L’arxiu d’una ciutat és com el seu hipocamp, l’estructura clau que consolida els seus records a curt, mitjà i llarg termini. Sense la tasca d’emmagatzematge, estudi, interpretació, classificació i descodificació dels seus documents, dels seus arxius històrics i administratius, una urbs vagaria amnèsica en el temps. Sense un bastiment capaç de posar, a cada moment i lloc, i de forma organitzada, aquells records, aquells fets del passat que la defineixen com un ens viu singular. Seria una ciutat buida, lobotomitzada, que ignoraria pràcticament tots els seus perquès, els seus quans i els seus coms.
Des de l’any 1249, l’Arxiu Municipal de Barcelona ha vetllat, a través del compromís de generacions d’arxivers, i en els contextos històrics, socials i culturals més dispars, per mantenir viva la identitat de la ciutat a través de la seva memòria documental. Professionals que s’han succeït, els uns als altres, en la tasca d’atresorar i processar tones de documents, en un ofici que, al llarg dels segles, especialment en les últimes dues dècades, ha evolucionat fins a canviar completament.
Tota aquesta història es recull ara en el volum Fem Arxiu, construïm ciutat (Ajuntament de Barcelona) que repassa els gairebé 800 anys de recorregut de l’Arxiu de la mà de Ramon Alberch i Fugueras, autèntica eminència en la matèria. Format en Història, aquest gironí que es va enamorar ràpidament “d’aquesta professió en què el dia que prens possessió del càrrec tens 500 anys de feina endarrerida” ha estat –entre moltíssims altres càrrecs– director de l’Arxiu Municipal de Girona entre 1978 i 1989, de l’Arxiu Municipal de Barcelona entre 1990 i 2004 i del sistema d’arxius de Catalunya, entre 2004 i 2010.
Una història turbulenta
La de 1249 era una Barcelona dinàmica que vivia un moment àlgid com a important nucli urbà de la Corona d’Aragó. Mentre els antics senyors feudals dequeien, la ciutat experimentava un auge del funcionariat que responia al creixement d’estructures jurídiques, sociològiques i burocràtiques. “Barcelona tenia ja les seves estructures de gestió territorial com el Consell de Cent, però, a poc a poc, Jaume I va anar donant-li més poder fins que, l’any 1249, estableix les bases del govern municipal a través d’un privilegi, del qual es derivaran diverses figures de la gestió ciutadana”, explica Alberch. “De fet, si mires les llistes de càrrecs públics d’aquella Barcelona t’adones de la importància que tenia com a port del Mediterrani i com a pol d’atracció. Tenia una potència econòmica enorme!”, afegeix.
Al principi, la història de l’Arxiu està íntimament relacionada amb els ordes religiosos. “Quan es va crear, l’Ajuntament es va adonar que no tenia un espai físic on poder anar atresorant els documents, així que els dipositava en convents religiosos. El primer va ser el dels Dominics de Santa Caterina, encara que al cap d’una mica més d’un segle, arran d’un contenciós entre el poder municipal i la Inquisició, els documents van ser traslladats al convent dels Franciscans”.
Malgrat els diversos canvis d’ubicació, el pitjor moment de la història de l’Arxiu va arribar en 1714, amb el Decret de Nova Planta dels Borbons. “En aquell moment en què la Il·lustració posava en valor la importància dels arxius, els Borbons van voler castigar Barcelona per haver-se posicionat en favor dels Àustries i un dels fronts que van atacar va ser el del seu arxiu municipal. Era una manera més de treure-li poder a aquella ciutat tan potent, un objectiu que, a més entrava, perfectament en el seu esquema centralista. D’aquesta manera, l’any 1718 anul·len la plaça d’arxiver major i decideixen que seran els regidors de la ciutat –en realitat, tots pertanyents a la noblesa catalana– qui, de manera periòdica, s’aniran alternant per a mantenir l’arxiu. I és clar, els nobles podien cobrar per aquest servei, però gairebé ningú feia acte de presència”, lamenta Alberch.
Aquell abandonament, que duraria fins al següent segle, tindria conseqüències nefastes a nivell de conservació del corpus documental. “Avui dia, de llibres del Consell de Cent només es conserven 29 volums del període entre 1301 i 1433, quan s’haurien de conservar com a mínim uns 130, ja que eren anuals. I del registre de deliberacions, que recullen les actes de les reunions del Consell on es feien constar les decisions i acords més importants, es conserven 223 volums del període que va de 1433 a 1714, quan hauria d’haver-hi uns 280”.
Salvar les restes del naufragi
El segle XVIII va ser un temps catastròfic per a l’Arxiu. “Antoni de Capmany se’n feia creus, quan explicava en quines condicions es trobava els documents que el van ajudar a escriure les seves Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Allò estava deixat de la mà de Déu fins que, l’any 1821, en ple trienni liberal, tenen lloc reformes polítiques i administratives com l’organització provincial. Així, l’arxiver Joan Maymó rep l’encàrrec, per part del síndic Francesc Tomàs, de reflotar l’Arxiu i salvar les proverbials restes del naufragi”, relata l’autor de Fem Arxiu, construïm ciutat.
