Hotel 1898: de López y López a Núñez i Navarro

Fa dues setmanes havíem tancat el capítol 15 de Hotels amb Història a la porta del Le Méridien, al número 4-6 del carrer Pintor Fortuny. Per al d’avui no cal anar gaire lluny: n’hi ha prou de creuar a la vorera dels nombres senars per trobar-nos amb el protagonista d’aquest capítol, l’hotel H1898, un hotel que va obrir les seves portes fa poc més de dues dècades, tot i que la seva història, com passa sovint amb els protagonistes d’aquesta sèrie, es remunta molt més enrere i ens obliga a llegir l’edifici amb una mica més de calma.

Abans d’entrar de ple en el setzè capítol, val la pena aturar-se uns segons en una de les seves cantonades. A la confluència de Pintor Fortuny amb Xuclà, integrada a la mateixa façana, hi ha una fornícula amb una escultura que molts veuen, però pocs miren: és Marià Fortuny, el pintor de Reus que va triomfar a Itàlia al llarg del XIX. La història d’aquesta peça, obra dels germans Oslé, és en si mateixa un petit relat barceloní, ja que la idea de retre homenatge a l’artista es remunta a principis del XX, tot i que l’escultura no es va instal·lar fins al 1942 i, a més, no al lloc inicialment previst (ni a la plaça Reial ni davant del Palau de la Virreina), sinó en aquesta cantonada discreta, on durant més d’una dècada la fornícula que esperava l’escultura va romandre buida.

Aquest buit urbà, si es mira amb certa perspectiva, recorda inevitablement el del pedestal de la plaça d’Idrissa Diallo, on la Via Laietana arriba al port i on des de 2018 ja no hi ha l’estàtua d’Antonio López y López, el nom del qual també va desaparèixer del nomenclàtor. La seva plaça va deixar de ser la seva plaça.

Antonio López y López, el nom complet del qual era Antonio Víctor López López de Lamadrid, va néixer a Comillas (Cantàbria) el 1817 i, com tants altres en el seu temps, va creuar l’Atlàntic a la recerca d’oportunitats a Cuba, aleshores colònia espanyola. D’aquells viatges es deia que eren per “fer les Amèriques”, i en el seu cas l’expressió s’ajusta força bé al que va passar, ja que no només hi va construir una part substancial de la seva fortuna, sinó que també va consolidar la seva posició social en emparentar amb la família Bru, establerta a Barcelona. La seva figura, revisada avui amb una mirada més crítica, excedeix el propòsit d’aquesta sèrie, tot i que és difícil no tenir-la present en recórrer la ciutat i reconèixer la petjada física que hi va deixar.

En el seu retorn definitiu, amb quaranta anys, va impulsar una naviliera que acabaria convertint-se en la Compañía Trasatlántica, va participar en iniciatives financeres com el Banco de Crédito Mercantil i va promoure infraestructures ferroviàries vinculades a la Compañía del Norte, a més de fundar el Banco Hispano Colonial, des del qual va canalitzar part de les seves inversions a ultramar.

Amb aquest entramat econòmic i el suport institucional que li va atorgar el marquesat de Comillas concedit per Alfons XII, López va projectar la seva activitat cap a Cuba i Filipines, desenvolupant negocis vinculats, entre altres sectors, al tabac. Quan el 1898 Espanya va perdre les seves darreres colònies, el cicle històric que havia alimentat aquest model econòmic arribava a la seva fi, i aquell mateix any, convertit més tard en una xifra carregada de significat, acabaria donant nom a l’hotel que avui ocupa aquest edifici i també a aquest capítol de la sèrie.

Aquest edifici, aixecat cap al 1880 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres, respon a la tipologia del palau urbà amb què la gran burgesia de l’època es feia visible a la ciutat. Autor també de la finalització de la façana de la catedral de Barcelona, Mestres va optar aquí per un llenguatge neoclàssic sobri i contingut.

Organitzat al voltant d’un pati central i articulat mitjançant una escala noble que conduïa a la planta principal, l’edifici concentrava en aquest nivell els salons on es desenvolupava la vida social i econòmica de la família. No es tractava tant d’habitar (López y López vivia al veí Palau Moja) com de representar, en un moment en què La Rambla funcionava com un dels principals aparadors urbans de Barcelona.

Després de la mort de López el 1883, l’immoble va romandre en mans de la família, especialment del seu fill Claudio López Bru, que va heretar tant els negocis com la necessitat d’adaptar-los a un context canviant. El 1929, coincidint amb l’Exposició Internacional, va passar a ser propietat de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, una de les principals empreses espanyoles amb projecció a Àsia.

