Cal anar sempre a classe?

La comunitat universitària del país, i més concretament la barcelonina, ha abandonat per unes hores la seva alienació militant de la vida activa i del món de l’actualitat en general, arran d’un correu elèctric que el degà de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra ha enviat als seus alumnes, tot denunciant un absentisme preocupant a les aules i l’escassa voluntat d’excel·lència dels seus estudiants. “Hem observat nivells baixos d’assistència a classe, com també una implicació deficient en el seguiment de les assignatures, amb tasques moltes vegades fetes amb poc rigor i una actitud poc compromesa amb el procés d’aprenentatge”, escriu el mestre (la premsa no cita l’autoria de la lletra però, si la pàgina web de la Pompeufarra no enganya, es tractaria del doctor Abel Escribà), amb aquella escalforeta de la frase apocalíptica i un cert to de nostàlgia d’un passat millor. 

Per tothom que tingui contacte amb la tribu universitària, aquest tipus de sonsònia no té res de nou. Quan servidor estudiava, ja hi havia molts acadèmics il·lustres que enyoraven un temps (inexistent!) on la majoria d’estudiants llegien Heidegger en alemany àdhuc a les hores d’esbarjo i on l’autoritat dels mestres era més sacrosanta que l’Evangeli. Però ni la nostàlgia ja no és el que era… i abans de disparar contra allò que els xarons anomenen “l’alumnat”, caldria pensar si la buidor de les aules és només imputable als nostres joves o si també podria tenir alguna cosa a veure amb aquell tipus de professor —potser minoritari, però amb un gran do de longevitat— que regurgita els mateixos apunts engroguits de pols d’ençà fot sis lustres i té la indecència d’aprovar per sistema tots els seus estudiants o de repetir les mateixes preguntes cada any als exàmens, generant així un sentit de l’ambició més aviat escàs. 

L’autor d’aquesta Punyalada, educat a escoles de pago i repel·lent de mena, sempre anava a classe a la facultat. Ho feia, en primer terme, perquè les meves dues passions —el pensament i el món dels sons— sempre s’han fet millor en comú i sota la mirada de l’altre, per molt que hom els associï a la isolació existencial. Jo assistia sempre a l’aula perquè, en un percentatge més que acceptable, a la Universitat de Barcelona hi vaig tenir grans professors que em van regalar una educació bastant propera a la primera divisió mundial. També n’hi ha havia de correctes, justets i un nombre prou important d’impresentables; però jo m’ho empassava tot, car tenia la consciència del privilegi d’estar ocupant un espai públic sufragat per tots els ciutadans i també la responsabilitat de fer-ho bé, perquè, a diferència de molts companys, podia dedicar tot el meu temps a llegir els diàlegs Plató i aprendre’m les òperes d’en Wolfie Mozart.

Cal anar sempre a classe? La meva resposta és que sí i recontrasí. Però també entenc que, si més no al cantó humanístic, hi ha professors que posen les coses molt difícils als seus alumnes. També afegiria que hi ha gestors de la cosa pública que tampoc ofereixen molts incentius per omplir les facultats, afavorint (si més no, insisteixo, a les carreres “de lletres”) assignatures que cada vegada tenen una bibliografia més esquifida i temàtiques delirants que fins i tot fan envermellir els apologetes de la cosa woke. Tampoc hi ajuda gaire un sistema educatiu que encasta els nostres joves a la universitat per sistema —independentment que no hagin pogut triar la seva primera vocació o que potser trobarien més sentit en d’altres tipus d’estudis focalitzats en oficis— només pel fet de tenir-los uns anys fora de l’atur. Una classe és un dels indrets més bells que hi ha; però si no rutlla com cal també pot ser un infern.

Entenc la desesperació d’aquest degà de la UPF i, d’estar al seu lloc, de ben segur que jo també podria haver escrit aquesta lletra als estudiants. Però abans de donar lliçons, insisteixo fins a la nàusea, l’Olimp acadèmic del país també hauria d’abraçar l’art de l’autocrítica, i aquest és un esforç que encara no he vist fer als nostres professors universitaris. Conec de primera mà la precarietat dels nostres docents, més encara si la comparem amb els sous del nord enllà i la pasta que cobren els profes ianquis, però això no és excusa per imputar el desinterès acadèmic únicament als estudiants. Segons la meva experiència docent, si fas bé les coses… l’aula sempre és plena; però la condició essencial és que tu sempre vulguis ésser el teu millor estudiant.