Era negra. La façana posterior de la Casa Batlló no era de tons clars com es creia, sinó que era negra, amb les baranes en blanc —més concretament, cerusa—. Després d’un any de treballs i d’una inversió de 3,5 milions d’euros, la façana posterior i el pati de la planta noble de l’emblema modernista tornen a lluir com Gaudí els va concebre fa més d’un segle.
Ara, un jardí vertical en una garlanda de mosaic grimpa pels laterals de la façana en tons clars, que es reprodueixen en balcons coronats per portes de fusteria verda. Sota la façana, el pati, en el qual ha emergit una nova estructura que recupera part d’una singular pèrgola que topa amb la paret del fons fonent-se en un mosaic que “explota en color”, com descriuen l’arquitecte director de la Casa Batlló, Xavier Villanueva, i l’arquitecte tècnic, Joan Olona, des d’un despatx a la part alta de la casa modernista en el qual no amaguen la seva sorpresa per les troballes inesperades que han anat descobrint durant el procés.
El testimoniatge sobre la pèrgola i aquest fons del pati ha arribat a l’actualitat a través de fotografies, mitjançant les quals s’han pogut reproduir els originals. No obstant això, no passa el mateix amb els colors: no hi ha documentació gràfica o escrita que reculli l’aspecte definitiu de la façana tal com la va concebre Gaudí. De fet, l’única foto que es conserva d’aquell moment de la façana posterior no ha aclarit l’assumpte, sinó que ha contribuït a la confusió: una imatge de 1906 que deixa entreveure la paret en un color clar ha fet pensar durant anys que originalment era blanca.
No obstant això, la Casa Batlló no estava acabada el 1906: encara que l’obra principal va acabar llavors, els treballs van continuar desenvolupant-se fins a anys després, la qual cosa obria la possibilitat que la façana posterior no estigués acabada quan es va fer aquella fotografia. I, davant el dubte, ciència: “El que vam fer va ser analitzar els materials que tenim en la façana; vam extreure mostres per verificar amb microscopis les capes que hi ha hagut en cada element, fins a arribar al límit de l’original”, explica Olona. És el que tècnicament és l’estratigrafia arqueològica: l’estudi de la superposició de capes, que pot fins i tot indicar quants anys han correspost a cadascuna analitzant la quantitat de pols que va arribar a acumular.
“Quan vam anar a fer l’estratigrafia, vam veure que la capa original era negra. No és una decisió tècnica, sinó que ho determinen les proves científiques amb proves en tota la façana: l’acabat original és el negre”. El mateix procés es va seguir amb tots els elements de la façana, des de la fusteria fins a les baranes, que han portat al verd i al blanc. Aquest blanc, aquest cerusa, es correspon realment al producte de protecció que se solia aplicar al ferro, i que Gaudí va deixar en tot l’edifici; en el microscopi s’identifica sense cap dubte, i és que inclou uns petits pigments blaus inconfusibles. Per aplicar aquestes complexes tècniques, més habituals en arqueologia que en arquitectura, la Casa Batlló ha recorregut a laboratoris d’institucions com el CSIC i la Universitat Politècnica de Catalunya, i fins i tot de més enllà de Catalunya.
Uns 60 operaris, 40 artesans i una desena de membres de l’equip tècnic han treballat en la restauració
Aquesta recerca s’ha baixat fins a terra, originalment recobert de dibuixos geomètrics de colors. Eren peces de mosaics Noia, realment concebuts per a interior, que van començar a presentar problemes pels canvis de temperatura i la pluja. Amb els anys, es van anar fent reparacions i canvis, fins que, com van comprovar mitjançant l’anàlisi de les peces, no va quedar-ne ni una de sola d’original. I aquí, la Casa Batlló va posar en marxa un altre procés: va treballar amb especialistes del mateix Paviments Noia per validar un nou producte amb la mateixa aparença però amb més resistència. “Hem reproduït formalment el que teníem d’origen amb un paviment Noia millorat quant a característiques físico-mecàniques”, que evitaran els canvis de colors pel sol, les afectacions per la temperatura i que pugui absorbir les taques de la brutícia que arribi a la seva superfície, com relata Villanueva.
Però la sorpresa més gran que es van endur els experts no és precisament visible. “L’interior dels balcons és un sistema tensat que no havíem vist mai”, ressalta Villanueva. Per aguantar els balcons voladissos, Gaudí no va utilitzar bigues, sinó un enginyós sistema mitjançant el qual va col·locar un petit perfil en l’extrem del balcó i el va fixar a la biga de l’edifici ja existent mitjançant un passamà que va recargolar per a maximitzar la seva capacitat portant. “És una solució de mínims que és capaç de suportar molta càrrega”, explica Olona, encara amb sorpresa.
En el procés, es van desmuntar totes les baranes per retornar-les al seu estat original, “com un mecano” compost més de 500 peces. Després, és clar, havien de tornar a col·locar-se en el mateix lloc exacte, i més tenint en compte la complexitat de l’enginy que aguanta els balcons. Per assegurar-ho, una altra vegada, ciència i, sobretot, tecnologia. “Vam generar un núvol de punts de tota la façana, amb les mesures reals mil·limètriques punt a punt i amb la seva geolocalització”, narra Olona. Per rearmar les estructures, unes ulleres de realitat virtual van permetre als operaris col·locar cadascuna de les peces en el seu lloc original exacte.
En total, han participat en aquesta recuperació de la façana posterior uns 60 operaris, que se sumen a 40 artesans d’àmbits com la forja, el vidre i la fusteria. A ells se sumen l’equip tècnic d’una desena de persones que ha treballat en el projecte, a més dels professionals de laboratoris i els que han col·laborat per reunir documentació. Desenes de persones alineades per retornar al seu estat original una peça clau d’una de les més emblemàtiques joies modernistes barcelonines. En ella, segons Villanueva, “la façana posterior té tant d’interès o més que la principal”, davant la qual s’amunteguen centenars de turistes diàriament al Passeig de Gràcia: “Pot ser menys lluminosa, però és extraordinària”.
