Le Méridien: el clàssic de la Rambla que va néixer amb olor de tabac filipí

Tot passa. Fins i tot les eternes obres de la Rambla s’acabaran algun dia. Mentrestant, entre tanques, desviaments i soroll, hi ha un edifici que roman immòbil a la cantonada de Rambla 111 amb Pintor Fortuny 4-6. És un establiment que ha canviat de noms, de propietaris i d’èpoques, però no de presència imponent. És Le Méridien Barcelona, protagonista del 15è capítol de Hotels amb Història, la sèrie que cada dues setmanes publiquem a The New Barcelona Post.

En aquesta doble adreça tot ha estat transformació. Han canviat els noms, els propietaris, les modes i fins i tot les celebritats que arribaven en cotxes de luxe fins a la seva porta. Tanmateix, alguna cosa perdura. Un rastre gairebé imperceptible que connecta moments molt diferents de la història de la ciutat: el fum dens dels cigars filipins, el fum negre d’un incendi i aquell altre fum que deixen les històries quan es queden a viure en un indret.

L’origen és tràgic. La nit de Nadal del 1932, un curtcircuit al pessebre dels grans magatzems El Siglo va desencadenar un incendi devastador. Un tren elèctric de joguina va quedar encès en un aparador, les cortines es van encendre i, en poques hores, el foc va devorar set plantes il·luminades per més de sis mil làmpades. Aquella nit va quedar marcada, sense exagerar, en la història de la Barcelona del segle XX, perquè va cremar molt més que un edifici.

El Siglo era un dels grans símbols de la Rambla. Amb un miler d’empleats i un model pioner que combinava luxe accessible amb venda per correu, havia convertit el comerç en un espectacle encara gens habitual en aquell moment. La seva desaparició va deixar un buit físic i també emocional, a la Rambla dels Estudis. Al llarg d’anys, aquell solar va ser una absència difícil d’ignorar, amb l’afegit d’un barri colpejat pels bombardejos de la Guerra Civil i la dura postguerra.

Tanmateix, a Barcelona, els buits, i més encara en un lloc tan cèntric, rarament perduren. Amb el temps, l’obertura definitiva del carrer Pintor Fortuny fins a la Rambla va reordenar l’entorn i va retornar sentit a aquell espai. La ciutat es tornava a teixir sobre ella mateixa, com tantes vegades, preparant la següent història: la segona meitat del segle passat.

El maig del 1957, aquell buit va tornar a la vida amb l’obertura d’un hotel. La Companyia General de Tabacs de Filipines, amb una seu monumental just al davant del solar, va decidir construir-hi el Gran Hotel Manila. Era una aposta coherent amb la seva trajectòria: una empresa que havia connectat Barcelona amb Àsia a través dels vaixells de la Transatlàntica i del comerç del tabac feia el salt a l’hoteleria en un dels punts més carismàtics de la ciutat.

El projecte arquitectònic es va encarregar a Agustí Borrell i Sensat, de línies sòbries i elegants. El resultat va ser un edifici neoclàssic de 207 habitacions que aviat es convertiria en referència. I amb un detall que encara avui el distingeix: continua sent l’edifici més alt de la Rambla.

Borrell i Sensat ja havia deixat empremta en un altre punt important de Barcelona: l’antiga seu del Banc Rural Mediterrani a la confluència de la Gran Via amb el Passeig de Gràcia. Un edifici que també ha viscut diverses vides: de centre financer a espai comercial, de la mítica Terrassa Martini a la seva planta superior a una gran botiga de moda contemporània; del Virgin Megastore inaugurat pel mateix Richard Branson al gran Zara actual, que resumeix bé les etapes de transformació de la ciutat.

Un gran hotel de veritat

El Manila no va trigar a trobar el seu lloc. Durant els anys seixanta i setanta va ser refugi habitual d’artistes del Liceu (sopranos, tenors, músics) i de figures del cinema, la cançó, els negocis i la cultura que hi trobaven una combinació perfecta de discreció i centralitat.

Als seus baixos, a més d’una galeria comercial, hi havia un dels seus espais més singulars: el Camarote Granados, un nom que evocava l’últim viatge del compositor Enric Granados, mort el 1916 quan el vaixell en què viatjava va ser torpedinat al Canal de la Mànega per un submarí alemany. Aquell camarot simbòlic donava sentit a un espai petit i íntim, dedicat a la cultura.

Allà s’hi van celebrar exposicions, trobades i nits que han quedat en la memòria dels melòmans. No era estrany sentir-hi cantar Victòria dels Àngels, acompanyada de grans pianistes, davant d’un grup reduït de privilegiats. Més que un escenari, era una mena de speakeasy o petit club de música clàssica.

Amb el pas del temps van arribar els canvis. Sota diferents gestions, l’hotel es va anar adaptant a noves exigències fins que una reforma integral el va elevar a cinc estrelles amb el nom de Ramada Renaissance. Va ser l’inici de la seva etapa moderna, sense trencar del tot amb el que havia estat. Un dels seus hostes més famosos d’aquella època va ser Michael Jackson, que va ocupar la mateixa suite que Luciano Pavarotti.

El gir definitiu va arribar als anys noranta, quan l’establiment es va incorporar a la marca Le Méridien, aleshores integrada a Starwood i avui dins del gegant Marriott. Així va néixer el Le Méridien Barcelona actual, en una transició que va saber respectar la seva essència mentre s’adaptava als estàndards del luxe contemporani.

Avui és un dels 23 hotels cinc estrelles Gran Luxe de Barcelona, i un dels nou de Ciutat Vella amb aquesta categoria. Manté 191 habitacions i suites, moltes amb vistes directes a la Rambla, i continua sent un punt de referència per entendre la ciutat des del seu centre.

Director i escriptor

En aquesta memòria hi ha un nom important: l’escriptor Jordi Siracusa, pseudònim de Jordi Martínez Brotons. Qui va ser director de l’hotel durant anys en va ser també el narrador més lúcid. Va viure en primera persona l’edat daurada del Manila i va convertir aquelles vivències en relats on la frontera entre realitat i ficció es difumina. Com tot gran director d’hotel “de categoria”, es va endur molts secrets a la memòria en morir l’any passat… o potser els va explicar.

Els seus llibres estan plens d’escenes que semblen inventades… fins que un entén que, en un hotel com aquest, la realitat acostuma a anar sempre un pas per davant. La seva desaparició va deixar un buit inevitable, però també una mirada que continua present a cada racó de l’edifici.

Avui, el Le Méridien Barcelona continua en aquesta cruïlla entre la Rambla i Pintor Fortuny, amb diverses vides a l’esquena i la mateixa vocació intacta de gran hotel, davant d’un altre que en va ser el seu germen: l’hotel 1898, que potser serà un futur capítol d’aquesta sèrie. Un establiment amb història que va ser la seu de Tabacs de Filipines. El fum que és fil d’aquesta història.