D’aquesta manera, entre 1821 i 1848, l’Arxiu viu una etapa de recuperació i consolidació a través de diverses reformes i reorganitzacions, i experimenta un important auge entre finals del XIX i 1910. “És el moment de la Reinaxença i, més endavant, del Noucentisme, i en aquest context es consolida el concepte de l’arxiu com a centre de recerca vinculat al romanticisme i al nacionalisme, a la recuperació de les glòries catalanes, del passat esplendorós del nostre país. I ja en 1917, en plena efervescència d’una burgesia enriquint-se moltíssim gràcies a la neutralitat del país durant la Primera Guerra Mundial, es funda l’Arxiu Històric de Barcelona”.
Sobreviure a la Guerra Civil
El llibre del Ramon Alberch narra les vicissituds de l’Arxiu durant la Guerra Civil i explica com es van salvar dels bombardejos molts dels seus documents. “La figura clau és Agustí Duran i Sanpere, un catalanista moderat, noucentista de cor, que durant la guerra es va anar emportant els documents a llocs aïllats, com Viladrau, per a salvaguardar-los. En acabar la contesa li van fer un judici de depuració, però molta gent va anar a testificar a favor seu. Persones a qui havia ajudat, capellans, burgesos… Uns testimonis als quals es va sumar el reconeixement per haver salvat tants documents històrics, administratius, però també religiosos. I, al final, va ser readmès al seu lloc d’arxiver i va dirigir l’Institut Municipal d’Història de Barcelona fins a 1957, any en què va esdevenir president de l’Institut de les Lletres Catalans. Com acostumava a ser habitual en aquella època, i fins a 1975, any de la seva mort, Duran va viure en el mateix arxiu, a la casa Ardiaca, juntament amb la seva família”. Alberch sospira. “Allò era molt més que la seva feina, era la seva vida!”, postil·la.
Després de sobreviure a la crueltat de la Guerra Civil, l’Arxiu va encetar un segle XX en què, entre els anys 80 i principis d’aquest segle, anava a experimentar canvis excitants. “A partir de 1987 s’unifiquen els criteris de gestió dels diferents arxius que existien i que, fins a llavors, funcionaven, encara que estaven desconnectats l’un de l’altre. De fet, els directors del municipal i de l’històric ni tan sols es coneixien”.
En aquest temps, la feina d’arxiver ha canviat moltíssim. “La de l’individu que treballa en solitud i silenci, sense parlar amb ningú, aïllat, és ja només una figura retòrica”, aclareix Alberch. Per a ell, els bons professionals d’ara “han de ser capaços de treballar en contacte amb molts altres professionals, des de juristes fins a historiadors, i han de ser, per tant, persones amb molta empatia i capacitat de funcionar de manera transversal amb altres perfils. Alhora, han de ser persones perseverants i pacients i ser molt metòdiques i organitzades. D’altra banda, és cert que amb la IA hi ha algunes feines dins d’aquest àmbit professional que estan desapareixent o ja s’han extingit, i això representa un enorme canvi de paradigma per a nosaltres, i a molts nivells”.
Destí: Can Batlló
Des de mitjans dels anys 80 i fins ara, l’Arxiu ha estat una unitat funcional, que treballava amb un criteri unificat, encara que amb seus repartides en tretze edificis: l’Arxiu Històric de la Casa Ardiaca, que conserva documents del segle XIII fins a mitjan XIX, l’Arxiu Contemporani del carrer Bisbe Caçador, l’Arxiu Fotogràfic del carrer Comerç i els arxius de cadascun dels deu districtes de la ciutat.
“Però, encara que tingui la seva documentació repartida en diferents seus, l’Ajuntament té un patrimoni impressionant, importantíssim, al nivell d’altres grans ciutats europees. Amb la idea de poder-nos comparar amb aquestes, amb París, amb Amsterdam, amb Marsella o amb Viena, que tenen agrupats els seus arxius metropolitans en grans equipaments, neix el projecte de fer el mateix a Barcelona per a donar-li fortalesa, identitat i visibilitat a tot aquest patrimoni que gestionem”, explica Alberch.
Així, està en marxa l’ambiciós pla d’agrupar tot el fons documental que ara es troba repartit en tretze seus en un únic edifici, Can Batlló, una antiga fàbrica del barri de Sants amb 21.000 metres quadrats que acolliran, en futur, els més de 30 quilòmetres que sumarien tots els documents de l’Arxiu si es posessin en fila.
De fet, Fem Arxiu, contruïm ciutat és una derivada d’aquest projecte. “Va començar com un informe que em va encarregar l’anterior director de l’Arxiu, Joaquim Borràs, per a convèncer l’Ajuntament de la importància d’ajuntar tot l’arxiu en un únic equipament”. Amb la celebració, fa unes setmanes, del Congrés Internacional d’Arxius a Barcelona, l’actual directora, Ana Pazos, va tenir la idea de convertir aquell informe en un llibre que expliqués i posés en valor els seus vuit segles de vicissituds.
L’autor somriu satisfet. “En el llibre he concentrat només els aspectes més rellevants, però s’han quedat fora caixes i caixes d’informació”. Dades, històries, personatges i anècdotes que, afortunadament, no s’han perdut en la foscor, no s’han quedat suspesos als llimbs de l’oblit, irrevocablement esborrats de la memòria col·lectiva, sinó que són aquí, a l’abast de tothom. Esperant a ser redescoberts pels curiosos que tinguin el plaer d’aproparr-se a l’Arxiu Municipal de Barcelona.
A la memòria de la nostra ciutat.
