Carmela

Fa molt de temps que no camino Via Laietana avall. Encara no l’havia vist sense turistes. La catedral, sí. Al principi de tot de la pandèmia. No ve de gust passejar-hi per exemple a les onze si saps que no podràs entrar prendre res o —perdoneu la qüestió prosaica— a anar al lavabo d’algun bar a canvi, justament, de prendre alguna cosa. Per mi la gràcia de passejar per una ciutat estrangera o pròpia no és només veure monuments. És sobretot entrar a les ferreteries, botigues de roba, d’espelmes o de joguines, de menjar, esclar, i ara fer una copa de vi aquí, ara un cafè allà. Abans de la covid solia comprar-me un entrepà calent al Conesa, de la Plaça de Sant Jaume, i me’l menjava asseguda en algun marxapeu dels voltants.

Avui, però, haig de fer un encàrrec (un “recado”, que deia el meu pare) i aprofitant l’avinentesa m’arribo fins al Palau de la Música. Us semblarà mentida, però no havia vist, encara, l’escultura del Jaume Plensa, al carrer Sant Pere Mes Alt. Es diu Carmela, això ho sabia, i primer de tot em sembla que va estar instal·lada davant mateix del Palau. La gràcia d’aquesta escultura, que és el cap d’una adolescent, però podria ser el cap d’un sacerdot, d’un alienígena, d’una deessa, d’una dona prehistòrica, d’una noia qualsevol, és que segons des d’on te la miris és una cosa o una altra.

Hi ha qui passa per davant de Carmela sense veure-la. Així ha de ser. Hi ha qui passa per davant de Carmela i de cop fa un gest com de punxada. Una sorpresa enmig del camí. I hi ha qui passa per davant de Carmela amb la intenció de contemplar-la. Qui té una sorpresa i qui, com jo, té la intenció de contemplar-la fa el mateix: se la mira des de tots els angles. Ara de davant. Ostres, ara de costat; però si és molt prima! Ah, aquesta orella, aquesta orella éstà especialment feta perquè jo, ara mateix, tingui aquesta sensació. Oh, i ara de l’altra banda. On ets Carmela? Hauré de tornar a mirar-te fit a fit. Quina de les Carmeles ets?

Una escultura de carrer ha de tenir unes característiques. Suposo que l’artista compta —potser espera— que algú s’hi enfilarà, la guixarà, l’embrutarà. Espera, esclar, que no tothom l’apreciï. Però aquesta Carmela és tota una altra cosa. De cop, fa que entengui moltíssim el Jaume Plensa, que no conec de res, i que em caigui molt bé. Carmela no pot ser més senzilla. Carmela no pot ser més complicada.