Si haguéssim de definir el món d’avui, bé ho podríem fer amb el titular “l’era de la desconfiança”. Tots desconfiem de tots i de gairebé tot. S’ha trencat el vincle emocional i de confiança individual i col·lectiu ja no només amb les institucions, també amb les empreses, les ONG i els mitjans de comunicació. Així ho reflecteix el prestigiós informe Edelman Trust Barometer 2025, que revela un escenari marcat pel descontentament profund i la pèrdua de confiança global. Sis de cada deu persones declaren un nivell moderat o alt de greuge cap a governs i empreses, mentre creix l’acceptació de mètodes de protesta i activisme hostils (fins i tot violents), i molt especialment entre la joventut. Un pessimisme generacional generalitzat perquè només un terç dels enquestats creuen que la pròxima generació viurà millor que l’actual.
Però hi ha un indici d’esperança. Mentre l’informe mostra aquesta creixent desconfiança global, també indica que la confiança es construeix des del que és local. En un moment d’incertesa i desconfiança en el present i el futur, és més important que mai desplegar una nova “política dels afectes” i això es fa de manera eficient des de la comunitat, el territori i la proximitat. És en aquest context, torna a cobrar sentit el propòsit social de les ciutats per reconstruir la legitimitat social col·lectiva. És a la proximitat on les institucions i les empreses han de demostrar amb fets —no només amb paraules i discursos— que poden ser part de la solució al malestar social reconstruint la idea de progrés. Un progrés basat en una agenda política, social, cultural, mediambiental i tecnològica actualitzada per fer front als reptes del s. XXI amb l’ètica, la transparència i l’eficiència com a factors crítics per construir una nova legitimitat.
Des de fa uns anys, hem invertit principalment en només una pota de la innovació, el de la tecnologia, posant de moda el terme Smart City, la ciutat intel·ligent. Un model de referència per gestionar les nostres urbs mitjançant un ampli ventall de tecnologies digitals, amb la connectivitat com a nou mantra, en àmbits com la sostenibilitat, la mobilitat o la gestió de l’espai públic per millorar la qualitat de vida de les ciutats. Un enfocament benintencionat i necessari, però del tot insuficient. Els nous profetes tecnològics proclamaven que un nou determinisme tecnològic –o tecnoutopia– des de les ciutats vindria a solucionar la majoria dels problemes i dels reptes que afrontem a l’era de la societat digital i del coneixement. Però la realitat mostra que la tecnologia sense equitat, i sense un enfocament i sensibilitat humana, pot generar, ja ho fa, noves bretxes i desigualtats.
El concepte Smart City ha quedat així encotillat en un concepte tecnològic que necessita ser revisitat i completat amb un enfocament humà i molt més sostenible tant des del punt de vista social com cultural. Aquesta seria la visió de la ciutat 5.0. Una visió urbana que emana del concepte de la Societat 5.0 introduït pel govern japonès el 2016 al V Pla Bàsic de Ciència i Tecnologia per definir l’emergent Societat Superintel·ligent —the Super Smart Society—. És un concepte de societat centrada en l’ésser humà, i no tant en la tecnologia, on el desenvolupament econòmic i la resolució dels problemes socials siguin compatibles entre si mitjançant un sistema altament integrat entre l’espai físic i digital.
És evident que les ciutats intel·ligents poden suposar un salt quantitatiu i qualitatiu per dotar de més eficiència la gestió urbana, però la tecnologia no és neutral per naturalesa. Tot i que és una eina imprescindible per a la innovació de les polítiques públiques així com per a les empreses, també poden exercir un impacte negatiu no desitjat entre importants col·lectius o els ciutadans. La realitat mostra que alguns avenços tecnològics no estan dissenyats per afavorir la societat o l’interès comú, sinó que serveixen eminentment els interessos corporatius d’algunes companyies. És per això que cal introduir una nova dimensió en la reflexió sobre el desplegament de les Smart Cities donant una nova centralitat al concepte de “benestar urbà”.
El repte rau en com aconseguir dissenyar ciutats en què la tecnologia a les ciutats no només sigui eficient, sinó també humana. Les polítiques de benestar urbà, o de la Ciutat 5.0, podríem definir-ho com el conjunt de les polítiques i accions tant des del sector públic com el sector privat que es tradueix en un equilibri raonable entre les necessitats econòmiques, ambientals, culturals i socials de les persones que habiten o usen la ciutat. Mentre que la idea de la ciutat intel·ligent s’ha centrat en sensors, dades i algorismes, la ciutat 5.0 no és només la ciutat més connectada tecnològicament, sinó aquella que ho està també a les grans cadenes de valor, com en la connectivitat emocional amb els seus residents i amb qui la visiten. No es tracta de millorar processos, sinó fer-se càrrec de les necessitats de les persones, és a dir, la salut, la seguretat, el sentit de pertinença i la felicitat.
En els darrers anys hem vist néixer diferents megaprojectes intentant dissenyar la ciutat perfecta amb projectes futuristes, intel·ligents, verds i sostenibles com a millor somni d’alguns líders polítics o de grans magnats. Es tracta de ciutats construïdes des de zero que prometen resoldre amb noves tecnologies, nous processos, formes i materials per a afrontar els grans desafiaments a què s’enfronten les ciutats com ara la massificació, la mobilitat, la contaminació, la desigualtat, la inseguretat o la sostenibilitat de l’aigua, l’energia i els residus. Impulsades per un nou urbanisme utòpic, normalment estan orientades a les classes altes per oferir-los una nova terra promesa on la vida seria perfecta.
“La veritable intel·ligència urbana no es mesura en megabytes, sensors, processos o algorismes, sinó en el benestar humà compartit”
No obstant això, dels més de cent projectes de noves ciutats intel·ligents de llarg a llarg del planeta, cap d’elles ha aconseguit posicionar-se com una ciutat de referència o veritablement aspiracional. El seu pecat original està probablement en la mateixa concepció, voler dissenyar l’ànima d’una ciutat amb tecnologia, quan les dinàmiques econòmiques, humanes, socials i culturals no es construeixen o dissenyen en un projecte, sinó que es generen gràcies a la convivència i la interacció entre les persones per constituir una comunitat de destinació.
La ciutat del futur no serà mai una ciutat perfecta. Tampoc seran les més automatitzades, sinó aquelles que aconsegueixin maridar de forma intel·ligent innovació i empatia, eficiència i convivència. La veritable intel·ligència urbana no es mesura en megabytes, sensors, processos o algorismes, sinó en el benestar humà compartit. La tecnologia pot ser una gran aliada del benestar, però sempre que es faci servir amb un clar propòsit social.
