“Des d’un punt de vista literari tracto de no analitzar-me massa. Només et diria que no em considero especialment imaginatiu, però sí un escriptor intuïtiu. Crec que relaciono bé les coses”. Álex Chico beu un glop de la cervesa acabada de servir, mentre les notes de Crazy feeling de Lou Reed inunden la incipient nocturnitat del Bar. “Una mica com els ‘deliris de relació’ als quals es referia Sebald”, afegeix. I riu, colzat a la barra.
“Escriure et dona una pàtina de protecció, t’embolica en un mantell d’autoficció que et permet sentir-te més còmode en una realitat que mata, i de la qual l’escriptura et pot salvar”, raona. I això explica, almenys en part, l’obra d’un autor que sempre es basa en realitats —factuals o percebudes— com a pretext sobre les quals construir poemes i novel·les en què les sinapsis establertes al seu cap conformen la fesomia del relat.
Collita de 1980 i d’ascendent placentí, Álex va debutar als vint-i-vuit anys amb el poemari La tristeza del eco i, des de llavors, ha anat sumant un corpus literari que abasta diversos poemaris i assajos, una personal guia literària de la seva ciutat —Barcelona, mapa infinito— i diverses novel·les del gènere que ell defineix com a “assaig ficció”. Títols com Los nombres impares o Un final para Benjamin Walter en què conflueixen l’obsessió per personatges i fets reals entrellaçats en el marc d’una ficció que es nodreix d’infinits referents literaris i culturals.
En aquest sentit, la nova obra que acaba de publicar, Geografía escrita (Candaya), transcendeix la condició de llibre de viatges per a endinsar-se en les panoràmiques literàries de Roberto Arlt, de Pessoa, d’Alfred Döblin, de Capote o de Mónica Ojeda. Passejos per Guayaquil, Buenos Aires, Quito, Berlín, Lisboa… Carrers, paisatges i paisanatges descrits a través de les plomes que els van glossar. Dels ulls que els van estimar, de les pells que els van viure, de les oïdes que van escoltar els seus rumors, i van plasmar tot allò sobre paper.
Epifania adolescent
Quan tenia sis anys, Álex Chico s’aixecava aviat al matí i s’anava al saló “a dibuixar i escriure petites històries”. Quan en va tenir quinze, durant un d’aquells estius que es fan llargs i tediosos, van caure a les seves mans alguns volums de la sèrie Alianza 100. Allà hi va viure dues epifanies literàries: “llegir La infancia de un jefe, de Sartre, i poc després El perseguidor de Cortázar, mitjançant el que a més vaig acabar entrant en el món del bebop a través de Charlie Parker i Dizzy Gillespie”.
A l’institut escrivia poemes i lletres de cançons i, de sobte, als disset, tot es va alinear. Ho va tenir clar. “Va ser un moment d’or, una època repleta d’estímuls en què em vaig posar a escriure molt i vaig començar a albirar un futur com a escriptor, a tots els nivells”. Va ser com connectar-se de manera clara amb el propòsit de la seva existència.
“Vaig acabar estudiant filologia hispànica a Salamanca i allà vaig passar de ser el raret per ser aquell que escrivia al fet que els estranys fossin aquells que no escrivien”, riu. Des de 2005, es dedica a ensenyar en un institut i a exercir la crítica literària des de la revista Quimera, de la qual forma part del consell de redacció, “tot i que al novembre els actuals membres del consell deixarem la redacció de la qual s’encarregaran altres persones que li donaran un altre enfocament. És sempre necessari anar renovant projectes d’aquest tipus”.
I, per descomptat, abans de res, continua escrivint, posant-se a resguard d’aquest món que mata. “Ara mateix, a més d’un nou poemari, estic treballant en un nou assaig ficció centrat en la figura de l’artista Ricard Opisso”, anuncia, a propòsit d’un dels més il·lustres dibuixants i cronistes gràfics de Barcelona.
Una discussió entranyable
“Barcelona és la ciutat que ha configurat la meva manera de veure el món, que més m’accepta i més em rebutja, que m’ha fet gaudir més i patir més, l’indret on vull tornar quan estic fora”, explica el parroquià, que també ha viscut a Plasència i Granada. “Barcelona és, com la descriu Josep Pla, una discussió entranyable”.
La ciutat, que té presència en tota l’obra de l’autor, és objecte de la seva adoració, encara que, com a bon barceloní, no pot evitar una parcial component d’odi, “per la seva despietada desmemòria, per com oblida molts dels noms que l’han consolidat, recordant només uns pocs i obviant tots els altres”, lamenta, liquidant d’un últim glop la seva cervesa i preparant-se un cigarret que sortirà fora a fumar.
— El que no ha de caure en aquesta amnèsia forçada és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar. No sé si, sent l’hora que és, et vindrà de gust sopar alguna cosa de la carta, unes tapes o un entrepà…
Álex Chico somriu. El ritme festiu de Centro di gravità permanente de Franco Battiato sobrevola l’atmosfera del local. La nit s’anima.
— Vinga, faré unes tapes— decideix l’escriptor, rememorant amb afecte el seu pas pels millors i pitjors bars de Granada.
