Daniel Anglès és actor, cantant, director teatral i artístic, l’ànima que hi ha darrera de la propera producció al Teatre Condal, Germans de Sang. Una obra prou coneguda pel públic barceloní, alhora nova i de tota la vida, d’aquelles obres musicals infal·libles per la força del seu argument i per l’efecte mirall que provoca.
Anglès ens parla d’aquesta obra però també de la seva carrera, vinculada íntimament a Barcelona i al teatre musical. Tot i que ell, confessa, voldria fer un programa de ràdio.
— Vens d’una llarga trajectòria de musicals, de programes televisius, d’interpretar personatges diversos i de dirigir formats molt diferents… dins d’aquest repertori, Germans de Sang què significa per a tu?
— Primer, des del punt de vista personal, Germans de Sang és el primer musical per a adults en què jo vaig treballar com a intèrpret. I el veig com a espectador l’any 94 quan s’estrena, la temporada 94-95. Aleshores, quan l’espectacle surt de gira per Catalunya, hi ha un actor de la companyia que plega i jo entro a substituir-lo. Per tant, Germans de Sang l’he pogut veure des de fora i des de dins. Vaig complir els 19 anys durant aquest procés.
— I a partir d’aquí…
— Una cosa que jo vaig veure i admirar des de fora, després vaig poder pensar com formar-me part i actuar al voltant de gent que jo admirava i admiro moltíssim. Aquest vincle personal l’havia de destacar. Després, com a professional, li reconec totes les virtuts com a peça de teatre musical, de teatre social i de veritable clàssic.
— Toca temes que segueixen sent molt vigents.
— Per això jo crec que mereix el qualificatiu de clàssic: hi ha espectacles antics, però que no són clàssics. Germans de Sang té aquesta cosa de transcendir temps i espai, per allò que explica. Crec que és una peça molt ben escrita i que a Catalunya té un vincle especial amb el públic, pel que ja va significar en el seu moment. Ara és portar una cosa que el públic, o gran part del públic, coneix i té situada en un lloc de la seva memòria, i això també vol dir tot un munt de coses.
— Però no és el mateix fer-ho al 94 que ara.
— No, ha canviat tot. Ha canviat tot. Bé, i en molts aspectes, no ha canviat res. L’espectacle és una pregunta eterna: la nostra vida, per què és com és? Perquè està escrit en algun lloc i està determinada per una força superior que no controlem, el lloc on naixem, la classe social, etcètera? O bé, per què hi podem intervenir malgrat tot això?
— Per això són bessons: iguals i antagònics.
— Exacte, és la història de dos germans bessons la mare dels quals no se’ls pot quedar els dos, i en dona un a una família benestant. Com de diferents són les vides d’aquests dos germans? Si hagués estat al revés, si el germà bessó que se n’hagués anat amb la família benestant hagués estat l’altre, la història seria igual? O bé la personalitat de cadascun d’ells dos també hagués influït? Això no té una resposta taxativa.
— Les circumstàncies ens condicionen, o les condicionem nosaltres.
— Ho tenim més fàcil o ho tenim més difícil segons on naixem, això està clar. Jo penso que en els moments que estem vivint ara, quan veiem el que passa en molts països del món, amb tants conflictes arreu, aquí tots tenim clar que som afortunats de viure en el país on vivim.
— I per tant això no ha canviat.
— Això no ha canviat, però sí que ha canviat com s’expliquen les històries, com es reben… Tot això ha canviat. L’autor, Willy Russell, quan estrena l’espectacle a finals dels 80 tenia una voluntat de modernitat. Ell volia que aquell espectacle en aquell moment fos un espectacle contemporani. I una de les decisions que hem pres és intentar mantenir aquesta contemporaneïtat, mantenir la cultura contemporània perquè el públic d’avui el segueixi rebent com una cosa que connecta amb el present. Això és una de les coses que fa que no sigui una reposició, sinó una nova versió de l’espectacle.
— Quins canvis destacaries?
— Evidentment el repartiment és diferent, però aquesta no és la peça clau. Aquests mateixos intèrprets podrien fer la versió antiga de l’espectacle. El canvi és més estètic: hem anat a buscar l’abstracció, situar aquests personatges en un entorn que no sigui una reproducció exacta del seu món. Jo hi crec molt, en això. Crec que l’audiovisual acostuma a reproduir els llocs on els personatges viuen, però en canvi un dels poders que té el teatre és que els espais i els llocs els pot suggerir. La imaginació de l’espectador, igual que quan llegeixes un llibre, fa la resta. I és millor i més poderosa que el que tu puguis ensenyar físicament.
— Què més?
— Primer, aquesta abstracció, aquesta contemporaneïtat, la invitació a imaginar amb poca cosa. Després, hem refet tots els arranjaments musicals. Les cançons són les mateixes i el públic les reconeixerà, però està tot completament arranjat per nosaltres. La manera com utilitzem els instruments, els instruments electrònics per exemple…. En la versió original, el narrador era un rocker dels 80. Però la música moderna d’avui és una altra cosa, està més a prop del rap, del hip hop.
— I el text aguanta, doncs?
— És clar, però fem també una feina important de revisió de valors i de lectures que fem sobre els temes de l’obra. Ara hi ha una sensibilitat que no teníem fa 30 anys, que també hem treballat moltíssim i que fa que els personatges siguin més humans. Jo crec que aquesta és una funció de bones persones.
