Barcelona, ciutat Alfa?

Les dades ens diuen que el 55% de la població mundial viu avui dia en zones urbanes. Les ciutats representen doncs una història d’èxit, són clústers d’activitat humana: les persones anem a viure, a treballar, a aprendre, a comprar i consumir, a desenvolupar el nostres projectes vitals, en definitiva, a les ciutats.

Seguint les previsions de la ONU, l’èxode del camp a la ciutat sembla irreversible tot i les millores en les telecomunicacions i les possibilitats del teletreball. La concentració urbana segueix oferint avantatges com més ocupabilitat, més serveis, més innovació, més intercanvi comercial, social i de coneixement, més oportunitats i més creixement econòmic.

El Global Power City Index 2024 realitzat per la Fundació Mori posiciona les ciutats en funció de la seva capacitat per atreure persones, capitals i empreses de tot el món en funció de sis vectors: economia, investigació i desenvolupament, interacció cultural, habitabilitat, medi ambient i accessibilitat.

Londres segueix liderant el rànquing fins i tot després del Brexit, seguida de Nova York, Tokio, Paris, Singapur i Amsterdam, mentre que Berlin i Copenhaguen ocupen les posicions 10 i 11 del rànquing, i Madrid la posició 13. Són ciutats anomenades Alfa, megaciutats que han estat capaces de generar un magnetisme per al talent internacional a través d’aquests sis vectors.

Però no tot son flors i violes a les ciutats Alfa. Les megalòpolis afronten problemes greus de despersonalització, d’accés a l’habitatge, de congestió i contaminació, de seguretat i de desigualtat.

Barcelona no és una megalòpolis, encara que pateix alguns dels problemes comuns de les megalòpolis. La dificultat d’accés a l’habitatge, la contaminació o la congestió, entre d’altres, no es poden afrontar únicament des de la individualitat del terme municipal.

Per avançar cap a una Barcelona mes competitiva i més sostenible és urgent i indispensable reforçar les decisions metropolitanes

El mar Mediterrani d’una banda, i els rius Llobregat i Besós i Collserola de l’altra, li impedeixen un creixement urbà desaforat. Aquesta orografia, al meu entendre, és una oportunitat; la oportunitat de construir una dimensió urbana i metropolitana més humana des d’una perspectiva multilateral i coordinada, situant el gran pulmó verd de Collserola a l’epicentre.

Per avançar cap a una Barcelona mes competitiva i més sostenible és urgent i indispensable reforçar les decisions metropolitanes. Els reptes urbans són urgents i les decisions individuals perden força i impacte de la mateixa manera que un de sol no pot decidir per tots.

Dragui ha presentat el document per a una Europa competitiva i sostenible i reclama menys decisions individuals dels estats i actuar a escala europea. Apliquem-nos la fórmula també nosaltres a escala de ciutats. Actuant com un de sol tenim més força i més impacte.