El Futbol Club Barcelona celebra al Palau de la Música un acte recopilatori dels millors moments del 125è aniversari del club, amb format de pòdcast radiofònic i amb moments d’alta càrrega emocional. Ambdues institucions es retroben cent anys després del seu tancament simultani sota la dictadura de Primo de Rivera, i escenifiquen un cant als valors més positius que les agermanen: catalanisme, resiliència, excel·lència i humanitat. Un acte on no van faltar els parlaments, la música, els audiovisuals i els reconeixements personals.
Sara Loscos i Andreu Juanola protagonitzen des de fa mesos el pòdcast La llotja del 125, un espai de conversa per on han passat diversos protagonistes de la història del Barça. Aquesta, però, ha estat la seva última edició: dimecres 25 de juny, Palau de la Música tancat per als socis, llotja presidencial plena i escenografia blaugrana amb una taula d’estudi de ràdio al centre on resa el lema cruyffista Volem la pilota. L’alineació la sabrem pas a pas: de moment, l’Orfeó canta l’himne L’escut al pit, que ens ha acompanyat tot aquest any, i comença la celebració.
El primer jugador a sortir és David Carabén, comissari de l’any, que ens parla de conceptes en forma de titulars o de capítols: “gaudir, compartir i vèncer”, com a filosofia; “un club propietat dels socis”, com a avís per a navegants davant dels escèptics; “un club multiesportiu”, és a dir, que no es moca amb mitja màniga; i una referència obligada (de nou) a l’estil Cruyff: Masia, possessió, joc en equip. També una menció al logotip de l’any, que ha volgut combinar l’aspecte d’una pilota antiga de cuir amb una de moderna i la xifra emblemàtica. Sense oblidar, és clar, la referència a la identificació del club amb el catalanisme polític: malgrat ser fundat per expats, van ser aquests qui van veure en el catalanisme una eina d’integració i, alhora, d’obertura i modernitat. Eren temps de modernisme, en efecte. I de Renaixença. Per això el Barça encara representa, per a molts, la reserva simbòlica d’allò que el país sap fer quan s’hi atreveix i hi posa tota la passió.
Sí, el cartell de Barceló ha estat “molt comentat”. Deixem-ho així, i esmentem que es tractava de fer la successió Miró-Tàpies-Barceló. I pel que fa a l’himne, en David “s’ha complicat una mica la vida” (sic) i va convocar un concurs d’àmbit mundial. Fins a 500 propostes, incloses lletres en català arribades del Vietnam. Els socis van escollir, en un altre exemple (segons Carabén) de “repartir joc”. I finalment, un altre element que ens va fer patir a molts des del primer moment però que sembla que ha acabat fent fortuna: la mascota, el CAT, que surt a platea a saludar i que va ser creada pel departament d’Identitat del Barça. Carabén subratlla que són molts els equips de la Premier que disposen de mascota, i que en aquest cas sembla que la cosa ha funcionat. De manera ràpida també es fa referència a la pel·lícula produïda, a la pujada a Montserrat, al 30è aniversari de la Fundació i al mateix pòdcast La llotja.
El vídeo que segueix fa un repàs a l’any esportiu, ja que parlem d’un club “multiesportiu”: els triomfs en futbol, el no-hi-ha-manera del bàsquet, l’impuls de l’equip femení els últims anys, l’hoquei, l’handbol… La qual cosa permet als presentadors donar pas al vicepresident Rafael Yuste, que el primer que destaca és la unitat de la junta envers un president capaç de navegar en plena tempesta. També fa esment a Hansi Flick i al seu domini del concepte de la Masia, així com a uns jugadors que combinen perfectament les procedències autòctones amb les llunyanes. Aquí, l’Andreu Juanola conclou que el que fa l’equip masculí de futbol, amb les remuntades èpiques que acaben en victòria, comença a semblar profundament anticatalà.
Quan surt a parlar l’Elena Fort, vicepresidenta institucional, arriba el record del tancament del club l’any 1925 arran de la celebració de l’èxit de l’Orfeó Català a Roma, però també dels xiulets a l’himne espanyol que van indigestar-se a les autoritats i van acabar amb la clausura de les dues institucions. Podem dir que entrem en la part més patriòtica, amb el nou vídeo que fa referència a la nova seu, l’Spotify Camp Nou, i que, via El timbaler del Bruc, ens fa sentir les vibracions que ens indiquen com tornar a casa. Es fa un homenatge a Joaquim Gabarró, president del Casal de l’Avi, que ja havia vist partits al vell camp de les Corts, de la mateixa manera que es lliura la insígnia de plata a Núria Quintana, sòcia històrica amb els còmputs interromputs per culpa del masclisme. El Palau aplaudeix, dempeus.
L’acte s’encamina cap al seu tram final tot escollint la frase preferida dels socis, que acaba essent, per votació, la de Guardiola: “Si perdem, continuarem sent el millor equip del món; si guanyem, serem eterns.” Aquesta frase dona pas al discurs del president Laporta, que abans respon de manera força hàbil les preguntes d’alguns dels socis més joves. Joan Laporta parla de valors, i d’estil, però sobretot subratlla la determinació de fer que el Barça sempre continuï en mans dels seus socis i sòcies: “Aquest és el Barça que va imaginar Gamper”. Laporta sap parlar de manera propera, emotiva i entusiasta —que alguns provincians confonen amb provincianisme— i que encaixa de manera fluida amb el pas a l’himne del club i al Cant de la Senyera. Hi ha coses que succeeixen de manera natural quan es posa l’esforç i l’amor (sí, amb tota la cursileria: l’amor) en la tecla adequada. L’error, la nota desafinada, arriba quan el Barça (o el país) se’n desvia.
