Francesca Coll: Abrigallada per una dolça solitud

Les notes de la versió del Only the lonely d’Aretha Franklin s’apropien del Bar. Francesca Coll tanca els ulls. Xarrupa un glop d’Estrella. La llum del migdia es filtra per les vidrieres, i somriu. “Des de sempre m’agrada la solitud, l’aïllament, estar amb mi mateixa”, reflexiona l’escriptora i pintora. I una manera de submergir-se en aquesta solitud desitjada, articulada a través d’un món privat ampli i màgic, és escriure. “És una cosa que ja feia de nena: escriure per deixar de ser jo”. Ho continua fent ara, tants anys després, sense perdre mai la perspectiva lúdica de l’assumpte.

“Vaig ser mare molt jove, els meus fills tenen ara 31 i 27 anys, així que durant molts anys les meves prioritats van ser unes altres”, explica. Fins als 40, no va tornar a ser titular del seu temps, amb els nois ja grans i un divorci que li va canviar les coordenades –“vaig passar d’una casa prop d’un bosc, al meu Sant Quirze natal, a viure en un apartament a Sabadell”– i, sobretot, li va fer preguntar-se qui volia ser i, en conseqüència, què volia fer.

Aquell va ser el detonant. Escriure i pintar. Tornar a connectar amb la dolça abraçada d’una solitud que li permetia apuntar-se als mons que tenia dins. “Em vaig inscriure a una escola d’escriptura per anar afinant la meva tècnica”, recorda. I es va anar adobant amb l’escriptura de relats que exploraven en la intimitat d’aquell univers personal.

— No penses en la possibilitat de publicar aquests relats?

L’escriptora esbossa un somriure mentre nega amb el cap. “Jo soc molt crítica amb el que escric. I, encara que aquestes narracions m’agraden, si m’ho plantegés hauria de polir-les i treballar-les molt, molt més”. Tot ha de ser exacte, cada paraula, cada concepte, cada noció. La pulsió obsessiva de tot escriptor que, en el seu cas, es veu accentuada per l’Asperger que té diagnosticat.

Donar sentit a 20 anys d’incoherències

Amb el que sí ha vist satisfetes Francesca Coll les seves expectatives literàries és amb la seva novel·la de debut, l’acabada de publicar Vint anys de silenci (AlRevés), una ficció basada en el mediàtic cas del crim de la bibliotecària Helena Jubany, que va tenir lloc el 2001, plantejada en forma de novel·la enigma deutora del llegat de la seva adorada Agatha Christie. Impossible, de fet, no pensar en Hèrcules Poirot quan el lector es creua amb el detectiu belga Pirot, protagonista d’aquesta obra durant l’escriptura de la qual, Francesca va arribar a contactar amb el germà d’Helena, el Joan.

“Amb aquest relat crec que he trobat el terreny literari en el qual vull aprofundir, el de ficcionar crims reals”, explica l’autora, que confessa que la feina “d’haver mirat de donar un sentit a les incoherències i trencaclosques que planteja aquest cas des de la ficció, des del fet d’estar tota sola amb uns fets i la meva imaginació” té quelcom de terapèutic. “M’he sentit molt còmoda fent-ho”.

Però hi ha alguna cosa més. Com tota bona novel·la negra, el llibre revela més del que explica. Tot el que hi ha darrere d’un fet delictiu i que expressa allò que, com a societat, com a col·lectivitat, som. L’acarnissament que no es limita només al crim, sinó en molt d’aquest paisatge humà que l’envolta i contextualitza. Que el fa possible.

– Llavors, n’hi haurà més?

L’escriptora assenteix. “Sí, estic estudiant altres casos més o menys mediàtics, amb la idea de novelitzar-los”, anuncia.

Ciutat d’ombres

“No puc amb el trànsit de Barcelona”, protesta. La parroquiana està de pas per la ciutat, on ve des de Sabadell amb cotxe, a resguard de les aglomeracions i retards de trens i autobusos, però a la mercè de les caravanes.

Això sí, un cop aquí, se sent a gust. “És una ciutat bellament multicultural, plena de contrastos i matisos, plena d’ombres, en els carrers de la qual pot tenir lloc qualsevol història, pot caminar-hi qualsevol tipus de personatge”, observa, amb perspectiva literària, abans d’acabar-se la cervesa i treure el seu paquet de Winston per a sortir la terrassa a fumar.

— El que també és possible encara a Barcelona és menjar-hi bé i a un preu acceptable. Almenys, en aquest Bar. S’acosta l’hora de dinar i potser se’t pot temptar amb alguna cosa…

És un esplèndid dia de sol. Don’t let me lose this dream de l’Aretha sona de fons. Francesca Coll s’anima.

“Què teniu de menú?”, pregunta. I després d’uns segons adverteix: “I que tingui unes bones postres, que jo soc de dolç”. Tot això diu, sense perdre el somriure.