El cap del ‘govern invisible’ de Barcelona

Conversa a tres bandes, amb un dels Moments Estel·lars que més públic ha congregat a la Casa Seat de Barcelona, potser per la naturalesa poc coneguda (fins i tot misteriosa?) dels protagonistes de la sessió, els gerents municipals. O potser per l’efectivitat amb què els de la seva espècie fan que tot rutlli, també un acte en què excepcionalment deixen de ser invisibles a ulls de la ciutadania.

Laia Claverol, actual gerent de l’Ajuntament de Barcelona. Constantí Serrallonga, qui ho va ser en temps convulsos. I Albert Dalmau, gerent fins fa quatre dies i ara conseller de la Presidència de la Generalitat. No era un acte institucional, però s’hi va parlar de poder. Del que no surt als Telenotícies però que mou ciutat.

Van coincidir en una idea clau: que el gerent és aquell gran responsable, executiu i resolutiu, que no fa política però fa que la política funcioni. Que quan tot rutlla, ningú els mira, però que quan tot tremola, tothom els busca.

Claverol ho va exemplificar amb la resposta municipal a la recent gran apagada. En qüestió de minuts, ja era al carrer Lleida, al Centre de Coordinació Municipal (CECOR), a la sala de comandament estratègica, coordinant una resposta ràpida perquè ningú quedés desatès, d’entre els qui els trens havien deixat penjats a estacions com la de Sants. Així ho havia marcat l’alcalde com a fita. I és que, quan les crisis despunten, els gerents són els encarregats de no desplegar cap titular, però sí molta eficàcia.

Dalmau va deixar clar que aquest rol és també escola de lideratge públic. Ell mateix ha fet el salt a l’altra banda de plaça Sant Jaume, al Palau de la Generalitat, amb la motxilla carregada de gestió a primera línia de foc. I Serrallonga, veterà i elegant, va posar context i memòria a la tasca “més bonica” que un dia va alertar a Dalmau que mai faria en política. I l’avui conseller confirma que, fins ara, així ha estat.

De la pandèmia a una palmera caiguda al mig de la Diagonal, de les conseqüències d’inclemències meteorològiques al Pla Endreça, la figura del gerent emergeix com la del gran solucionador institucional, des de l’estructura tècnica, des del govern invisible d’un Ajuntament com el de Barcelona. A la sala de màquines, sí. Però, sempre, amb la clau mestra del vaixell.