Amb el pas dels anys, si mirem enrere, veurem que ens hem passat un munt d’hores exercint d’alumnes. Educació primària i secundària (tothom), formació superior (cada vegada més gent), màsters i postgraus (uns quants), cursos i cursets de tota mena (gairebé tothom). Tantes hores asseguts davant d’un professor/instructor donen per a molts records. Amb tot, la memòria és selectiva i amb el pas del temps només ens queden gravades unes quantes anècdotes.
Us voldria compartir una situació viscuda fa vint anys. En el meu pas per l’IESE vaig tenir el privilegi de fer algunes classes amb l’exconseller Antoni Subirà, un gran mestre i un pou de coneixement. Debatent i analitzant un dels casos corresponents al nostre programa, el professor Subirà va deixar anar l’expressió “dinero bueno sobre dinero malo” (ja sabeu que allà les classes són en castellà). El que us deia, vint anys i ho recordo com si fos ara. Per què aquesta expressió? Ara us ho explico.
El cas és que un determinat emprenedor tenia la intenció de tirar endavant un negoci de bicicletes. Però amb bona voluntat no n’hi havia prou i, any rere any, el negoci no acabava d’arrencar. I això suposava haver-hi d’invertir cada cop més diners per eixugar les pèrdues. Fins al punt que era lògic fer la pregunta que ens va llançar el professor Subirà: no serà que estem posant dinero bueno sobre dinero malo? No seria raonable preguntar-se si la millor opció és donar per perduda la inversió ja feta (dinero malo) i no perdre-hi encara més calés (dinero bueno)?
La naturalesa humana és poc amiga de la rendició. I encara més en els casos en què hi hem abocat molts recursos: no només es manté la voluntat de tirar endavant la idea inicial, sinó que a sobre hi ha les ganes (i, segons com, la necessitat) de recuperar els recursos invertits. Prendre la decisió de continuar o abandonar no és fàcil i requereix el cap fred. Cal aprofitar l’experiència viscuda per examinar quins supòsits no s’han acomplert i quins errors hem comès. Cal revisar un cop més el nostre pla d’empresa i refer l’estudi de mercat inicial que ens va empènyer a abordar el nostre projecte.
Ara bé, el que no hauria d’entrar en aquesta acurada anàlisi són tota mena de factors exògens que poc tenen a veure amb nosaltres i les nostres circumstàncies. Cal aïllar-se de tota aquesta filosofia de pa sucat amb oli que empeny a no tirar la tovallola. Quants missatges banyats d’esperit de superació no hem rebut tots plegats incitant-nos a perseverar? Quants vídeos fent apologia del no surrender? Quantes crides al never give up? Tots tallats pel mateix patró, que no rendir-se té premi: que tal empresari va reeixir al vint-i-quatrè intent, que tal companyia que estava a punt de la fallida va fer un últim esforç i a la llarga el mercat va saber reconèixer la seva proposta… Que ens quedi clar: per cada exemple de supervivència, en trobaríem cent que no han tingut la mateixa sort. El cas és que d’aquests cent ningú en parla, no surten a la foto (o al vídeo). Només transcendeixen aquells que han sobreviscut. La misèria no ven.
Fins aquí, la lectura empresarial. Però és obvi que la mateixa reflexió ens serveix en l’àmbit personal. Ja he comentat en algun altre post que, a títol individual, els nostres recursos són bàsicament dos: diners i temps. La reflexió feta abans per als diners també val per al temps. Podem passar de la dicotomia “dinero bueno – dinero malo” a la de “tiempo bueno – tiempo malo”. Al llarg dels anys anem abordant projectes que ens demanen esforç i dedicació. Alguns quallen i altres no. I quan no acaben de quallar és obligat fer un exercici serè per saber si cal invertir-hi més temps o no.
Trobaríem mil exemples d’aquesta situació: cal insistir en unes oposicions perquè algú se les va treure a la vuitena convocatòria? Hem d’abocar la pobra canalla a matar-se amb una raqueta a les mans perquè el Rafa Nadal s’entrenava mil hores cada setmana? Hem de deixar-ho tot per continuar penjant vídeos insubstancials perquè l’Ibai Llanos s’ha forrat fent de youtuber? A veure: que a algú que feia anys que comprava el mateix número li hagi tocat la grossa a la loteria no vol dir que hàgim de perseverar en la compra del dècim setmana rere setmana perquè la constància té premi. En fi…
He crescut en la cultura de l’esforç i en soc ferm defensor. Sé que cal picar molta pedra perquè les coses surtin i que l’èxit no és fruit de la casualitat. Per això mateix cada cop més advoco per qüestionar-me on poso la banya i on inverteixo el meu temps. Si us plau, prou missatges d’autoajuda barata. Prou d’èpica vàcua amb banda sonora de John Williams. Prou relat sense suc ni bruc potenciat per l’infaust algoritme. Prou referències a la mecànica quàntica de gent que no coneix ni entendria la mecànica clàssica. Va home, va!
Postdata
Per als curiosos: d’on sorgeix això del biaix de supervivència? Situem-nos a la Segona Guerra Mundial i en l’estudi que es feia dels avions que havien tornat a la base després de fer els corresponents bombardejos. A l’època, la tendència habitual era fer èmfasi en les parts que havien sofert més danys i reforçar-les. Tot i això, l’estadístic Abraham Ward va recomanar blindar les parts que no havien sofert cap dany. Per què? Evident: perquè precisament no haver sofert cap destrossa en aquestes zones els havia permès sobreviure! Els avions que no tornaven a la base eren aquells que havien sofert danys en determinades parts. La supervivència havia confós enginyers i mecànics. No deixa de ser curiós que l’Abraham Ward morís prematurament… en un accident aeri!
Epíleg
Tot i que no té res a veure amb el biaix de supervivència, no puc desaprofitar l’oportunitat d’acabar aquest article tornant a l’inici, a les anècdotes com a estudiants. Deixeu-me explicar-vos una de les situacions que en el meu cas han sobreviscut al filtre del temps i que després de molts anys encara recordo vivament. Era en la meva època de BUP i COU, quan el nostre professor de filosofia i llatí, l’ínclit José Mateos, un seglar al col·legi on vaig anar de petit, un col·legi d’hermanos (ho dèiem i seguim dient-ho així), doncs això, el José Mateos, va deixar anar aquesta sentència contundent: “Yo si quieren les apruebo: ya les suspenderá la vida” (lògicament, per l’època i l’entorn, dita també en castellà). Una màxima que en aquell moment ens va fer riure a tots però que a hores d’ara signaria jo mateix.
