“Sempre m’ha interessat l’aspecte cultural i social de la Història. Més que els personatges, m’interessen les seves relacions, els seus vincles, les xarxes que anaven teixint al seu voltant i que són allò que millor defineix a les persones i les èpoques. Perquè a més això et permet fugir dels blancs i negres, de la polarització, i conèixer les escales de grisos. Si un cosa ensenya la Història és que, per entendre la realitat, cal una certa flexibilitat mental”, raona la historiadora, investigadora i escriptora Teresa Abelló a peu de barra, degustant un gintònic d’última hora de la tarda, al compàs del Jubilee swing de Chick Webb.
Professora a la UB i absoluta referent sobre la història dels moviments obrers a Espanya, assegura que va aprendre a aprendre de la mà d’una mestra anomenada Dolors a l’escola rural de la seva Vinaixa natal. Aquell va ser el principi, la primera porta d’una ment que mai deixaria d’interrogar-se ni d’interrogar el seu voltant. “Vaig estudiar Història i el meu avi em deia que m’havia equivocat de professió, perquè la nostra família no tenia cap vincle amb el món acadèmic. Però, finalment, és el que he anat fent i estic satisfeta, perquè a més sempre he procurat treballar temes diversos, tocant pals diferents de forma transversal i anant bastant per lliure”, explica sense perdre el somriure.
Aquest enfocament basat en la transversalitat, en la capacitat d’analitzar una mateixa qüestió, un mateix episodi històric, un mateix àmbit, aplicant diverses òptiques i simultaniejant metodologies, no ha deixat d’acompanyar-la durant tota la seva vida professional. “La meva primera feina quan vaig acabar la universitat va ser molt bonica. Era el principi de la democràcia i els ajuntaments estaven molt actius, perquè es trobaven amb ciutats molt degradades a tots els nivells. Va ser llavors quan em vaig integrar en l’equip dirigit per l’arquitecte Lluís Cantallop participant en el desenvolupament d’un pla urbanístic per sanejar el barri antic de Tarragona, l’anomenada Part Alta”. Durant els següents dos anys, la parroquiana va estar visitant, porta per porta, a tots els veïns del barri per documentar les seves vides i entendre com eren en aquell indret.
Seguint el llegat de Josep Termes
Després de rebre una beca de recerca a Holanda —“que va suposar per a mi un gran canvi, perquè en aquell 1982 les diferències entre Amsterdam i Barcelona eren enormes, a tots els nivells”—, es va doctorar amb la pionera tesi Les relacions internacionals de l’anarquisme espanyol (1881-1914), que seria publicada poc després per l’enorme valor de la seva recerca. “El meu director de tesi va ser l’historiador Josep Termes i Ardèvol, amb el qual estic molt contenta d’haver treballat. Una gran persona. Crec que no hi ha ningú que no en guardi un gran record”.
Termes moriria el 2011 i tres anys després la parroquiana seria coeditora de Josep Termes: catalanisme, obrerisme, civisme, un volum que li retia homenatge mitjançant les aportacions de diversos col·legues de professió.
Aquest llibre se suma a altres com El movimiento obrero en España, siglos XIX y XX, La CNT. Papers d’exili i clandestinitat o el recentment publicat La Vaga de la Canadenca (Rosa dels Vents), documentat repàs a un episodi de gran transcendència històrica, que va portar a ser un dels primers països a implementar la jornada laboral de vuit hores. I on, es clar, no falten citacions de l’admirat i enyorat Termes.
Amable, abastable i, sobretot, anònima
“No soc barcelonina, en el sentit que no he nascut aquí, però em sento molt barcelonina. M’agrada viure aquí perquè a més soc molt urbanita i, tot i haver-me criat a un poblet, no idealitzo pas la vida de poble”, declara la parroquiana amb el gintònic ja a punt d’acabar. “Aquesta és una ciutat amable i abastable que, a més, et permet l’anonimat típic de les grans urbs, fet que a mi m’agrada molt”.
Potser, posada a demanar quelcom, s’atreveix a suggerir “que algunes coses es fessin amb més afecte, ja que crec que algunes intervencions urbanístiques s’han fet sense cura i hi ha aspectes millorables, com la neteja o una permissivitat excessiva que fa que es tolerin actituds incíviques que no s’haurien de permetre”, determina mentre liquida la seva beguda i les notes del Blue minor de Chick Webb ressonen en l’aire.
—El que no és gens incívic és la nostra oferta gastronòmica, per si vols sopar alguna cosa. Tenim de tot: menú, carta, entrepans, plats combinats… tot exquisit!
—Plat combinat segur que no, perquè el detesto!
—Llavors?
Teresa Abelló riu sonorament.
—Doncs mira, després d’un gintònic… que vingui un altre gintònic!— determina, animada per l’atmosfera del Bar.
