Algú em va dir que la diferència entre Nova York i Barcelona és que a Barcelona la gent camina més lentament. Tampoc no és que badin, però: tenen una direcció, però van amb més calma. De fet, el verb “badar” tampoc no té una traducció exacta a l’anglès, com no la té al castellà, i és un verb ambigu: badar pot ser no fixar-se en allò que t’envolta (o en gaire res), però també pot ser fixar-s’hi més de l’habitual.
A Barcelona hi ha monuments, estàtues, edificis i patrimoni que passen desapercebuts no perquè siguin discrets, i no perquè la ciutat camini especialment de pressa, sinó perquè bada inadequadament. No sap badar prou i, per tant, està badant. No tothom és (ni ha de ser) en Lluís Permanyer, però els barcelonins són especialment cruels o distrets amb el detall: tant anar per feina, i ens oblidem de per què fèiem la feina. Qui som, en definitiva. D’aquesta manera és impossible que cap ciutat, cap país, cap Fènix reneixi de les cendres: “Barcelona ha vuelto”, diuen alguns, i no saben precisar ni d’on ha tornat, ni cap a on va marxar, ni cap a on vol anar (si és que vol anar enlloc).
Barcelona només pot tornar a Barcelona, i aquest és un viatge no apte per a totes les sensibilitats. Aquí al davant hi tinc l’edifici de La Unión y el Fénix, al Passeig de Gràcia, i és com si no hi hagués estat mai. Com un moble antic de casa, del qual sabem l’existència però no la història ni la seva raó de ser. Així no hi ha qui torni, ni marxi, ni reneixi.
Des de baix, mentre espero que canviï semàfor del “pacificat” Consell de Cent, per primer cop observo la coreografia immòbil de l’edifici. Figures mitològiques, al·legories, cossos clàssics, entre la impudícia (els americans no tenen estàtues nues al carrer, perquè no els va romanitzar ningú: en tot cas les guarden amb clau als museus) i el hieratisme noucentista: de fet una part important surt de les mans d’un escultor tan omnipresent (i alhora elegantment discret) com Frederic Marès, que per molt que intenti ser neoclàssic té el problema d’haver viscut en els anys del noucentisme. El noucentisme mai no podia pretendre emular Roma, o Grècia, perquè és fred i estàtic com una mala cosa. El seu simbolisme obsessiu esdevé gairebé inexpressiu, poc sensual, d’una rigidesa alarmant. I, tot i així, segurament la Barcelona voluptuosa i sensual del Modernisme necessitava segurament una resposta.
Marès, que podia modelar una barbeta amb la mateixa naturalitat amb què acumulava col·leccions infinites (per a mi la seva gran obra és el seu museu), va participar en la construcció simbòlica d’aquest edifici al costat d’altres escultors menys coneguts però igualment decisius. És aquesta combinació el que converteix La Unión y el Fénix en una mena d’òpera coral: com a la Plaça Catalunya, tothom hi canta una mica, però ningú no s’endú tot el protagonisme. Les figures, repartides per les façanes, formen un discurs visual sobre la prosperitat, el treball, la constància, la indústria, la marina, l’agricultura, les arts, totes elles (virtuts i oficis) representades amb una noblesa que supera de llarg la missió comercial de l’immoble: una asseguradora, en definitiva. El “per si de cas”. Normal que hi volguessin evocar conceptes amb una mica més d’èpica.
Pot haver-hi bellesa en allò que ningú mira, però si mirem una mica més com a mínim entendrem els déus que ens parlen
El Fènix, símbol de la companyia, és obra de l’escultor francès Charles René de Saint-Marceaux (polifacètic però tirant a neorenaixentista) i corona l’edifici amb un orgull gairebé olímpic, sempre a punt d’enlairar-se. Amb unes plomes de pedra, que semblen les ales d’una ciutat condemnada a no poder aixecar el vol. A sota, grups escultòrics que evoquen el progrés i la protecció, la llum que combat la desgràcia, la serenitat que venç el caos. Una Barcelona grandiloqüent, però se li perdona perquè no volia quedar antiquada ni atrapada entre fades, flors i cavallers medievals. Barcelona no volia deixar de ser moderna, europea, monumental. Llàstima que les assegurances siguin el tema: la maleïda estabilitat, tan valuosa quan cal, però sempre tan molesta quan toca avançar.
Ens hem acostumat a mirar modernisme com si fos l’únic alfabet possible de la bellesa urbana, però aquest edifici, entre el noucentisme titafreda i el classicisme disciplinat, ens obre una ciutat menys òbvia i menys instagramejada. Potser aquesta façana no mereix un petó o un like, però és creuar el semàfor, aixecar el cap i descobrir de sobte un déu fluvial amagant un somriure, una figura femenina que sosté una torxa, un jove que podria ser Hermes si li poséssim ales als turmells. Pot haver-hi bellesa en allò que ningú mira, sí, però si mirem una mica més com a mínim entendrem els déus que ens parlen. Hi són sempre, i tenen alguna cosa a dir. I és una cosa important: a banda de renéixer, com un Fènix, també cal saber perdurar. Fixem-nos-hi una mica més, doncs. No val a badar.
