Cortines platejades, emblanquinades i vermelles que fan ploure, nevar o sagnar. A la retina ens quedarà això, a l’oïda la tendència consonàntica del txec i una música breu, concisa, sense temps per floritures, i al cervell una història que enfronta l’instint natural, perillós i alhora innocent, amb la sempre culpable maldat humana. La història, la faula, la novel·la en forma de còmic (de diari local de Brno) en què es basa el libretto de l’òpera no acaba bé. D’acord. Però si l’obra parla de la caducitat humana i de la força inesgotable de la natura, de vegades la societat (aplegada al Liceu en una encomiable representativitat) s’assembla més a un fenomen natural que a una convenció humana. De la mateixa manera que El cant dels Ocells, interpretat abans de l’obra per transmetre un missatge de pau, s’assembla més a una música de la natura que a un ideal humà aparentment impossible.
Molts polítics, dilluns. Excepte la sonora absència del president Illa i de l’alcalde Collboni, compensada per la presència de la segona autoritat del país, el MHP Josep Rull. Però també hi havia molts empresaris i molts artistes i creadors, en una fotografia de vitalitat social que donava esperança i convidava a somriure malgrat la pluja general (no metereològica, però sí atmosfèrica).
Pluja, neu, sang, cortines. Bosc. A Janácek li encantaven els animals, i escoltava els seus sons, malgrat que en aquest cas les caracteritzacions dels protagonistes principals eren austeres i de roba de carrer (en contrast amb les dels pollets, exagerats i monadepasqüenses). La veu del baríton Peter Mattei brilla dins la foscor de l’ànima del guardabosc, i la guineu, Elena Tsallagova, quedava una mica eclipsada per la forta personalitat del guillot de qui s’enamora (Paula Murrihy). Mentrestant els telons platejats s’alcen i davallen en diverses capes i diries que el que fan és ploure, però potser només fan de bosc oníric (i bell, tot s’ha de dir), mentre els personatges apareixen i desapareixen constantment de sota terra. En aquest bosc ha quedat desterrat el verd. Hom diria que el groc intens dels pollastres intenta donar alguna alegria als ulls, però la intenció escenogràfica és austera i elegant. Fosca i brillant alhora. Un joc de reflexos.
Malgrat tot, encara és en els animals on descansa algun color i en els humans on desapareix: nosaltres som les ombres torturades, malvades, grises. Els animals es mengen entre ells, sí, però són dignes d’atenció i es conformen amb ser criatures. I els ocells piulen, i entre piuleigs s’entenen, o s’enfaden, però l’òpera s’agafa molt més a ells que no pas als humans, els veritablement previsibles de la història. Tan previsibles com el joc de peus en còpula que en un moment donat apareix rere la cortina, en un toc humorístic al meu parer innecessari i groller (no per ofensiu, sinó per infantil). La música de Janácek té alguns passatges indissimulablement romàntics, tendres, humans, per molt que en general la peça es vesteixi d’anys vint i d’impressionisme abstracte.
Com deia, a la moqueta vermella de l’entrada (per fi una entrada ampla i lliure d’obres!), als passadissos i al saló dels miralls, hi havia Barcelona. El pols de la societat barcelonina més inquieta o bé més influent. He de dir que aquesta vegada el retrobament sonava a resistència, a paradoxal brot verd, en aquella part de la societat cultural, política, empresarial que es resisteix a difuminar-se en un lacònic cant del cigne. Com si ens trobéssim davant d’un “Va, pensiero!” esperançador (i post-octubrista), totes les presències conferien un escalf especial. Ningú no sembla controlar res, l’ambient politicosocial posava més aviat tristor o preocupació en algunes converses, però eren les mateixes presències les que transmetien confiança. Hi som, inevitablement, com una sort o com una condemna, com una guineu que traspassa el seu esperit d’avis a fills i de fills a nets. El guardabosc mata la guineu, però el seu esperit rebrota sempre. Només cal buscar entre les cortines.
