”, afegeix. Per a ell no hi ha només una Barcelona sinó que n’hi ha moltes, “la de l’edat mitjana, la del Modernisme, la del Barça, la de les Olimpíades… moltes ciutats superposades, una sobre l’altra”. Gratar en les seves parets, escrutar en la foscor de les seves cantonades recòndites, en revela l’una o l’altra. Un vestigi medieval, una anècdota del noucentisme, un detall del porciolisme. Una urbs les parets de la qual expliquen històries que conformen la seva Gran Història.

I després està aquell lloc que per a ell representa, potser més que cap altre, la relació de magnetisme que l’uneix amb la ciutat. “L’església de Sant Just i Pastor, que ni tan sols sabria definir molt bé què té, però és una cosa especial, quelcom que fa que no pugui mai deixar d’entrar-hi cada vegada que passo per allà a prop”, explica, liquidant l’últim glop del seu whisky i donant les últimes calades al seu Romeo y Julieta.

— El que farà que no puguis deixar de tornar a aquest Bar cada cop que passis aquí prop és la nostra oferta gastronòmica. S’acosta l’hora de sopar i podries aprofitar…

Xavi Casinos s’incorpora. Ha refrescat i del local emergeixen una agradable calor, un invitant olor de teca acabada de cuinar i els compassos de Wonderful tonight de Clapton. Un bon motiu per a ficar-se dins, seguir amb la conversa i, potser, sopar alguna cosa.

— Els meus tres plats favorits són la truita de patates, amb ceba per descomptat; el steak tartar o una bona pasta italiana –anuncia. 

— No pateixis, no et quedaràs amb fam.

I el parroquià somriu, pensant que potser ha descobert un nou secret d’aquesta Gran Barcelona a la qual continua mirant amb ulls d’amor i misteri.