A casa sempre hem viscut lluny de les aglomeracions i del rebombori, la qual cosa —a banda de convertir-nos en individus endreçadament avorrits— ens ha allunyat de l’univers de la xerinola i de la festa major. Però també som una llar orgullosament mediterrània, amb la qual cosa no fem escarafalls quan la civilitat i l’ordre es trenca (momentàniament, of course) per regalar-se una lliscada conjugal amb el caos. En aquest sentit, ens plau que qualsevulla festa major —lluny d’assemblar-se al Fòrum de les Cultures o a un còctel d’intel·lectuals del CCCB— sigui un espai fogós on hom pot regalar-se una pixadeta fora de test o un joliu carquinyoli a una cantonada. Tota aquesta metafísica de tres al quarto ve a tomb perquè el nostre Ajuntament ha prohibit als bars de Gràcia la instal·lació de barres i tiradors de birra a l’exterior durant les festes, per així controlar millor les previsibles tones de vòmit i pixera.
Tirant de diccionari legalista i progre, l’administració addueix que la normativa (segons sembla, vigent anys enrere abans de la polèmica) comportarà celebracions més inclusives, sostenibles i amb menys tendència a la massificació. La cosa té certa conya, perquè a les associacions de veïns sí que se’ls permetrà disposar de barres per vendre tot tipus de begudes als seus carrers, sota l’excusa que el mam és un dels principals suports econòmics a l’hora d’engalanar la barriada. Aquesta excepció al que els cursis anomenen “les normes convivencials” no és l’única, car qualsevol passejant de les festes pot comprovar com a Gràcia de sempre s’hi organitzen concerts de música prou discutible a hores on tots hauríem de clapar. Per tot això, entenc molt bé l’enuig dels nostres estimats baristes; no només per la discriminació que citava, sinó perquè se’ls assenyali com la causa primordial de tota la disbauxa.
De fet, que els establiments puguin distribuir millor les zones de servei de mam amb tiradors exteriors és quelcom que —lluny de promoure el caos— acostuma a facilitar l’endreça i la distribució de les masses. Al seu torn, i els parla un antic expert en temes alcohòlics, els faig saber que si una persona té la noble intenció de viatjar a Gràcia per tajar-se i acabar tintant la via pública amb la seva pixera, ho farà igualment encara que hagi de dur-se els barrils de cervesa de casa. Si l’administració està preocupada per la venta excessiva d’alcohol i la hipotètica manca de civisme que poden comportar les borratxeres, té una opció molt més fàcil que limitar la feina dels professionals de l’hostaleria; a saber, intentar que la policia compleixi la seva funció i multi la gent que embruta la via. Però promoure un guirigall natural com les festes i fer-se el sant fent veure que ho regules, ai las, resulta un alehop de doble moral…
Si el lector és un indígena gracienc de tota la vida, tindrà la temptació de respondre’m que la meva opinió és producte de l’estrangeria i que, si vull més cervesa pels altres, que vingui jo mateix a netejar-ne les conseqüències. Que no s’esverin, puix que servidor habita a Ciutat Vella i està ben avesat a topar-se contínuament amb homenatges a Jackson Pollock en forma de vòmits i a surfejar per la Baixada de Santa Eulàlia amb tota l’alegria del món entre un immens catàleg de tifes. Jo entenc que l’administració vulgui facilitar unes festes el màxim de compatibles amb l’enteniment; l’únic que goso discutir és que tot això no té res a veure amb el fet que hi hagi 120 establiments de Gràcia que puguin instal·lar els seus tiradors al carrer durant quinze dies. Cal esmenar la conducta humana, si és el cas, no pas la feina dels professionals que l’aprofiten per guanyar-se la vida decentment.
Fa segles que, com la majoria de veïns graciencs, evito les festes per no acabar amb els timpans destruïts i amb una dosi extra d’alprazolam. Però enguany hi aniré, i aprofitaré la presència dels nostres estimats baristes —una part essencial de la cultura barcelonina— per afluixar la mosca i beure un parell de cerveses sense alcohol en una d’aquelles places espantoses del barri. Si m’agafa pixera, justament gràcies als baristes, podré dirigir-me a llurs serveis a l’hora d’expulsar els romanents d’aquest líquid horripilant. Fet el gasto, tornaré mig nostàlgic a casa, amb una mica d’enveja dels conciutadans que encara poden tastar la civada com déu mana, amb la seva quota natural d’alcohol. I si hi ha una part ínfima dels meus impostos que cal dedicar a netejar les restes de la batalla, doncs tal com van les coses, la continuaré pagant molt gustosament.