L’adaptació al nou ús va implicar una transformació profunda. Sota la direcció d’arquitectes com Josep Maria Sagnier, els grans espais es van compartimentar, es van obrir noves façanes cap a carrers com Xuclà i l’edifici va adoptar la lògica de l’oficina, amb despatxos, sales de reunions i estructures administratives que poc tenien a veure amb la disposició original. Durant bona part del segle XX, des d’aquí es van gestionar activitats que connectaven Barcelona amb Filipines i altres punts del sud-est asiàtic.

Entre els qui van treballar a les seves oficines hi figura el poeta Jaime Gil de Biedma, que va desenvolupar a la companyia una carrera com a executiu mentre escrivia alguns dels textos més significatius de la poesia espanyola del segle XX. La seva presència introdueix una curiositat en la història de l’edifici, en situar en un mateix espai i persona la lògica empresarial i la mirada crítica de qui, des de dins, va reflexionar sobre el món burgés al qual pertanyia.

En el capítol anterior recordàvem Jordi Siracusa, sobrenom literari del director del veí hotel Manila. Fins a la seva mort va mantenir un blog i una revista en què menciona la seva admiració pel poeta, a qui va tenir la sort de tractar al seu hotel. Gil de Biedma només havia de creuar la vorera per prendre alguna copa, gaudir de la música i conversar al Camarote Granados del Manila.

Amb el pas del temps, l’immoble va anar acumulant intervencions i perdent coherència. Com tants edificis del centre de Barcelona, es va fragmentar en oficines, va acollir diferents empreses i va anar incorporant solucions tècniques que responien a les necessitats de cada moment, ocultant progressivament la seva arquitectura original. A finals del segle XX, la seva situació era la de molts edificis històrics en contextos urbans en transformació: massa alterat per ser llegit com a patrimoni en estat pur i, alhora, poc competitiu davant les exigències dels espais de treball contemporanis.

La intervenció de la promotora Núñez i Navarro a començaments dels anys 2000 va marcar un nou canvi d’etapa. Entre 2003 i 2005 l’edifici va ser objecte d’una rehabilitació integral que va suposar, en la pràctica, la recuperació i renovació de gran part del seu interior per adaptar-lo a un ús hoteler, conservant la façana principal i alguns elements significatius, tot i que reconstruint la major part dels seus espais. El resultat va ser l’obertura de l’Hotel 1898, el nom del qual recupera aquell any clau en la història espanyola i alhira en la pròpia genealogia de l’edifici.

L’hotel actual, un dels 12 establiments de la divisió hotelera de Núñez i Navarro, proposa una interpretació de l’imaginari colonial, visible en materials, ambients i referències que evoquen les illes Filipines i el món ultramarí amb una col.ecció de fotos de Maria Espeus sobre aquell arxipèlag d’Asia. En aquest sentit, més que una restauració, la intervenció planteja una relectura, en què el passat es converteix en relat i en experiència per a qui passa uns dies a la cantonada de La Rambla amb Pintor Fortuny, fruint de l’spa del soterrani, la terrassa amb piscina a la part mes alta o la bella biblioteca dedicada a Gil de Biedma.

Potser per això resulta difícil no percebre una certa continuïtat entre les diferents etapes de l’edifici. El palau urbà d’un empresari que va consolidar la seva posició mitjançant aliances familiars i econòmiques va donar pas a la seu d’una gran companyia que operava a escala global i, finalment, a un hotel impulsat per un grup promotor la trajectòria del qual també s’inscriu en una lògica de relacions empresarials i oportunitats compartides. Són contextos diferents i ciutats diferents, però en tots ells apareix una mateixa capacitat per identificar on es genera el valor i com traduir-lo en arquitectura.

Avui, els qui creuen la porta de l’H1898 ho fan sense necessitat de conèixer aquesta història, tot i que l’edifici continua allà, a La Rambla 109 i a la vorera dels nombres senars de Pintor Fortuny, acumulant capes que van del comerç colonial al turisme global i que, com passa amb l’estàtua absent de la plaça (el 1937 la figura del marquès també va ser retirada), només es fan visibles quan un decideix aturar-se un moment i mirar amb atenció: al pedestal encara hi ha gravat “a López y López”.

Si se segueix el tema amb una mica més d’atenció, apareixen també altres formes de continuïtat menys visibles, més discretes, però igualment persistents. Al Boletín Oficial del Estado número 276, de 17 de novembre de 2025, es publicava un anunci del Ministeri de la Presidència, en què María de los Reyes Güell y Merry del Val sol·licitava la successió com a marquesa de Comillas, amb Grandesa d’Espanya, després de la mort del seu pare, Juan Alfonso Güell y Martos. Des del febrer d’aquest any és la cinquena marquesa de Comillas.