— De bones persones?
— El punt de partida de tots els personatges és la seva realitat personal, però no hi ha un bo i un dolent per naturalesa o d’entrada. En circumstàncies determinades poden fer coses mirant per ells, o pel que ells senten, que poden ser prejudicials per algú altre… però no tenen un mal i un bé determinat. Fan decisions correctes o errònies, però és important que tots els intèrprets puguin entendre per què el seu personatge fa les coses que fa.
— I la coreografia?
— Una aportació molt important, evidentment, és el treball que estem fent amb l’Ariadna Peya. Germans de Sang és una peça que normalment ha tingut molt poca presència coreogràfica, de fet, en la producció original del 94 a Barcelona la Coco Comin va endreçar els dos números més coreogràfics fins a deixar-los preciosos. Però jo aquí volia que el treball físic formés part de la dramatúrgia de la història, posar en escena el que envolta els personatges ,que en la funció original no hi és. Posar en escena aquesta pressió social i aquest entorn dels protagonistes, i volia també plasmar aquest mala averany, aquesta superstició, aquest destí aparentment inevitable. Aquest és el treball coreogràfic que l’Ariadna Peya està fent amb tota la companyia. Això els condiciona, els pressiona, dona una potència, una quantitat de decibels emocionals a la història que crec que és molt impactant.
— I a nivell tecnològic?
— Ens hem atrevit amb una cosa que es diu SACTRAC, un sistema de seguiment dels actors a l’escenari que els posiciona i envia informació tant a so com a llums, per poder fer que l’experiència sigui encara més fina, més precisa, més quirúrgica a nivell tècnic.
“El teatre musical a Catalunya està avui millor que ahir i pitjor que demà”
–— I tu? A banda de no parar: mires enrere, i què veus?
— Jo he tingut la sort de tocar moltes tecles, sempre hi ha moltes coses diferents que m’agrada fer. M’apassiona la part de la pedagogia i la docència, tinc una escola que dirigeixo, m’encanta donar classes… M’agrada dirigir teatre, fins ara he dirigit molt de teatre musical però també estic començant a dirigir teatre de text, que és una cosa que he trigat molt temps a començar a fer i que m’entusiasma… Però és que també m’agrada molt actuar, m’encanta cantar, m’apassiona cantar. Estar dalt de l’escenari també és una cosa que intento fer quan puc.
— I la televisió.
— Mira: sí, la televisió, i Eufòria, és clar… però et confesso una cosa que no he dit mai: la meva gran passió és la ràdio.
— Com?
— El que jo voldria fer és un programa a la ràdio. He estat a Catalunya Cultura, a Catalunya Ràdio, vaig arribar a fer magazín de 4 hores diari d’un dilluns a divendres, Òmnibus. I ara porto quatre temporades col·laborant amb el Toni Clapés, que per a mi és el millor programa de ràdio de la història. El món de la ràdio em fascina, en soc un gran oient, és un medi en què tot agafa una dimensió molt gran. En teatre hi ha molt d’equip però tothom està allà, en un sol lloc, i la televisió és com un monstre que té vida pròpia. Jo em sento molt afortunat per les experiències que hi he tingut, perquè sempre he estat en el món del talent. He estat a Operación Triunfo, al jurat de Oh Happy Day, que per a mi era una prolongació de la meva feina com a director de càsting… I en aparèixer Eufòria ja era una altra cosa: es tractava de posar en escena les cançons d’una manera diferent, amb una personalitat diferent, com a director artístic jo vaig ser molt feliç (tot i que era molt absorbent). Ara bé: no ho deixaria tot per la tele, sinó que ho deixaria tot per la ràdio.
— I el paper d’intèrpret?
— No el vull perdre de cap de les maneres, és clar: perquè com a director artístic gaudeixo molt, però també està bé que de tant en tant et dirigeixin i et diguin què has de fer. Encara que sigui el que per mi suposa un esforç més gran a nivell emocional i a nivell energètic. La meva ànima hi està més exposada.
— Com veus el panorama del teatre musical a Barcelona o a Catalunya?
— El teatre musical a Catalunya està avui millor que ahir i pitjor que demà. N’hem fet més, n’hem viscut més i per tant, el públic en sap més. Els periodistes en saben més, els professionals en sabem més i hem après de les coses que han anat bé i de les coses que no han anat bé. Per tant, la meva visió sempre és optimista a futur. Sí que em preocupa una mica el tema de l’idioma, tenim un problema amb la utilització de la nostra llengua de manera natural i hem d’incorporar tota una població que no se sent prou interpel·lada. Des del Grup Focus hem sigut molt contundents amb això. De fet, Golfus de Roma va ser un punt d’inflexió per a molta gent: es pot fer bé, i gran, i de qualitat, i en català.
— Ens veiem a Germans de Sang, doncs.
— I recorda que la peça comença amb spoiler: estan tots dos morts, i en canvi et passes tota l’obra desitjant que no els passi res. Aquesta és la força del teatre, i sobretot d’un bon text. El destí? El destí el fem, està clar. El teu, el meu i el de tots. La història que expliquem no us la donem acabada, per molt que ho sembli: l’heu de viure, i la vostra imaginació la completa. És el que dèiem: tot és igual que abans, i tot és completament diferent.
