Colzat a la barra, Marià Veloy assaboreix el seu croissant i el seu cafè amb llet, mentre les notes d’I’m only sleeping dels Beatles subratllen l’atmosfera somnolenta de les hores matutines. El Bar encara és mig buit i l’escriptor furga en la seva memòria. “Cap als setze anys jo ja pensava en la idea d’escriure llibres. De nen m’havia enganxat molt a la lectura i això de plantejar-me explicar les meves històries va ser un procés natural”, rememora. “Vaig tenir la sort d’envoltar-me d’un grup d’amics que també eren lectors i amb els quals ens passàvem el dia parlant de llibres”. La seva mirada color cafè viatja cap enrere, i sembla tornar a veure les textures d’aquells dies pretèrits.
Per a discutible solaç dels seus progenitors, aquell noi que s’havia enamorat del paper imprès amb els Cinc, els Hollister, Tintín o Astèrix —i que quan tenia vuit anys s’havia topat de cara amb la caducitat de les coses de la vida, quan el seu avi havia mort—, va decidir, assolida l’edat per fer-ho, estudiar Filosofia “per a entendre el món i entendre’m a mi davant d’aquest”. En la seva etapa universitària va ser feliç. Va estudiar alguns homes i dones que han modelat intel·lectualment la humanitat a través de les seves reflexions, va escriure poesia i relat i va debutar, de fet, amb el poemari Venas l’any 1999.
Però tot allò que és bo s’acaba. “El problema va venir quan vaig veure que la filosofia no tenia masses sortides professionals”, riu. Llavors va decidir estudiar un postgrau en edició que li va obrir “noves perspectives sobre l’ofici de llegir i de comunicar-se amb els escriptors”. En paral·lel, es va capficar en la seva primera novel·la, Könisberg, que va veure la llum quan tenia vint-i-quatre anys. “Aquella primera obra estava escrita en castellà, però després d’aquesta vaig virar cap al català –explica–. I ho vaig fer per un motiu de caràcter emocional”.
La veu de l’autoficció
Marià Veloy es defineix, sobretot, com un editor enamorat de la seva feina, que viu entre llibres, textos i la paternitat d’una nena de quatre anys “que requereix molta paciència, sacrifici i compromís, però que gaudeixo moltíssim”. Continua veient-se com un escriptor que ho és en el seu temps lliure, malgrat que, els últims anys, ha publicat diverses obres com les novel·les Contra els homes d’acció, El món comença, L’equilibri i diversos poemaris com El pianista a l’armari o Enforat (premi Ciutat de València d’enguany).
“El fet de passar del castellà al català va ser necessari, perquè vaig començar a treballar amb un personatge d’autoficció molt basat en la meva vida i la meva manera de veure les coses”, argumenta, liquidant l’últim tros de croissant. Un personatge que tenia la seva veu, que utilitzava les paraules que ell utilitza per a designar les coses del món i de la vida. “Emocionalment, m’era molt més proper que s’expressés en català”, postil·la.
S’entén bé en donar un cop d’ull al nou llibre que acaba de publicar, Leverkusen 88 (AlRevés), una novel·la protagonitzada pel seu alter ego on el futbol és quelcom més que un esport, els llocs són quelcom més que espais físics demarcats per unes coordenades geogràfiques i la memòria, l’obsessió, la nostàlgia i la moral són aquells fils que travessen l’espaitemps unint-lo en un relat de derrotes, alegries, desitjos, pèrdua i afectes.
Un llibre que reflecteix un camí que no sempre ha estat fàcil i que, en la vida de l’autor, es condensa en un punt d’inflexió clar. “En una pèssima conjuntura en la qual em trobava fa anys, vaig viatjar a Itàlia, a prop de Bari, i allà hi vaig conèixer una família que em va parlar de no perdre mai la il·lusió pel que s’estima, malgrat els revessos. I, al final, així ho vaig fer i crec que no he deixat de mantenir viva aquesta il·lusió, aquest compromís amb allò i aquells que m’estimo”. I somriu, pensant en la balsàmica transcendència que aquelles paraules van tenir en el seu esdevenir. I que la impermanència de les coses també aplica a aquelles que són dolentes.
Territori natural
“Sempre he viscut a Barcelona, és el meu espai natural, el meu ecosistema. La gran migració de la meva vida ha tingut lloc entre l’Eixample dret i l’esquerre”, explica el parroquià, per a qui la quadrícula de Cerdà és aquell hàbitat que li dona tot allò que li agrada, “els parcs, els forns de pa, els bars de menú, aquest microcosmos de barri que m’encanta”.
Així i tot, continua interrogant-se sobre “si visc aquí per una decisió pròpia conscient o arrossegat per una mena d’inèrcia”. En qualsevol cas, té clar que el seu repte com a barceloní és quedar-se aquí “i resistir per a no perdre la ciutat en favor del turisme massificat i els expats”. I xarrupa les últimes gotes del seu cafè, abans de sentenciar: “o ens quedem aquí i exigim eines i solucions polítiques a aquest problema, o Barcelona continuarà morint d’èxit”.
— Però segurament allò que no cal permetre que mori, ni d’èxit ni de cap altre mal, és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar… S’acosta l’hora de menjar i tenim la cuina ja en marxa…
Mirà Veloy ho agafa al vol. És aquí, ara. Res és permanent, ni tan sols els millors bars. Els Fab Four arrenquen amb Tomorrow never knows. Ha de ser un senyal, pensa.
I, sense perdre el seu ampli somriure, pregunta:
— Què hi ha avui de menú?
