Si el lector forma part de la secta melòmana barcelonina (o de l’ecosistema de la cultureta urbana) coneixerà que el gestor musical Víctor Medem serà el nou director de L’Auditori a partir del proper juliol. Al seu torn, també sabrà que Medem arriba al tro que fins ara ocupava el músic Robert Brufau, un vell conegut de la casa que l’ha dirigida set anys i on hi ha treballat uns quatre lustres, qui ben aviat s’exiliarà nord enllà —on diuen que la gent és blablablà— com a nou director de programació del Konserthuset i l’Orquestra Reial Filharmònica d’Estocolm. Tot això és sabut pels quatre gats que vivim encastats al pentagrama i és normal que la gent poc ociosa no en sàpiga res i pari de llegir aquest article només veient-ne el títol. Nogensmenys, aquest m’ha semblat un nomenament —i per tant, un canvi d’era a L’Auditori— amb un ressò especialment escàs, tant pel que fa l’avaluació del passat recent com del futur.
L’actualitat periodística o el safareig ciutadà no és la mesura de totes les coses, però cal insistir en el pes d’aquest silenci administratiu la discussió cultural per allò que explica de la pròpia entitat; i servidor diria que tot aquest clima general de sotto voce certifica que, ara per ara, L’Auditori és una infraestructura amb una rellevància més aviat inexistent. Els amants de l’estadística em rebatran, com passa sempre en aquests casos, amb un munt de macro-dades sobre concerts, iniciatives, estrenes de compositors locals, i, en l’argot particular dels buròcrates, aliances que s’han anat teixint amb el mercat internacional. Però si parlem com els homes, clar i desagradable, diria que als darrers anys L’Auditori no arriba als mínims que cal exigir a un equipament musical públic. Primer, que fomenti una idea del mateix art sonor i l’elevi a la màxima excel·lència i, segon, que tingui cura del nostre patrimoni.
Dit encara d’una forma més crua; la millor forma d’avaluar la salut d’una sala musical és preguntar-te quin és el darrer concert memorable que en recordes. D’altre coses no, però servidor té una bona memòria sonora i, en el cas de L’Auditori respondria, aquesta qüestió amb un silenci digne del mestre Cage. Paral·lelament, i a diferència d’ens amb una línia artística clara, innovadora (i en alguns casos de gran cura patrimonial) com ara el Liceu de Joan Matabosch, el TNC de Xavier Albertí, el Lliure d’en Rigola… hom no acaba de tenir clar quines són les idees mestres de L’Auditori o, dit de forma més planera, quin tipus d’experiències musicals hi pot trobar el melòman de la ciutat i del país. Part d’això s’encarna al seu motor neuràlgic, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, una formació que —pesi a qui pesi— no arriba la segona divisió europea i viu allunyada de l’ambició artística.
Em sobta que poca gent s’hagi sorprès del fet que Robert Brufau, per comptes de continuar amb el seu projecte, abandoni l’Auditori per cercar el caliu del fred en un càrrec de rang menor. També és notori, insisteixo, que l’arribada de Medem no hagi vingut acompanyada d’un debat necessari sobre com s’ha de poder ressuscitar una entitat que vaga sestejant dins l’espai sideral de la nostra vida cultural. A casa som poc desconfiats, i estic segur que en Víctor ja té algunes idees sobre com fer més sòlida la comunitat que gira entorn de L’Auditori; Medem té experiència contrastada al món privat (nota per a futurs concursos; millor si no poseu l’antic jefe del candidat al jurat de la cosa…), coneix notablement el model germànic d’orquestres i ha gestionat el món del lied amb iniciatives esperançadores. Però ara comandarà un tòtem on hi ha poc afany de revolució i molta, però que molta, parsimònia existencial.
No es pot millorar la imatge i el perfil d’una entitat sense fer una anàlisi realista i poc complaent de la mateixa. Ara per ara, i és un pensament ben comú dins els gestors musicals de la ciutat, L’Auditori fa una oloreta de malastruc que serà difícilment redreçable. Res em faria més il·lusió d’haver pecat de tribunero pessimista i que el nou director sigui capaç de ressuscitar el moribund. Se li gira feina, i necessitarà molta força.
