Amb un discurs vital i carregat d’ironia, parla de com la discapacitat no només no l’ha limitat, sinó que l’ha fet més capaç. A través de la seva teoria de la triple A —acceptar, actitud i adaptar-se—, ha sabut redefinir la seva vida. Amb ell no parlem només de pèrdua visual, sinó de guany vital. De com es pot seguir pujant escales (fins i tot les 2.180 de la Vertical de Montserrat) quan la vida sembla aturar-se.
Garcia ha estat el cinquè convidat del cicle de trobades Esmorzars de Forquilla que organitza la Cambra de Comerç de Barcelona. Patrocinades per Indra i amb The New Barcelona Post com a mitjà col·laborador, Garcia ha protagonitzat una trobada amb empresaris, entre els quals ha assistit el director d’Indra a Catalunya, Salvador Garcia-Ruiz.
— Christian, comencem amb una frase teva: “Hi veig poc, però miro molt”. Què vols dir amb això?
— Doncs que, tot i tenir una discapacitat visual, no m’agrada pensar que cada dia hi veig menys… sinó que cada dia hi veig diferent. Veure-hi és una capacitat, però mirar és una decisió. I jo decideixo mirar. Tafanejar, observar, tocar, ensumar… trobar noves maneres de connectar amb el món. Perquè quan no el pots veure, l’has d’aprendre d’una altra manera. I jo he decidit mirar-me la vida.
— D’on et surt aquest optimisme tan contagiós?
— Jo sovint dic que estic vivint una segona vida. A partir d’un procés que anomeno la teoria de la triple A: acceptar l’adversitat, posar-hi actitud per superar-la i adaptar-se a la nova realitat. Quan ho fas, l’adversitat es pot convertir en una oportunitat. I això és exactament el que m’ha passat.
— Dius que la discapacitat t’ha donat més que no pas t’ha tret?
— Sí. Ho crec de veritat. La discapacitat m’ha fet més capaç. Estic fent coses que mai hauria imaginat. No perquè sigui més intel·ligent, sinó perquè el cervell és flexible, s’adapta. I quan reps una sotragada gran, trobes maneres de superar-la. De fet, t’explico una anècdota.
— Endavant.
— Un dia em van entrevistar, com tu ara, i algú que ho va escoltar em va proposar participar en una cursa: la Vertical de Montserrat, 2.180 esglaons. Vaig dir que sí, però amb una condició: volia fer-ho amb ell, amb el Joaquim Maria Puyal, que és molt amic meu. Ell va acceptar fer de guia. Ens vam preparar junts, vam competir junts i vam fer podi! Però més enllà del resultat, aquella experiència mai l’hauria viscut si no hagués tingut la discapacitat.
“Veure-hi és una capacitat, però mirar és una decisió”
— Et fa por que aquesta condició, la de discapacitat, t’acabi definint?
— Sí, i ho penso sovint. No vull que em defineixi ni l’etapa anterior, ni aquesta. L’últim llibre que vaig llegir en paper poc abans de deixar de veure-hi va ser L’home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl. Va ser casualitat? No ho sé. Però m’hi vaig agafar fort. Ell parlava de l’última llibertat: la de decidir com vius el que et passa. Doncs això faig jo. L’adversitat ha decidit que no puc llegir com abans, ni conduir, ni veure la cara de les meves filles. Però ara decideixo jo. Porto rellotge, encara que no pugui veure l’hora. Perquè el portava abans i encara el vull portar. És una forma de resistència. De llibertat.
“Si puc fer reflexionar, si puc inspirar, ja em sento útil”
— I ara tens clar que vols ajudar a altres persones a través del teu exemple?
— Sí. Això ho vaig tenir clar des del primer dia. I m’omple. Faig conferències, participo en fundacions… I si una empresa em convida, no és perquè faci un xou, sinó perquè el que explico pot servir a algú. Si puc fer reflexionar, si puc inspirar, ja em sento útil.
— Hi ha una frase teva que m’ha xocat: “Fes pel que puguis”. És la teva actitud vital?
— Totalment. No és una ordre, és una invitació. Fes el que puguis, com puguis, però fes-ho. Si em dius que he d’arribar a un objectiu, però que puc triar el camí, m’hi llenço de cap. Com el repte que m’han proposat ara: aprendre a navegar. El president de la Federació Catalana de Vela m’ho va oferir. No he navegat mai! Però la idea em fascina. No és que vulgui anar als Jocs Olímpics, però el fet d’intentar-ho ja és transformador. Al final, només vull fer les mateixes coses que feia abans… però d’una manera diferent.
