Comissari de l’Any Gaudí i director de la Càtedra Gaudí, el Galdric Santana fa anys que estudia l’arquitecte des d’una mirada que va més enllà del tòpic. Reivindica el Gaudí del coneixement, no només el de l’estètica. Un Gaudí científic, racional, avançat al seu temps, capaç d’integrar art, tecnologia, humanitats i simbologia en una sola obra. En aquesta conversa, defensa la necessitat d’explicar “l’ordre invisible”: tot allò que no es veu a simple vista, però que dona sentit profund a la seva arquitectura.
— Què significa per a vostè haver pogut treballar en el programa de l’Any Gaudí? Quin és el missatge final que vol transmetre?
— L’objectiu principal, que, de fet, em plantejo ja quan coincideix el meu accés a la direcció de la Càtedra Gaudí amb la decisió del Consell d’impulsar l’Any Gaudí, era molt clar: difusió. Gaudí no és que necessiti difusió, perquè tothom sap de qui es tracta, però en veritat no se’l coneix.
— Com, que no se’l coneix?
— Si expliques Gaudí amb objectivitat, amb tot el que representa a nivell de contingut i coneixement, descobreixes que és molt més que un arquitecte o un artista amb una plàstica acceptada per molta gent. És un senyor que aporta coneixement i una tècnica que, fins i tot cent anys després, encara contenen descobriments no registrats per ningú. Hi ha tot un coneixement invisible. Si mires la plàstica, veus una plàstica universalment aplaudida; però si l’analitzes i l’estudies, hi trobes una fila d’aportacions que passen desapercebudes. D’aquí el lema de l’any: “l’ordre invisible”.
— Què vol dir exactament amb aquest “ordre invisible”?
— Tot allò que no es veu i que té tant o més valor que la mateixa plàstica final. És una manera d’entendre l’art i l’arquitectura aplicant la ciència i l’última tecnologia de l’època. Buscar l’última novetat per convertir-la en art o aplicar-la a l’art. I en un art tan capital i funcional com l’arquitectura, això és essencial. Perquè l’arquitecte, a diferència del mestre d’obres, és un científic. Pot fer una arquitectura moderna, actualitzada. Tot aquest contingut és el que es pretén divulgar aprofitant l’efemèride: transmetre al turista i també al públic local què hi ha darrere del “wonderful” i el “beautiful”. Perquè darrere de cada detall sempre hi ha una raó. No hi ha res arbitrari.
— Però aquesta racionalitat també conviu amb el simbolisme constant, no?
— Exactament. Qualsevol element té més d’una explicació alhora: artística, racional, funcional o constructiva. Estem parlant d’un personatge que s’ha avançat cent anys en molts aspectes contemporanis, com per exemple en termes de sostenibilitat. En el seu moment no hi havia un problema de sostenibilitat, sinó econòmic, però ell aplica la ciència per optimitzar recursos. Avui això és plenament vigent. És a dir, optimitzar la forma per resoldre un requisit estructural amb ordinadors és una cosa molt recent; ell ja ho feia fa més de cent anys. Ell tenia el seu propi “Ordinador”, diguem-ne. I sí, també hi ha un sentit simbòlic en cada decisió: a la Torre Bellesguard, per exemple, analitza les tradicions locals, la història, la geologia, els topònims, el que s’hi venera. Integra el lloc en tots els sentits: geològic, sociològic, històric. A més, és una casa d’estiu i optimitza la radiació solar. Pren decisions basades en coneixement i memòria, com la posició del sol al llarg de l’any. Tot això sumat en un sol element.
“Jo voldria reivindicar-lo com els americans reivindiquen Einstein: com un intel·lectual que fa aportacions científiques, geomètriques, sistemes de forma equilibrada que ningú havia desenvolupat”
— Aquesta és la profunditat desconeguda pel gran públic, doncs?
— El que es coneix de Gaudí és l’acceptació plàstica. Però jo voldria reivindicar-lo com els americans reivindiquen Einstein: com un intel·lectual que fa aportacions científiques, geomètriques, sistemes de forma equilibrada que ningú havia desenvolupat…
— Les catenàries i paraboloides?
