Agustín Comotto: Buscar la bellesa, i saber quan s’ha trobat

Porta tot el matí en una taula del bar, dibuixant i escrivint en un quadern de grans dimensions, detenint-se en la composició d’imatges i text només per a mirar al seu voltant i impregnar la seva inspiració amb els rostres, veus i colors de l’entorn. A mig menjar, un croissant i un cafè amb llet ja temperat. I, de fons, les notes de Sugar Magnolia de Grateful Dead que se solapen amb els sorolls de l’ambient. Ara ha parat de dibuixar i ha tancat el seu quadern. Agustín Comottoestà llest per a xerrar.

“Tota la meva vida he tractat de pensar per mi mateix, perquè no pensin uns altres per mi”, arrenca aquest bonaerense establert a Barcelona des de 1999, que utilitza la imatge i la paraula per a guanyar-se la vida i expressar-se. La seva infància va tenir lloc en un entorn molt sensible a la cultura i a la política. “El meu pare era militant del Partido Revolucionario de los Trabajadores, així que vam fugir en 1976 de la dictadura de Videla i ens vam establir a Madrid fins al 1982”. A casa seva no sols hi havia política, sinó molta cultura: “llibres, còmics i molta música, des de Hendrix fins a Charlie Parker”.

En aquest entorn va aprendre una lliçó fonamental: “la cultura és l’antídot de l’època que ens ha tocat viure, és l’antídot contra dictadors i influencers. És l’eina que ens salva de l’alienació, de sentir-nos bojos en un món boig. La que ens permet buscar la bellesa i, quan la trobem, ser conscients que l’hem trobat”.

Als deu anys, una hepatitis el va immobilitzar al llit durant dos mesos. Van ser decisius per alimentar la seva vocació “no tant de dibuixar, sinó d’explicar històries a través del dibuix”. Durant aquella convalescència, Agustín va rebre molts còmics —“línia francobelga i, molt important, Hugo Pratt”— i materials per a dibuixar: “llapis, colors i tinta xinesa”. A partir d’aquí, ja no va haver-hi marxa enrere possible. Allà estava tota la bellesa: la que buscava i la que sabia que anava a ser capaç de crear.

Vida d’un historietista

Agustín Comotto no va cursar estudis, sinó que va treballar d’aprenent i es va adobar de forma totalment autodidacta. “Vaig estudiar amb Leopoldo Durañona i vaig aprendre moltíssimes coses d’Alberto Breccia i del seu fill, Enrique”. A la fi dels 80 va començar a publicar en la revista Fierro i va arrencar la vida que sempre havia buscat: la de comptador d’històries mitjançant el dibuix i la paraula, publicant en diversos països i amb diversos reconeixements i guardons com el premi “A la orilla del viento”, atorgat pel Fons de Cultura Econòmica de Mèxic, pel seu llibre Siete millones de escarabajos.

“Fa 27 anys vaig venir a Barcelona perquè aquí estaven les editorials que m’interessaven”. Els seus primers anys a la ciutat es van centrar en la il·lustració infantil, treballant per a editorials com Nòrdica, “però aquest mercat va anar canviant i transformant-se en una cosa que no m’agrada, així que en 2010 em vaig plantejar tornar al còmic adult”. Durant els següents sis anys va treballar en la novel·la gràfica 155, una biografia de l’anarquista argentí Simón Radowitzkypublicada amb notable èxit internacional.

Des de llavors, el parroquià no ha parat. Ha publicat El peso de las estrellas, sobre la vida de l’anarquista Octavio Alberola; biografies en format de novel·la gràfica d’Antonio Nebrija, Lenin o Joan Salvat-Papasseit; el còmic Stein (piedra), en el qual narra la història de la seva família o la il·lustració de llibres com Exilio, de Clara Obligado. Guionitzada per Salva Rubio, i a mig camí entre el còmic i la biografia il·lustrada, la seva nova obra, Gaudí, la Sagrada Família i l’èxtasi (Comanegra), submergeix al lector en un viatge per la vida, els somnis i els anhels del geni que va revolucionar l’arquitectura.El místic ermità que va definir aquell Modernisme català que va transformar el fons i la forma de Barcelona, definint-ne en bona mesura la seva bellesa.

Ciutat venuda

Després de més d’un quart de segle a Barcelona, l’artista confessa que ara la viu des dels seus marges: “visc a Corbera, i això em permet no haver de suportar la pressió de milers de turistes escopits cada dia de la temporada alta des dels insosteniblement nombrosos punts d’atracada dels creuers”.

Així veu aquesta ciutat, “extraordinària, llar de biblioteques i llibreries precioses, i esquitxada per una història única, marcada per l’anarquisme i les revoltes obreres, però que ara els poders han venut i convertit en una botiga”. Xarrupa l’últim glop del ja fred cafè amb llet i liquida l’últim fragment de croissant, abans de rematar: “l’han deshumanitzat”, que és el mateix que lamentar que la seva bellesa ha estat arrabassada.

—El que no poden deshumanitzar ni vendre al turista és aquest bar. Aquí guisem casolà i a preus concordes amb el rang salarial local…

Agustín Comotto capta la indirecta. Noia de porcellana, de Pau Riba, sona, mentre l’artista anuncia, amb un ampli somriure: “soc bastant tot terreny i m’agrada menjar bé, així que crec que optaré per un bon esmorzar de forquilla!”.

—Bona elecció!