Aquest passat primer dijous de novembre, la Casa SEAT respirava conversa i ciutat. I tot perquè en aquesta sessió de Moments Estel·lars fora dels habituals dilluns, l’Arquitecta en Cap de Barcelona, Maria Buhigas, i l’urbanista i arquitecte Daniel Mòdol van posar veu a una Barcelona que serà Capital Mundial de l’Arquitectura 2026… però que sobretot és i vol seguir sent ciutat viva.
Buhigas hi va insistir: “Ser capital no té sentit si no en queda un llegat”. I el llegat, va dir, ha de passar per reivindicar “el 95% d’arquitectura ordinària” que ens envolta. Allò que habitem sense mirar.
Mòdol, coherent amb la seva trajectòria, va lligar reflexió i acció: “La ciutat ha de ser propositiva, no estrictament reguladora.” I va deixar anar deures: cuidar una ciutat on el 70% dels edificis tenen més de 70 anys, revisar el 30% d’habitatge protegit, mirar l’espai urbà sense por d’imaginar-lo. Deures per a tots, per tant.
Buhigas, executiva per vocació i per ofici (també de present), va cridar a anar “back to basics”, a no perdre’s “parlant del sexe dels àngels” quan el que cal és fer més habitable allò que ja tenim. I Mòdol li va donar la rèplica, amb aquell pragmatisme seu d’urbanista que estima la ciutat com a organisme viu, i advertint que el deure de les autoritats no és només regular, sinó imaginar, experimentar, rehabilitar. Fer i somniar, vaig llegir-hi.
En definitiva, una sessió amb aire de balanç i de propòsit: perquè la Barcelona (capital mundial de l’arquitectura) de 2026 sobretot tindrà sentit si serveix per dibuixar (via exposició i des del quotidià) la del 2035. Perquè, com va quedar clar durant la conversa, l’arquitectura més gran és la que vivim sense adonar-nos-en.