— Hi ha molta discussió. No tot són paraboloides; ell treballa amb corbes equilibrades. I fa un salt extraordinari: passa de la corba bidimensional a la superfície tridimensional. Avui això s’aplica amb ordinadors. Ell es va fabricar una mena d’ordinador projectiu per resoldre càlculs amb rapidesa. I aquest és el valor màxim, poc conegut. La plàstica l’ha fet famós, però gairebé té més valor tot allò que hi ha al darrere.
— Però ciència, només?
— Quan parlo de ciència, no és només aquella que està vinculada a la tecnologia, sinó també les humanitats. Per exemple, aquí a Bellesguard, ell fa una anàlisi de quines tradicions locals hi ha, què s’hi venera, quins són els topònims, la història de Martí l’Humà… També en l’àmbit de la geologia, saber quina pedra es feia servir. O el nivell sociològic: a banda de la història, que ja és un lloc que especialment té una història per Catalunya claríssima, coneix el pas del Torrent de Betlem, i hi havia el santuari d’aquí, la radiació solar de l’indret, la inclinació del sol al llarg de l’any…
“La plàstica l’ha fet famós, però gairebé té més valor tot allò que hi ha al darrere”
— Per tant hi ha també una connexió amb el món medieval català?
— Ell viu en el moment de la Renaixença i reivindica una arquitectura pròpia, però sense complexos. Com els grecs, que van fer una arquitectura que els va transcendir, ell vol transcendir. Quan treballa fora de Catalunya, això sí, adapta la seva arquitectura al lloc. El factor lloc i el context social són determinants. Aquí a Bellesguard, per exemple, i com ja va fer al Misteri de Glòria de Montserrat, fa un paral·lelisme molt agosarat entre la resurrecció cristiana i el renaixement de Catalunya. Compara la dinastia del rei Martí amb la del rei David. Això li genera detractors. Fins i tot es va canviar la posició d’un escut perquè posava al mateix nivell la resurrecció cristiana i la cultural catalana!
— Tem que el caràcter internacional eclipsi enguany la seva catalanitat?
— Hi ha documents clars sobre el tema polític. Però jo sempre dic: objectivem. Sabem a qui no votaria, és clar, però crec que no toca provar de traslladar-ho mimèticament. És més interessant el vessant del coneixement. La seva obra té aplicacions actuals que potser no agradarien a tothom. Analitza a fons el centralisme espanyol, sí, l’encaix territorial… “Ells són els que tenen la clau del rebost, però aquí som els que produïm”, diu. Però és clar, tot plegat cal explicar-ho amb rigor i documentació.
— Quins actes destacaria de l’Any Gaudí?
— Hi haurà un congrés per recopilar coneixement objectiu, una exposició immersiva per arribar a tots els públics i una exposició de contingut inèdit, sorprenentment inèdit després de cent anys. També, al Museu d’Història de Catalunya, s’analitzarà la seva visió de la catalanitat.
— Fins a quin punt s’han coordinat totes les institucions gaudinianes i monuments gaudinians per poder fer un bon Any Gaudí?
— Tot l’Any Gaudí està organitzat des del Consell Gaudí, que, a més a més, excepcionalment i com a novetat s’ha ampliat també a les cases de fora de Catalunya. Hi ha hagut una coordinació aquí, i també més enllà d’aquí.
“Si en l’època del Renaixement el progrés era lent, el fet de saltar cent anys al segle XX és com saltar-ne cinc-cents al segle XVI”
— I, ja que som a Bellesguard: què és, Bellesguard?
— Bellesguard és una obra escenogràfica.
— Una mica Tim Burton sí que ho sembla.
— Ben vist! Si agafes el dibuix original de Gaudí per a la façana de la Passió, també podria ser un dibuix de Tim Burton. Gaudí, com et deia, salta plàsticament cent anys endavant. I si en l’època del Renaixement el progrés era lent, el fet de saltar cent anys al segle XX és com saltar-ne cinc-cents al segle XVI. La gent no percep que un artista sigui capaç de fer aquest salt. I Gaudí el va fer.
